A les grans ciutats com Barcelona és habitual veure bancs individuals pel carrer, en comptes dels bancs tradicionals, o barrots a l’exterior d’un local o edifici que impedeixen seure-hi. Aquests són alguns dels elements del què anomenem arquitectura hostil o antipersona. Aquestes tècniques, totalment consolidades en la concepció actual de l’urbanisme, tenen com a objectiu, sovint, evitar que determinats comportaments es puguin dur a terme a l’espai públic.

L’antropòleg de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU) Jose Mansilla parteix de l’opinió que “l’urbanisme és hostil per naturalesa”, ja que ordena i jerarquitza els elements de la ciutat —per exemple, donant prioritat al vehicle privat—.

Els elements arquitectònics que anomenem hostils serien, doncs, una manera de “controlar l’acció al carrer”. Un exemple de conducta que es pretén impedir —potser la més rellevant— és que les persones sense llar puguin dormir en llocs concrets. Tot i això, l’arquitectura hostil no només afecta les persones que viuen al carrer, sinó que té un impacte en el conjunt de la ciutadania.

Banc de quatre places dividit en espais individuals, impedint que algú s'hi estiri, a la plaça d'Urquinaona

Aquestes tècniques formen part d’una concepció més àmplia, d’un model de ciutat concret. Mansilla explica que anteriorment les ciutats solien estar dividides en espais diferenciats, cada zona vinculada a una determinada funcionalitat. Des de finals de la dècada dels noranta i principis de la següent —a la resta d’Europa això ja es veia des de finals dels setanta—, la ciutat va passar a ser, com indica l’antropòleg, “gairebé en la seva totalitat, un espai productiu”.

“L’objectiu de la ciutat és produir”, afirma Mansilla. La socialització queda subordinada al consum. I això no només es reflecteix en els elements arquitectònics, sinó també en la normativa, que “impedeix la realització de determinats tipus d’activitats al carrer, com beure o jugar a la pilota”. L’antropòleg posa com a exemple la plaça Reial, situada al barri Gòtic, al centre de Barcelona. Aquest espai està totalment dominat per les terrasses dels bars i restaurants i, tot i que en el darrer any s’ha augmentat el nombre de bancs, només són una vintena, i tots individuals.

“La plaça Reial no és un espai per a tu o per a mi, sinó un espai per consumir”, denuncia l’antropòleg de l’OACU. Si un grup de persones vol estar de manera còmoda a la plaça, ha de seure a una terrassa i consumir. “Els bancs individuals també són urbanisme hostil”, comenta, i no només perquè no permetin que algú s’hi estiri i passi la nit, sinó perquè fan que aquest espai “no sigui un lloc on la gent es trobi, sinó un lloc on la gent descansi i continuï”.

Tres bancs individuals a la plaça Reial, davant de les terrasses dels restaurants

El mateix resultat s’aconsegueix amb altres elements relacionats amb els bancs, com el posicionament de papereres als semàfors “perquè t’hagis d’aixecar de la cadira per llençar el paper”, o la manca d’ombra. No obstant això, Mansilla matisa que “moltes vegades aquests projectes no es fan des d’una concepció ideològica”, sinó que responen a unes dinàmiques ja instaurades a l’urbanisme i al funcionament dels ajuntaments.

Més barreres per a les persones sense llar

Les persones que es veuen afectades de manera més directa per l’arquitectura hostil són les persones sense llar. Aquests elements, des dels bancs individuals fins a les barres i pivots a llocs concrets, fan encara més difícil la vida al carrer. Des d’Arrels Fundació, entitat que atén a les persones sense llar, denuncien la incorporació d’aquestes barreres i, amb l’objectiu de visibilitzar la problemàtica, disposen d’un mapa col·laboratiu on es registren aquests punts antipersona a Barcelona.

Segons Mansilla, aquest tipus d’arquitectura a Barcelona és “molt més subtil” que a altres ciutats com ara Londres, on adopta formes molt més explícites i ostensibles. “Aquí, com tenim l’argumentari que som una ciutat amable que aposta per l’espai públic, està més amagat”, opina l’antropòleg, que posa com a exemple el posicionament dels caixers automàtics a la façana dels bancs en comptes del seu interior. Aquesta acció impedeix que la gent que necessita un lloc on passar la nit pugui entrar i dormir allà. “Això és molt més subtil que una punxa d’un metre d’alçada sota d’un pont, però també és urbanisme hostil”, afirma.

El director d’Arrels, Ferran Busquets, denuncia que l’arquitectura antipersona no només “fa difícil la vida al carrer des d’un punt de vista pràctic”, sinó que “crea una sensació de rebuig per part de la societat”. Busquets remarca que, en la majoria de situacions, són les comunitats de veïns qui es queixen i decideixen posar aquests elements per evitar que una persona pugui dormir en el seu espai.

“A nosaltres ens agradaria que la ciutadania es preocupés perquè hi hagi gent dormint al carrer, i no que li molestés, normalment des d’un punt de vista estètic”, afirma el director, que també recorda que l’objectiu més bàsic és que ningú no hagi de viure al carrer. “Al final el que fem és no només mirar cap a una altra banda sinó treure’ls del mig per no haver de mirar”, sentencia.

Barrots a l'esglaó exterior d'un local

Des de la fundació, per tant, a més de demanar que s’eviti posar aquests elements des d’un punt de vista urbanístic, emfatitzen la importància de conscienciar la gent respecte d’aquesta problemàtica. “Estem convençudíssims que un dels principals problemes del sensellarisme és la sensibilització de la ciutadania”, manifesta Busquets. Per això, insten als veïns a contactar amb Arrels o alguna altra entitat quan es dona una situació d’aquest tipus, per tal de gestionar-la de manera conjunta i proposar una mediació.

L’arquitectura hostil és, doncs, per una banda, un problema de sensibilització envers el sensellarisme i, d’altra, producte de la concepció actual de l’urbanisme. Recuperant el que plantejava Mansilla, moltes vegades no s’introdueixen, per exemple, els bancs individuals, per “un pensament conspiranoic” de l’Ajuntament, sinó per la seva “pròpia inèrcia i la de la maquinària administrativa”.

Tot i que l’antropòleg opina que en els darrers anys a l’Ajuntament hi ha hagut “un discurs una mica oposat a aquest tipus de pràctiques”, afirma que “tampoc s’ha arribat a desenvolupar el contrari”. En aquest sentit, Mansilla reconeix que “és molt complicat aturar de cop la marxa cap a aquesta direcció i anar cap enrere o girar i fer altres coses”, ja que “l’hegemonia del pensament urbanístic ara mateix és precisament anar en aquesta direcció”.