“Ens cap la responsabilitat de fundar una pau basada no en l’oblit, sinó en la memòria; no en la violència, sinó en la justícia. Aquesta és la nostra oportunitat i potser serà l’última”, així avisava Júlio César Strassera de la importància de retre comptes amb la dictadura. Com a fiscal de l’Argentina, Strassera acusava la junta militar encapçalada per Videla, Massera i Agosti de crims de lesa humanitat. L’avís d'Strassera va ser pres seriosament pel tribunal del Judici a les Juntes, que el 1985 va condemnar a presó perpètua o de llarga durada als responsables de la dictadura. Aquella decisió de fa 38 anys va permetre que Buenos Aires sigui avui una capital de drets humans.

Però com el fiscal llavors, els argentins recorden que la justícia i la memòria no la van fer només les togues. Saben i reconeixen que va venir de les persones que, malgrat la violència de la dictadura, no es van posar de perfil. El president de l’Argentina, Alberto Fernández, va inaugurar el tercer Fòrum Mundial de Drets Humans recordant el paper de les Mares i Àvies de la Plaza de Mayo: “Elles són les llevadores de la nostra democràcia; a elles, veritables guardianes de la pàtria, tota la nostra gratitud. Avui són aquí presents, els 30.000 companys detinguts-desapareguts a l'Argentina, presents, sempre presents”.

El Judici de les Juntes tenia un precedent clar: Nuremberg i les condemnes als dirigents nazis. De predecessors també en té, però és, fins a cert punt, un procés únic. El Tercer Reich va ser jutjat pel Tribunal Militar Internacional. Videla, Massera i companyia van ser jutjats a Buenos Aires segons les lleis argentines pels jutges argentins Gil Lavedra, D’Alessio, Arslanián, Torlasco, Valerga Araoz i Ledesma. Argentina va jutjar la seva dictadura militar.

Si hi ha certa diferència entre el procés argentí i els judicis de Nuremberg, la distància és insalvable amb la transició de Pinochet a Xile o Franco a l’estat espanyol. Precisament a Madrid es van intentar investigar els crims pinochetistes, de la mà del jutge Baltasar Garzón, una operació que va ser frustrada pel govern conservador de Tatcher. I els de la dictadura franquista estan protegits per la llei d'Amnistia del 1977. Una llei que l’ONU ha demanat que es derogui i que comportaria l’oblit dels delictes estructurals del règim si no fos perquè hi ha qui vol fer memòria.

"Argentina té més de mil condemnats per crims de lesa humanitat i això li dóna un pes específic en el combat pels drets humans arreu del món”, diu Marc Muñoz. El seu germà Gustau va ser assassinat per la policia espanyola a Barcelona l’11 de setembre de 1978 i busca que se’n jutgin els responsables a 10.000km. El Marc ha participat del fòrum de drets humans com a membre del Col·lectiu d’Oblidats de la Transició (COT), del qual apunta una crítica: "Es podia haver muntat amb un altre caire. En fi, donen per bo el relat del Marroc amb el Sàhara i es va convidar a Zapatero per parlar al costat de José Mujica, l’expresident d’Uruguai, quan són figures molt diferents”.

De fet, explica que durant la compareixença de l'expresident espanyol, membres del COT van exhibir una pancarta "que demanava prou impunitat i judici a Martín Villa". Una acció que va repetir ell mateix, segons explica, quan van coincidir amb la comitiva de Zapatero, que havia donat suport a l'exministre de l'interior Martín Villa en el processament per la querella argentina.

A part del fòrum mundial, ha aprofitat el viatge per declarar en el marc de la querella argentina pels crims del franquisme i la transició. El cas de l'assassinat del germà l'investiga la jutgessa María Servini de Cubría, que encapçala el Jutjat Federal en el Criminal i Correccional Número 1 de Buenos Aires. Acompanyat dels advocats de la querella Muñoz ha explicat l'assassinat del seu germà.

No ho va poder fer davant de Servini, que tenia un compromís perquè també porta el tribunal electoral encarregat de les eleccions que hi haurà a l'Argentina l'octubre d'enguany. Però Muñoz es va poder trobar amb la jutgessa uns dies més tard: “Vaig quedar sorprès de l’interès de Servini perquè ens veiéssim”. 

“Declarar una cosa així més de 40 anys després i davant de persones que no coneixes no és fàcil. Però els advocats ho van fer molt amable, em van acompanyar en tot moment, tot molt natural”, relata Muñoz, que té en molt bona consideració Máximo Castex i la resta d'advocats de la querella: "Treballen per solidaritat, creuen en els drets humans i estan abocats a la querella. Són bones persones”. María José Bernete, membre de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, se suma als agraïments als advocats: "Volem agrair a l’Ana Messuti i al Máximo Castex la seva enorme tasca solidària".

“A l'Argentina, les polítiques de drets humans formen part de les estructures d'estat i tenen prestigi social”

María José Bernete

Membre de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina

El pas de Marc Muñoz per l'Argentina no només va servir per participar en el fòrum de drets humans i desencallar la declaració, també serveix per donar a conèixer el cas a la població. La televisió pública argentina s'hi va fixar en l'informatiu de màxima audiència, TVP Noticias. El presentador Horacio Embón presentava el cas així: “La guerra civil espanyola va ser del 36 al 39 i després el franquisme. Però si et dic 11 de setembre de 1978, em dius això: va ser ara fa no res. Amb la mateixa animositat, amb la mateixa set de venjança, assassinen a Espanya Gustau Muñoz”. El presentador no amaga la sorpresa i la indignació pel fet que el cas es jutgi a l'Argentina i no a l'estat espanyol. Vegeu el vídeo complet a continuació.

"Als argentins, la Transició ens genera una sensació estranya, perquè no té res a veure amb com vam finalitzar la nostra dictadura", exposa en una entrevista amb Berta Reventós pel diari Ara la jutgessa Servini de Cubría, que investiga des de Buenos Aires els crims de lesa humanitat comesos a l’estat espanyol durant el franquisme i la transició. Per tirar endavant el cas, el jutjat federal que pilota Servini s’empara en la jurisdicció internacional, una premissa jurídica que permet que s’investiguin delictes greus fora del país en què s’han comès si aquest no ho fa. La justícia internacional s’inclou en la Constitució Argentina, a l’article 118.

“Espanya no té voluntat d’investigar els crims de la seva dictadura”, remarca en l'entrevista Servini, que relata poca, per no dir nul·la, col·laboració del poder judicial espanyol amb la investigació. “Estem demanant proves, però de moltes peticions no en rebem ni tan sols una resposta”.

Marc Muñoz lloa la sensibilitat de la jutgessa María Servini de Cubría, al seu costat a la fotografia: "És una dona forta, amb un bagatge important i pes dins la judicatura argentina. El tracte va ser exquisit". Imatge cedida per Marc Muñoz

A l’estat espanyol els crims que investiga la magistrada no són considerats crims de lesa humanitat, que no poden prescriure, sinó que es tracten com a casos individuals i, per tant, es considera que estan prescrits o amnistiats. “D’aquests ‘casos aïllats’, pocs van ser investigats i gairebé cap va ser jutjat, pocs van tenir penes de presó per als culpables i menys encara per als responsables d’aquests”, explica María José Bernete.

Una altra diferència amb el cas que relata la pel·lícula nominada als Oscars Argentina, 1985 és que Servini investiga també crims comesos després del franquisme. D'entrada, la causa coneguda com la querella argentina només acceptava casos que haguessin passat abans del 15 de juny de 1977, però el de Gustau Muñoz va tombar el límit temporal. El jove militant comunista va ser assassinat un any més tard, pocs mesos abans que fos aprovada la Constitució espanyola. "En Marc va lluitar perquè en Gustau formés part de la querella argentina. Va portar el seu cas fins a la Cámara Federal de Casación Penal, que va dictaminar que el crim de lesa humanitat imprescriptible comés amb Gustau Muñoz tenia cabuda dins aquesta macrocausa", afirma Bernete.

13 anys de querella argentina

“A l’Argentina, les polítiques de drets humans, gràcies a la fermesa i la lluita de col·lectius com les Mares i les Àvies de la Plaza de Mayo, formen part de les estructures d’estat i tenen suport i prestigi social. Tot això feia d’aquest país l’indicat per portar a la justícia els crims del franquisme i la transició”, relata Bernete. 

Això va fer que Darío Rivas i Inés García Delgado, residents a l'Argentina, presentessin les primeres querelles. Ho van fer gràcies al suport jurídic d'un grup advocats experts en drets humans liderats Ana Messuti. La van presentar el 14 d'abril del 2010, l'aniversari centenari de la proclamació de la segona República espanyola. L'objectiu tant llavors com ara és la veritat, la justícia i la reparació.

“Nunca Más”

Júlio César Strassera

Fiscal acusador de l'Argentina en el Judici de les Juntes de 1985

Cada cas de tortura, desaparició forçosa, bebè robat o assassinat té un autor material, al qual s'acusa en cada cas. “Molts d’aquests culpables ja són morts, alguns en el decurs d’aquests 13 anys que ha complert la querella aquest 14 d’abril. És el cas de l’inefable i sàdic torturador policia nacional Antonio González Pacheco, àlies Billy el Niño, que va torturar el nostre company querellant Felipe Moreno. Per això en aquests casos és l’estat espanyol el que ha de ser responsable subsidiari i ha de ser condemnat per la justícia universal”, argumenta Bernete.

Però també hi ha responsables polítics, sobretot de l'aparell franquista. Però en la transició hi ha un nom que sobresurt: Rodolfo Martín Villa. En crims com l'assassinat d'Estat de Gustau Muñoz, els de Vitòria el 1976 o el de Germán Rodríguez el 78, s'assenyala la responsabilitat de Martín Villa com a ministre d'Interior durant aquells anys. “La declaració de Marc Muñoz té una gran rellevància perquè acusa directament a qui va ser ministre de la Governació i de l’Interior”, exposa la membre de la xarxa de suport a la querella.

A Martín Villa també se l’acusa de ser el responsable durant els primers anys de la transició de les tortures, que van tenir la comissaria de Via Laietana com un dels punts neuràlgics. Al llibre Torturades, Gemma Pasqual recopila els testimonis de 22 dones que van patir violència física i psicològica a la comissaria durant la dictadura i la democràcia, fins al 2019.

“Seure Martín Villa davant de la justícia per ser jutjat seria un triomf de la querella d’un alt contingut simbòlic i reparador, no només per les persones querellants sinó per a totes les persones que van patir repressió”, conclou María José Bernete. Un “triomf” simbòlic, però que, com mostra el Buenos Aires de 1985, pot tenir un efecte en el futur. Va ressonar als carrers de l’Argentina i Strassera ho va aprofitar per tancar un al·legat que faria història: “Nunca más”.