- entrevistes -
Ignacio "Nacho" Álvarez-Ossorio (esquerra) i Ignacio "Iñaki" Gutiérrez (dreta)
Ignacio "Nacho" Álvarez-Ossorio (esquerra) i Ignacio "Iñaki" Gutiérrez (dreta)
Publicat el 15 de novembre 2022

Qatar ha sortit de l’anonimat en la darrera dècada. El descobriment i explotació del petroli va transformar una societat pesquera, que es guanyava la vida buscant perles, en un dels països amb renda per càpita més alta del món (67.470 euros). 

Amb poc més de 2.640.000 habitants, Qatar ha aconseguit posicionar-se en el mapa gràcies a una política exterior dinàmica basada en l’exercici del soft power (poder suau): l’expansió mitjançant la cultura i actors poc coercitius, com l’esport. El Mundial de futbol del 2022 és la culminació d’aquesta estratègia duta a terme per la dinastia Al Thani.

Tot i tenir poca cultura en l'esport, Qatar s’ha fet un lloc en el panorama futbolístic amb moviments com la compra del club francès PSG (Paris Saint-Germain) o les incorporacions a la seva lliga nacional de noms com Xavi o Pep Guardiola. La celebració del Mundial al país d’Orient Mitjà ha generat molta polèmica per les vulneracions sistemàtiques dels drets humans i perquè, per primera vegada, la competició no se celebrarà a l'estiu.

El Diari de Barcelona ha tingut l’oportunitat de parlar amb els autors de Qatar. La perla del golfo (Ediciones Península, 2022), un llibre escrit per ser didàctic i contextualitzar el Mundial, que ja està a punt de començar, dins d’un país encara molt desconegut.

L’Ignacio Álvarez-Ossorio, o Nacho, és catedràtic d’Estudis Àrabs i Islàmics a la Universitat Complutense de Madrid i director del Grup d’Investigació Complutense sobre el Magreb i l’Orient Mitjà. L’Ignacio Gutiérrez de Terán, o Iñaki, és professor de la mateixa matèria a la Universitat Autònoma de Madrid, especialitzat en història contemporània del món àrab i islàmic i transicions polítiques de l’Orient Mitjà.


Per què és Qatar la perla del golf?
Nacho: És la perla del golf perquè és un país de reduïda dimensió i d'escassa població, però ha assumit un protagonisme regional enorme. S’ha convertit en una de les potències no només del golf Pèrsic, sinó del món àrab. Això, evidentment, no hagués estat possible sense la riquesa d’hidrocarburs, sobretot de gas. I amb “perla del golf” fem referència a l’activitat majoritària i la principal riquesa de Qatar abans de descobrir els hidrocarburs, que era la pesca de perles. Actualment el petroli s’ha convertit en la nova perla de Qatar.

Al vostre llibre s’aprecia una mica de fascinació per Qatar. M’equivoco?
Iñaki: Nosaltres el que intentem és explicar amb la màxima objectivitat possible perquè Qatar ha canviat tant en els últims 50 anys.

N: I volíem traslladar també la idea que Qatar és una història d’èxit. El gas i el petroli molts cops són vistos com una benedicció, però poden ser també una maledicció. Amb un mal ús poden reforçar les desigualtats, portar a patir conflictes o consolidar l’autoritarisme… En aquest cas creiem que s’ha fet un bon ús i que s’ha invertit en infraestructures i en convertir Qatar en un dels països més desenvolupats i competitius a nivell internacional.

Moltes posicions del govern estan ocupades per la dinastia Al Thani. Quina és la lògica rere el govern qatarià?
N: En el passat sí que era així, però en el transcurs de les darreres tres dècades, s’ha pogut veure un procés de repartiment del poder entre les 10 o 15 famílies més rellevants del país, cooptades amb la intenció de redistribuir bona part de les riqueses que proporciona el gas.

I: Però s’ha de tenir en compte que el poder principal segueix en mans de la dinastia Al Thani, a partir del domini de l’estructura del govern central, de la política exterior i de la gestió del fons de riquesa sobirà. Tot i el repartiment, qui mana és la dinastia Al Thani i no podria fer-ho sense el suport de les altres famílies. 

"La dinastia Al Thani ha cooptat les famílies més importants del país per repartir la riquesa entre la població qatariana"


Té detractors el règim d’Al Thani?
N: Hi ha poca crítica per part de la població qatariana perquè els diners dels hidrocarburs es converteixen en subsidis per l’educació, la sanitat, infraestructures, o fins i tot la creació de molts llocs de treball. Sí que hi ha, però, algunes veus dissidents, com les tribus de la frontera entre Qatar i Aràbia Saudita. També algunes veus de la societat civil i algun moviment de dones que demanen equiparació de drets. Les llibertats públiques estan severament restringides, així que no es pronuncien gaire, i tampoc hi ha mitjans per canalitzar aquestes reclamacions, perquè els partits polítics estan prohibits.

Quin pot ser el preu d’oposar-se al règim?
N: Hi ha una línia vermella molt marcada. A la premsa qatariana es pot criticar els ministres, es poden criticar decisions adoptades pel govern, però la línia vermella es troba —a Qatar i en les monarquies veïnes— en tocar la dinastia. Normalment qui supera aquesta línia s’enfronta a una persecució política, i això es tradueix en l’autocensura per evitar patir la repressió.

És acceptat que Qatar no és una democràcia, però comenteu que la societat qatariana no té un descontentament especial per aquest fet. Per quin motiu?
I: En primer lloc cal parlar del context cultural històric. La societat qatariana mai no ha conegut un procés democràtic a l’estil occidental. I, segons les enquestes, no hi ha una reclamació en aquest sentit. Entre els 300.000 nacionals qatarians —que representen poc més d’un 10% del total de la població al país— la majoria tenen les necessitats bàsiques cobertes en un nivell superior que gran part de països europeus.

(...)
I: I en segon lloc, és important també la percepció dels nacionals qatarians que són una minoria dins del seu país. Ells tenen una sèrie de drets que els treballadors estrangers no tenen.

Quina és la situació dels treballadors estrangers?
I: Als estrangers, la majoria provinents del subcontinent asiàtic, no se'ls considera ciutadans. No gaudeixen de les ajudes i subsidis als quals fèiem referència. Les reclamacions d’aquesta mà d’obra no qualificada va en la línia de millores salarials i millores de drets laborals. Hi ha hagut reclamacions molt importants en l’àmbit de la kafala [règim laboral sovint qualificat com a neoesclavisme].

"No hi ha gaires reclamacions a favor de la democràcia perquè els 300.000 qatarians tenen les necessitats bàsiques cobertes"


Després tornarem sobre la 'kafala'. Quins incentius tenia Qatar per acollir el Mundial 2022?
I: Qatar no té una gran tradició futbolística, això ho sap tothom. Però en el segle XXI Qatar s’embarca en una política de promoció d’esdeveniments esportius, com ja havien fet els Emirats o Bahrain. Es van involucrar en grans campionats mundials com el motociclisme, la Copa aràbiga, jocs regionals d’Àsia… Una sèrie d'esdeveniments que remata la candidatura al Mundial. Per què fa això Qatar? Va en la línia del soft power i d'una promoció de la seva reputació cultural, política i social. I també s’insereix en una política turística, per posicionar-se com a gran destí de la zona de l’Orient Mitjà i com a vincle entre Europa i Estats Units i el continent asiàtic. A més, el Mundial facilita el desenvolupament d’una gran quantitat d’infraestructures.

Aquests interessos econòmics van de la mà d'un cert blanquejament d’imatge?
I: L’any 2010 Qatar no tenia la necessitat de blanquejar res. Era un país que ja es coneixia i que tenia uns problemes interns que no cridaven l’atenció. És a dir, no hi havia un problema internacional de drets humans que involucrés Qatar. Per tant, jo no veig una intenció de blanquejar res, sinó una política en la línia de fomentar la seva imatge a nivell internacional i de diversificar. 

En termes d’aplicació de soft power, es podria dir ara que el Mundial serà rendible per Qatar?
I: Jo diria que és rendible pels objectius econòmics i financers que té Qatar en aquest moment. No ha sigut rendible en termes de com ha impactat en l’opinió pública occidental, sobretot a Europa i part dels Estats Units. Però Qatar té la sensació que no a tot el món interessen tant aquests expedients sensibles com a Occident.

(...)
N: Jo afegeixo que, si bé les crítiques estan fonamentades, també estan orquestrades per campanyes de desinformació dels enemics tradicionals de Qatar, perquè ha tingut èxit on ells no n’han tingut. Parlo de països amb molta més tradició futbolística en el món àrab com podrien ser Marroc, Egipte, o fins i tot l’Aràbia Saudita, que ha intentat obtenir en altres ocasions el Mundial i no ha sortit escollida. A més, se sap que moltes d’aquestes campanyes surten dels Emirats Àrabs.

"El Mundial culmina una política de soft power per promocionar la reputació cultural, política i social de Qatar"


Comenteu que s’han construït les infraestructures en un temps rècord, però això ha estat gràcies a la kafala. Podeu explicar una mica aquest règim?
I: La kafala és un règim laboral aplicat des de fa molt temps als països del golf i altres països àrabs, que consisteix, principalment, en què el treballador és contractat per un garant davant de l’empresa per la qual treballa. Aquest es queda amb part del seu sou i té el dret de requisar-li el document d’identitat. L’intermediari es converteix en responsable dels treballadors estrangers davant l’estat, i el treballador queda subjecte a les ordres del garant, que ha de ser un nacional qatarià. 

Quin efecte té?
I: Això permetia contractar de forma molt barata amb règims d’explotació. I arran del Mundial, Qatar, igual que Emirats Àrabs, ha dut a terme mesures per disminuir els efectes de la kafala, fins al punt d’abolir-la. Ara, en teoria, els treballadors estrangers no han de cedir el passaport a ningú, poden canviar de feina sense permís del kafil o garant, i tampoc se’ls pot expulsar del país amb tanta facilitat com abans. També s’ha acordat un sou mínim (superior a 300 dòlars) i s’ha establert la possibilitat d’obtenir baixes per malaltia. Tot això abans no existia. 

Però tot això s’aplica a la pràctica?
I: Organitzacions, tant nacionals com internacionals, denuncien que Qatar no és capaç —o es desentén— d'aplicar les mesures de control i vigilància de les noves normatives. Els mateixos treballadors es queixen que no hi ha prou inspectors o que l’estat no actua amb rapidesa. Està havent-hi millores notables però sí que hi ha molt espai per la crítica.

Vosaltres, al llibre, us referiu al règim com a neoesclavisme. 
I: No és que ho definim així nosaltres, sinó que ens referim a la definició que li ha donat certa premsa. El terme 'neoesclavisme', al nostre parer, potser és una etiqueta excessiva. Jo veig més correcte parlar d’una explotació laboral evident.

N: A Qatar hi ha menys d'un 10% del total de treballadors estrangers del golf, on hi ha països amb règim laborals pitjors. Per això ens preguntem per què es posa el focus a Qatar i no es parla de les condicions laborals a altres països de la regió, quan allà l’explotació és encara pitjor. Les campanyes mediàtiques van començar amb l’article de The Guardian que comptabilitzava en 6.500 els morts a Qatar, i ara s’estan reactivant, a mesura que s’apropa el Mundial.

"La kafala permet al garant del treballador estranger quedar-se part del seu sou i els seus documents d'identitat"


Insistiu en la idea de l’atac per part de la premsa.
N: Nosaltres veiem una intenció clara, que no té a veure amb la raó esportiva, sinó per motius polítics, per la rivalitat que mantenen alguns països de la regió amb Qatar.

I: Veiem com els mitjans de comunicació occidentals, sobretot britànics, repeteixen clixés i bajanades sobre Qatar i molts altres països que estan fora de l’entorn occidental. Hi ha una focalització sobre els problemes que hi ha en aquests països amb una sensació de superioritat moral. 

Com enteneu aquesta superioritat moral?
I: Moltes vegades sorgeix a partir d'un cert desconeixement de la realitat d’aquests països i de no ser capaços de contextualitzar. A nosaltres ens semblen problemes enormes coses que a bona part de la població mundial no, i al revés. Moltes vegades Occident és percebut com una gran màquina cultural en la qual s’imposen la hipocresia i el cinisme, i s’acusa els altres de fer coses que Occident també realitza, però entre bastidors. Per exemple, quines condicions tenen a Huelva les temporeres de la maduixa? Això no vol dir que no es pugui criticar Qatar o altres països, però quan es faci s’ha de fer de forma global, contextualitzada, i amb un exercici d’autocrítica.

N: I ara que estem parlant de les relacions entre Occident i Qatar, cal dir que les relacions entre governs són espectaculars, molt fluides. El desacord ve més aviat a nivell mediàtic, que es focalitza només en els aspectes negatius i obliden els positius.

"Les crítiques estan fonamentades però orquestrades per campanyes dels rivals polítics de Qatar com l'Aràbia Saudita"


Esteu d’acord amb l’argument mundialista que fer el Mundial a Qatar és positiu pel país, en termes humanitaris?
N: És inqüestionable que el Mundial ha portat millores al país que els països de l’entorn no han tingut. S’haurà de vigilar que aquestes millores persisteixin en el temps, i no es reverteixin passades el Mundial.

I: Si elaborem una llista de criteris morals, o segons el respecte als drets humans, per la celebració d’aquests esdeveniments esportius, potser arribaríem a la conclusió que només hi ha 10 països on celebrar el Mundial. Per exemple, Estats Units, que és un país que ocupa territoris i ha dut a terme guerres internacionals il·lícites, i és la seu del 2026, o Israel, que se l’assimila dins de la família occidental però manté l’ocupació de territoris de forma il·legal, tampoc no podrien acollir el Mundial. 

Així que us sembla bé que es celebri el Mundial a Qatar?
I: La FIFA no és un organisme polític, sinó que teòricament valora expedients des d’un punt de vista tècnic. Si és així, Qatar té tot el dret a organitzar un Mundial i jo no crec que hi hagi res més a dir. Per què Pequín 2022 en els Jocs Olímpics d’Hivern no va tenir la mateixa repercussió que aquest Mundial? El 2018 el Mundial es va fer a Rússia quan quatre anys abans havia ocupat la península de Crimea. Per tant, per qüestionar la legitimitat de Qatar d’acollir el Mundial, hauríem de qüestionar també la dels candidats anteriors i futurs.

N: Cal recordar que la FIFA té en compte criteris mercantilistes. Per què ens hem oblidat les qüestions de drets humans en tants altres casos i ara en aquest cas concret posem el crit al cel? D'això se'n diu hipocresia.

— El més vist —
— Hi té a veure —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —