Antoni Soler (Barcelona, 1951) és un dels molts "ingenus" que aposten per la pau. Professionalment, s’ha dedicat a la docència durant la major part de la seva vida, juntament amb l’activisme pacifista a moviments no-violents des dels 70. Des del 2016 i fins a l’any passat va presidir FundiPau, una organització que treballa per la cultura de la pau i la no-violència, de la qual en segueix sent un membre actiu. L’esclat de la guerra a Ucraïna ha tornat a situar sobre la taula el debat de com solucionar un conflicte armat. La seva aposta, ves per on, no passa per les armes.

Per què la guerra d’Ucraïna està sent un xoc tan gran a les nostres consciències, a diferència del que pot haver-nos passat amb altres conflictes?
Perquè som molt poc conscients del que passa més enllà del nostre petit món. Molta gent es pensava que això no podia passar, que a Europa, els sistemes de seguretat i de dissuasió funcionarien. Aquest excés de confiança en el sistema de seguretat actual fa que ens hagi sorprès més.

I la reacció està sent llavors exemplar, ara que ens cau més a prop?
Tenir tan a prop aquesta situació genera més desconcert, indignació, ràbia… Això és molt positiu, però alerta, cal mirar com hem de reaccionar. Uns creiem que el que cal és analitzar el que no s’ha fet bé per arribar fins aquí, revisar com volem que sigui el model de seguretat a nivell internacional. Però el camí de molts és el de respondre invertint més en armament, seguir inflant el globus. Fent això últim ens arrisquem a què el problema sigui cada cop més gros.

"L'OTAN és un sistema de seguretat militar privat, d’uns pocs països contra la resta. I tard o d’hora és fàcil que hi hagi bufetades"

Una organització militar pot garantir la pau? És a dir, invertir en l'OTAN és invertir en pau?
Estic convençut que no. La frase que “l'OTAN és una organització que serveix per resoldre els problemes que crea ella mateixa” és força acurada. I si ho centrem en aquest cas, també l'OTAN hi té alguna cosa a veure. Si en acabar la guerra freda i dissoldre’s el Pacte de Varsòvia l'OTAN hagués fet el mateix i haguéssim optat per un model de seguretat compartida seríem en un altre lloc, està clar. Perquè l'OTAN és un sistema de seguretat militar privat, d’uns pocs països contra la resta. I tard o d’hora és fàcil que hi hagi bufetades.

Als que critiqueu l'OTAN se us acusa d’abandonar Ucraïna, i fins i tot de justificar Putin.
Però els que volem una resolució pacífica no justifiquem el que fa Rússia. De cap manera. Si volem una resolució pacífica com podem justificar el que fa l’exèrcit rus? Rússia no té cap legitimitat i el responsable del que està passant és el govern rus —però no el poble rus, que hi ha molta gent que heroicament s’hi manifesta en contra, i els surt molt i molt car. No justifiquem en cap cas Putin, però sabem que les guerres tenen causes remotes, i està clar que els últims 30 anys no s’ha fet bé la feina.

Què s'hauria d'haver fet?
Quan es dissol el Pacte de Varsòvia s'hauria d'haver dissolt també l'OTAN, ja no tenia sentit. I a partir de llavors establir un model de seguretat compartida que englobés els dos blocs. La seguretat compartida és més seguretat que la seguretat d’uns contra els altres. S'ha fet, de fet, el contrari, una política expansionista que ha incomodat. Però els països propers a Rússia no són homogèniament prorussos o prooccidentals. En canvi, els seus governs han passat de ser molt prorussos a molt prooccidentals, en lloc d'impulsar polítiques d'integració de les dues realitats. De fet, aquests països, en lloc de ser fronteres d'un bloc, com han estat, podrien haver estat països pont.

"S'han fet les coses malament els últims 30 anys amb Rússia. Els països propers a Rússia, en lloc de ser fronteres d'un bloc, podrien haver estat països pont"

Però ara per ara, com reaccionem?
Ara tenim un incendi forestal, i no sabem ben bé com apagar-lo, oi? Parar la força destructora d’un incendi és molt complicat, gairebé qualsevol solució és una mala solució, realment. I com amb els incendis, els focs s’apaguen a l’hivern. La feina era prèvia, i no s’ha fet, hem descuidat el bosc. I això molta gent hipòcritament no ho diu, perquè en són responsables, i el que fan és enviar més armes, que és llençar gasolina al foc.

I n’aprendrem?
Amb la solució que li estem donant al conflicte no fem més que seguir alimentant la foguera pel proper incendi, certament. I el debat que tenim ara el teníem fa pocs anys amb el conflicte a Bòsnia: hem de deixar que massacrin Sarajevo? No, com tampoc hem de deixar que massacrin Kíiv. Però al capdavall hem de preguntar-nos què farem el proper cop, hem d'assentar uns nous mecanismes. Perquè hi haurà un proper cop, n’estic convençut.

Però enviar armes a una població atacada no pot servir per frenar l’atac rus?
Enviar armes segur que no és la solució, perquè enviant armes només generes més morts. Una arma mai pot provocar pau. Puc entendre qui ho defensa amb l’argument que és millor que creuar-se de braços. Gandhi ja deia que és millor la resposta violenta que la inacció, però això no vol dir acceptar la resposta violenta, simplement que no podem quedar-nos de braços creuats. Es poden entendre les ganes d’ajudar, i el drama és precisament que ens creiem que aquesta és l'única forma de fer-ho. I vaig més enllà, que l'OTAN entri en guerra amb una potència nuclear, quin tipus de resposta és?

"Enviar armes segur que no és la solució, perquè enviant armes només generes més morts. Una arma mai pot provocar pau"

Quins serien, doncs, els altres mecanismes?
Veiem com hi ha moviments de defensa civil amb una certa eficàcia, que aturen els tancs, que deixen desconcertats els soldats russos. Més que res que cal pensar què està disposada a fer la gent. Jo, personalment, agafar una arma per matar algú mai, de cap de les maneres. Sentir-se amb el dret de matar algú altre? No hi estic disposat, i suposo que molta altra gent tampoc. Els moviments de defensa civil no militar són respostes espontànies. Si s’abordessin d’una altra manera, menys espontània, també podrien ser eficaces.

No és una mica utòpic?
Als que formem part de moviments per la pau se’ns titlla sovint d’ingenus o de lliristes, però no és més ingenu creure que fent el mateix obtindrem resultats diferents? Estem condemnats si no volem canviar la manera de fer les coses. 

Molts mandataris situen la invasió russa com un atac a la democràcia per part d’una dictadura perquè “les guerres només es produeixen quan una dictadura ataca una democràcia”. Aquest mantra és cert?
Quants països han envaït els Estats Units? Què va passar a l'Iraq? Amb el pretext que allò era una dictadura van creure’s amb el dret d'envair. Així els ha funcionat: ara l'Iraq és un polvorí. Ja ho deia Eduardo Galeano: “Que almenys ens diguin que totes les guerres es fan amb la intenció de robar”.

Al principi dèiem que tot plegat ens ha impactat tan perquè no tenim al cap que hi ha molts altres conflictes. On més hauríem d’estar mirant?
Uf! A molts llocs. Orient Mitjà, amb Iraq, Síria, Iemen, a la Banya d’Àfrica, amb Eritrea, Etiòpia, Sudan del Sud, a Amèrica Central… Llocs on mirar no ens en falten.

"La guerra és la part visible de la violència, i ens horroritza a tots. Però hi ha moltes altres violències prèvies, i aquestes no ens horroritzen tant"

I tot plegat, per què passa?
Això és el que volem saber. El que està clar és que la pau no s’obté directament, és un resultat de moltes coses que s’han de donar prèviament. Doncs la guerra també. No sorgeix espontàniament. És resultat de molta perversitat, d’egoismes, de tensar la corda… I cal tenir en compte que la guerra és la part visible de la violència, i ens horroritza a tots...

Però...?
Però la violència cultural i estructural, la negació de les necessitats bàsiques, la humiliació dels altres… tot això és el pòsit perquè esclati la violència, però aquesta altra violència no ens horroritza tant. El treball per la pau no lluita només per erradicar la violència directa, sinó per solucionar-ne les causes. I cal tenir en compte que per molt fantàstiques que siguin les conviccions i les situacions, el món és viu, les situacions es van transformant, i els conflictes sorgiran sempre.