Des de la serenitat i llunyania de l’arena política, Artur Mas (Barcelona, 1956) ens rep al seu despatx del Palau Robert. Deu anys després de la consulta del 9N, l’expresident, qui va ser un dels arquitectes de les bases del procés sobiranista que ha marcat la història política recent de Catalunya, reflexiona sobre les lliçons apreses, reconeix els errors del passat i rebutja descartar el projecte de l’autodeterminació. “Avui estem molt més a prop de la possibilitat de la independència que no pas anys enrere”, afirma amb convicció. 

En aquesta entrevista concedida al Diari de Barcelona, l’antic líder de Convergència analitza el moment polític actual, l’estratègia i pols de Junts al PSOE al Congrés, i els obstacles que frenen l’independentisme. En un moment en què les forces catalanistes han perdut la majoria al Parlament per primera vegada des de la restauració de la democràcia, Mas es mostra crític amb la divisió del moviment i subratlla la necessitat de recuperar l’autogovern com a fonament per enfortir la sobirania de Catalunya. 

Fa poc més de dues setmanes Junqueras es reunia amb Puigdemont per pactar “un inici d’etapa” de l’independentisme. Poc després, amb el ‘no’ de Junts al decret òmnibus, volava pels aires la imatge d’unitat. Creu possible que ambdós partits reprenguin la bona relació? 
Desgraciadament, som molt lluny de Junts pel Sí. Però espero que, com a mínim, sortim del pou. Per tant, tot allò que serveixi per començar a sortir d’aquí i a normalitzar una mica la relació, benvingut sigui. Costarà, costarà molt, però cal fer-ho. No té cap sentit que les forces polítiques que es fan dir independentistes estiguin tirant-se els plats pel cap cada dia. 

Parlant de tirar-se els plats al cap, davant la negativa de Junts a votar favorablement als decrets del Congrés, Gabriel Rufián va esclatar titllant al partit en la seva intervenció de “la dreta més reaccionària que amaga les misèries rere una estelada”…
Junts no és la dreta més reaccionària, en absolut. Aquest és un discurs que ja es tenia respecte a Convergència. Personatges com Rufián, que són en molts sentits irreciclables, estem acostumats que facin aquest discurs, ja que formen part del llenguatge de les cúpules de determinats partits polítics per justificar allò que és difícil de justificar. Estic totalment en desacord, en general, amb el que diu en Rufián i, en particular, amb aquesta afirmació. 

Un altre ‘no’ de Junts al Congrés que va aixecar polseguera va ser contra la proposició de llei que pretenia regular els lloguers de temporada, tot i que després va recular. Quina creu que és la manera adequada d’abordar la crisi de l’habitatge?  
Ni limitant els lloguers, ni posant problemes. Això es resol posant-hi diners, sòl, terrenys per construir i construint habitatges. Així és com ho han fet els països que més o menys se n'han sortit, però ho han fet durant dècades. I a Espanya en general, però a Catalunya en particular, aquest tema no ha estat el prioritari. Entre altres coses perquè també s'ha d'entendre que s'havien de prioritzar altres com la sanitat, l'educació o les pensions. 

Han passat vuit anys des del 2017, però ara les mateixes personalitats tornen a estar al capdavant de les principals formacions independentistes. Encert o error estratègic? 
No és ni un error ni un encert. Ja es veurà. No es pot dir que no tenen dret a ser-hi, menys encara quan són gent que ha estat a la presó o a l'exili. Però tampoc es pot assegurar que això porti a l'èxit definitiu. Haurem de jutjar aquestes trajectòries en funció dels resultats que es vagin obtenint. Si mirem les darreres eleccions catalanes, és evident que Junts va resistir, però no va guanyar, i que Esquerra es va enfonsar. Aquest és l'esquema que tenim a hores d'ara. 

Només ERC o l’independentisme també? 
L'independentisme també. Junts resisteix, però no guanya i Esquerra s'enfonsa. I la suma s'enfonsa. Per primera vegada des de l'any 1980 no és que es perdi una majoria independentista, que moltes vegades no hi havia sigut, sinó que es perd la majoria més estrictament catalanista. Per tant, és evident que hi ha coses que no s'han fet bé perquè si no, no s'hauria arribat a aquesta situació. 

Quins creu que van ser els errors estratègics més importants en la gestió del procés sobiranista?  
Dels errors se n'han parlat moltes vegades i s'han reconegut i assumit. Un primer error és la pressa excessiva, perquè s'ha demostrat que no per voler anar més de pressa, es va més lluny. El segon error són les desconfiances internes, perquè destrueixen la fortalesa interior de tot el moviment. El tercer error és no haver calculat del tot bé la reacció que tindria l'Estat i la Unió Europea. Es podia saber que l'Estat estaria totalment en contra, però que arribaria al punt de condemnar gent a 13 anys de presó per un referèndum, això no entrava dins dels càlculs previsibles en una Espanya del segle XXI teòricament democràtica. 

Se’n van refiar massa del Partit Popular?
Va més enllà del Partit Popular, perquè no estem parlant d'un partit o d'un altre, estem parlant de les estructures de l'Estat. Arriba un moment que ens trobem que els poders de l'Estat, tots ells, es conxorxen, no per guanyar a les urnes la unitat d'Espanya, sinó per imposar-la fins i tot amb guerra bruta. És una operació d'Estat il·legítima, immoral i il·legal en molts aspectes, però que, tanmateix, es fa. 

A l'octubre va dir que tenia la voluntat d'afiliar-se Junts i de formar part de les filles del partit. En quin punt es troba aquest procés? 
Es troba en espera. És el partit on hi ha la gent que m'ha acompanyat durant gran part de la meva trajectòria política. Els voto sempre i no tinc cap inconvenient a donar un cop de mà quan se'm demana, però ho vull acabar de meditar del tot. Perquè quan va passar tot l’enrenou de Junts, el PDeCAT… em vaig allunyar de la vida dels partits. I com que tinc un perfil que va més enllà d'un partit o d'un altre, pel fet de ser expresident, prefereixo subratllar més aquesta faceta. Malgrat això, no he dit que no, al revés, ja es veurà, però sense pressa. 

"Dins de Junts hi ha hagut gent que més aviat ha donat coces al que significava Convergència"

Junts ha fet les paus amb Convergència? 
És difícil de separar una cosa de l’altra tan radicalment. És cert que dins de Junts hi ha hagut gent que més aviat ha donat coces al que significava Convergència. Però no és menys veritat que la majoria de la gent que hi ha a Junts han fet tota la seva vida política a Convergència. Aleshores, dir que Junts s'ha reconciliat amb Convergència, no és del tot exacte, perquè és com si fossin dues coses molt separades. Quan jo veig que, en definitiva, Junts no és només la continuïtat de Convergència, però també és això.

Per primera vegada ara hi ha un president socialista des del tripartit de José Montilla. Com veu la gestió fins al moment de Salvador Illa? Creu que hi haurà president socialista per estona? 
No crec que hi hagi avançament d’eleccions. Tanmateix, el president Illa no té majoria per resoldre “els grans temes”. Sembla que el primer any de legislatura, no s'aprovaran els pressupostos. Però, de la mateixa manera que dic això, també és veritat que no hi ha una majoria en el Parlament per substituir al president. A risc d'equivocar-me, crec que tindrem quatre anys de legislatura completa, però on no es faran moltes de les coses que s'haurien de fer, perquè si un govern no és capaç d'aprovar el pressupost, vol dir que va coix. 

I com valora l'actuació que té Sánchez a escala estatal?  
Passa una mica el mateix. Pedro Sánchez té una majoria que no és operativa perquè va perdre les eleccions i per ser president va haver de muntar una arquitectura política endimoniada. El PSOE vol conservar el poder central i té uns socis que el que volen és desmuntar aquest poder central i engreixar-ne el territorial. A més, ha de lligar a partits que ideològicament no tenen res a veure. Com Bildu i el PNB o Junts i Podem. Els necessita a tots a tota hora. Sumar tot això i fer-ho operatiu és una cosa virtuosa i resulta que Pedro Sánchez és espavilat, però no deu ser virtuós del tot perquè no se'n surt. 

Descarta una eventual moció de censura? 
No hi ha una majoria alternativa clara, perquè per tal que hi hagi una majoria alternativa, algú hauria de donar suport a la suma de PP i Vox. Això només ho poden fer el PNB i Junts i, clarament, tots dos diuen que no estan per això. Una cosa és que el PSOE perdi votacions, una altra és que se substitueixi a Pedro Sánchez per posar-hi el senyor Feijóo de la mà de Vox. 

És impossible que Junts doni suport a aquesta aritmètica?
En política no hi ha mai res impossible. Però crec que aquest cas ho és, pràcticament. 

No seria contradictori que es votés al seu costat en una moció de censura? 
Sí, evident. No tindria cap lògica. Però això no converteix a determinats partits que van votar Pedro Sánchez en els seus presoners. Una cosa és no votar a favor del PP i de Vox per canviar el govern, l'altra és que no hi ha cap obligació de donar suport al PSOE a ulls cecs.

Parlant de dreta i extrema dreta, una de les forces que va entrar per primera vegada al Parlament a les darreres eleccions catalanes va ser l'Aliança Catalana…  
El que està passant a tota Europa està començant a passar a casa nostra. Els partits d'extrema dreta estan guanyant posicions, desgraciadament és així. Agradarà més o agradarà menys, però si tenen més vots vol dir que hi ha més gent que el vota. Aquest fet, com a realitat política en una democràcia, s'ha de tenir present. 

Quina creu que hauria de ser la relació que Junts establís amb el partit d’Orriols? 
No es pot dir que hi ha vots bons i dolents. Amb això vull dir que s'ha de diferenciar entre parlar amb l'Aliança Catalana i fer estratègies conjuntes amb l'Aliança Catalana. Perquè s'ha de parlar, però no muntar estratègies conjuntes. És com si en el seu moment s'hagués tallat qualsevol possible conversa amb la CUP. Sempre hi va haver un canal de diàleg amb la gent del partit anticapitalista quan també són molt ultres, tot i que d'esquerres, mentre que la formació d’Orriols és d'ultradreta. No és el mateix, però estem parlant d'extrems. 

Des del PSC fan l’afirmació que s'està tornant a la normalitat des que han arribat a Palau. De fet, certes empreses que van decidir marxar el 2017, com el Banc Sabadell, ara estan començant a tornar. És la prova que el procés ha mort? 
El procés ja no existeix. Perquè per a que hi hagi procés, hi ha d'haver un objectiu comú que pot ser l'autodeterminació o la independència. Ara pràcticament no se'n parla, ni per part dels partits independentistes. També hi ha d'haver un full de ruta per arribar a aquell objectiu, que tampoc existeix. Finalment, hi ha d'haver uns lideratges que traspassin les fronteres dels mateixos partits i que sumats puguin donar credibilitat a què el procés anirà endavant. Quan parlo de lideratges no vull dir només polítics, sinó de tota mena.

"Ara ens hem de concentrar en millorar l'autogovern, [...] començant per la sobirania financera"

Quin és l’estat actual del moviment sobiranista? 
En aquest moment no tenim ni objectiu, ni camí, ni lideratges compartits. Tot i això, s'ha de diferenciar entre el procés i el projecte de l'autodeterminació. És evident que el procés no pot anar endavant, però això no vol dir que el projecte perquè Catalunya sigui independent s'hagi d'enterrar. S’ha de mantenir viu perquè ningú no sap del tot si això en algun moment caldrà tornar-ho a activar. A hores d'ara és evident que no i que ens hem de concentrar en millorar l'autogovern, que és on hi ha el consens i on hi ha les possibilitats. Començant pel tema del concert econòmic i, per tant, de la sobirania financera. 

Hi ha joves que responsabilitzen les polítiques que es van dur a terme des del seu govern i les retallades del moment a la joventut difícil i precària que viuen ara. Què els hi diria al respecte? 
Que no és veritat. Han passat 10 anys, és un discurs interessat de determinada gent. No hi ha ni un sol polític que li agradi retallar, entre altres coses, perquè retallar és antipàtic. Allò formava part d'una política europea d'austeritat imposada. Així que pretendre que el govern català era el retallador és una mentida. Una altra cosa és pensar si aquella política que van imposar els països europeus és la que convenia o no. Nosaltres ens en vam ensortir sense tocar el nucli dur de les polítiques públiques de Catalunya i de l'estat del benestar, però va tocar sacrificar el que no era tan essencial. 

Quins creu que són els millors mecanismes per superar una crisi financera? 
No podem oblidar que controlar la despesa, per tant, una certa hostilitat en la despesa pública, és un mecanisme de solidaritat intergeneracional. No pot ser que avui, per no sacrificar res, hipotequem el futur de les generacions més joves. Ara, tampoc s'ha d'anar a l'austeritat total, que és el que es va intentar en aquell moment, perquè aleshores provoques que la sortida d'aquella crisi dura sigui més dolorosa. 

"Del 3% se n'ha parlat molt, però [...] no s’ha demostrat mai"

Una de les crítiques més recurrents que es fa a Convergència és sobre el cas del 3%. L’escàndol va contribuir al fet que la gent, sobretot el jovent, miressin a la política amb desconfiança? 
Del 3% se n'ha parlat molt, però no s'ha arribat mai al punt final. Si hi havia finançament irregular vol dir que s'alteraven els contractes públics, però aquest raonament no s'ha demostrat mai. Si no s'analitzen les adjudicacions, quin sentit té el 3%? També s’oblida que era una època en què les aportacions d'empreses als partits polítics i fundacions eren legals. Ara ja no. És normal que el partits hagin de penjar de la mamella del pressupost públic? És un paradigma que partits d'esquerres el defensaran, jo no. Això no obsta que s’hagin d’obtenir els recursos de manera transparent. 

Va ser molt crític amb el govern de Pasqual Maragall durant els anys del tripartit. Però moltes de les decisions preses en aquell període van ser importants per la seva gestió com a president. Com explica aquesta contradicció?  
Vaig ser crític, però vull recordar que vaig arribar a acords amb el president Maragall, igual que després vaig arribar a acords amb el president Montilla, com va ser el cas de l'Estatut d'Autonomia. Vam arribar al doble acord a Catalunya i a Madrid. Quan el Tribunal Constitucional es va carregar l'Estatut que havia votat el poble català, comencen les grans manifestacions i el juliol del 2010. Llavors es comença a reclamar als partits catalanistes que comencin a pensar no en l'autonomia sinó en la solidaritat. 

"Estem molt més a prop de la possibilitat de la independència que no pas 13 anys enrere"

El 2012 va deixar de banda la negociació del concert econòmic per centrar-s’hi en el 'dret a decidir'. Hi ha qui li diu que va agafar la via independentista més per conveniència que per convicció. 13 anys després, la via del concert continua sent més difícil que la independència? 
Vaig defensar el concert econòmic a Madrid i un partit que tenia majoria absoluta em va dir que no. Sense recorregut s'havia de canviar d'estratègia i ho vam fer amb el suport explícit del poble de Catalunya a les urnes. Avui dia estem molt més a prop de la possibilitat de la independència que no pas 13 anys enrere. Avui hi ha molta més gent favorable a la independència a Catalunya que no pas el 2012. No som tants com quan vam arribar al cim, però som molts més que quan tot això va començar.

En darrer lloc, el president Mas s'ha sotmès a les 12 preguntes ràpides del Diari de Barcelona: 

@diaridebarcelona 🗣️Les 12 preguntes ràpides del Diari de Barcelona al president Mas Clica a l’enllaç per llegir l’entrevista: https://www.diaridebarcelona.cat #arturmas #generalitatdecatalunya #convergenciaiunio #independentisme #fyp ♬ original sound - diaridebarcelona