En Liang davant del restaurant xinès més estimat del Poblenou
En Liang davant del restaurant xinès més estimat del Poblenou
En Liang davant del restaurant xinès més estimat del Poblenou
Per Adrià Riera i Manel Lamadrid Coll
Publicat el 25 de febrer 2025
Què fa que Barcelona i la seva àrea metropolitana siguin singulars? Les rajoles amb la flor de quatre pètals, el metro aclaparador de les 8.00 hores del matí, la Torre de la Miranda, Can Boixeres... hi ha moltes coses que podríem incloure en la llista, però segurament no mencionaríem noms de grans supermercats, cadenes de restaurants o botigues de fast fashion. Avui, però, per sort o per desgràcia, Barcelona també és això. D’aquí ve que molts petits comerços de tota la vida hagin hagut de tancar i que només en quedin un grapat. Lluiten per resistir pujades de lloguer, pèrdues de clients i pressions externes, per continuar essent un trosset de Barcelona. Són els resistents.

Al bell mig del Poblenou llueix una joia del barri, símbol exemplar de la fusió entre l'elasticitat de la cultura xinesa i l'ortodòxia de la catalanitat, tot plegat esdevenint en un punt de trobada especial per als veïns del barri. Aquest és l’esperit que s’amaga darrere del clàssic aparador lluminós d’un restaurant xinès, un negoci familiar que compleix 35 anys fent convergir els sabors orientals amb les tradicions locals, tot un símbol de puresa i diversitat.

Cal baixar del tramvia en direcció al Besòs, davant de la parada de Pere IV al número 145 de la Diagonal. El restaurant Chang Feng, conegut popularment com a Liang en honor al seu encarregat i també propietari Liang Huang, és un d'aquells espais de gastronomia xinesa tradicional, que amaga molts secrets dins les seves infinites opcions culinàries. S'hi troben més de 160 plats diferents.

@diaridebarcelona 🇨🇳🍽️Visitem el restaurant xinès Chang Feng, més conegut al Poblenou com a Liang. 🗣️Un resistent que després de 35 anys continua fent feliç un veïnat canviant a causa de la gentrificació i el turisme. 🎵Música: I'm free - Waroxe #diaridebarcelona #diaridebcn #restaurantChangFeng #liang #estiktokcat #barcelona #bcn ♬ original sound - diaridebarcelona

Aquests van des dels clàssics “occidentalitzats” com el rotllet de primavera, l'arròs tres delícies o les empanades xineses o opcions radicalment pròpies del gegant asiàtic com la sopa d'aletes de tauró, les anques de granota o l'ànec Pequín. També hi ha lloc per a plats de la gastronomia local com ara el gaspatxo, les patates braves, el pa amb tomàquet amb embotits de la terra o una botifarra amb mongetes. És, per tant, una mostra viva de la flexibilitat de la cultura xinesa i la manera en com s'adapten a cada circumstància pròpia de la filosofia del taoisme.

Les valoracions no deixen indiferent ningú: 4,6 sobre 5 a Google, 4,4 de 5 a Just Eat i 4 de 5 a Trip Advisor, demostren que la seva clientela queda més que satisfeta cada cop que degusta els seus plats. Tot i aquestes valoracions, en Liang es resta importància i diu que tot el que surt a l'internet li “queda molt lluny” i que “no l'interessa”.

Remarca que el que més l'importa són els seus clients que venen “cada dia”, ja que “són els que veus pel carrer, els que vas a comprar a les seves botigues”. Conscient de la transformació social i econòmica que ha viscut el Poblenou, afirma que els turistes “sempre van bé per al negoci”, però que ell busca atraure els veïns: “Visc gràcies a la gent del barri, són fonamentals”.

De fet, una manera única i original del Liang de fidelitzar als veïns va ser instal·lant una televisió enmig de la sala principal del restaurant on es reprodueixen tant els partits del Barça com la resta de competicions internacionals. “No visc del futbol, però hi ha gent per a qui això és la segona casa. Em deien que si poguessin veure el futbol, es quedarien, així que el vaig posar perquè els agrada l'ambient”.

Una història d'èxit i superació

Abans que el negoci funcionés com en l'actualitat, en Liang ens explica com van ser de durs els seus inicis a la capital catalana. Va arribar a Barcelona el 1987, amb només 13 anys, gràcies a un tiet que vivia a la Barceloneta preolímpica, en un pis de pescadors molt precari: “Ell pagava 20.000 pessetes de lloguer (120 euros) i el pis no tenia ni llum. Va buscar un matalàs al carrer i allà dormia jo”.

Ens comenta que no va poder estudiar perquè la seva família no tenia prou diners i es va posar a treballar de frega plats i de cambrer, on va aprendre els secrets de la cuina: “Cada dia veia els mateixos plats, plàtan fregit, rotllets de primavera... cobrava unes 20.000 pessetes i anava estalviant”. Un home, per tant, fet a si mateix.

Després de tres anys treballant sol i amb sang i suor, en Liang va tenir la seva recompensa quan la seva família més propera també arribava a Barcelona, i amb ells, muntava el seu primer local al carrer dels Enamorats. Després d'un any al Clot, els surt l'oportunitat de mudar-se a la rambla de Poblenou, barri on comença la seva història d'èxit. “Era abans de les olimpíades i a Poblenou encara hi havia les vies del tren i la gent no baixava a la platja”, explica recordant com era abans la zona.

De fet, comenta que bona part de la seva clientela és heretada d'aquell primer local. Aquest públic el va obligar a adaptar el menú a la cultura local, afegint plats autòctons per als paladars més clàssics.

Després dels Jocs Olímpics, arriba el moment de l'expansió econòmica del Liang i consolidació com a pioner en el mercat emergent de la cuina xinesa. Es trasllada a la ubicació actual a l'avinguda Diagonal, en una posició que defineix com a “estratègica”, ja que està en una zona de pas per al transport públic, el trànsit en cotxe, i envoltada d'hotels, oficines, i habitatges. En aquells moments, també va haver-hi el gran boom dels restaurants xinesos. “Vam passar de 20 restaurants xinesos a tota la ciutat a 400”, comenta.

El seu èxit és tal, que arriba a tenir fins a tres restaurants a la vegada: mantenia el de la Rambla i un altre al barri de Sant Andreu, però va decidir renunciar-hi per centrar-se en el local de la Diagonal, ja que no els podia tractar amb la seva recepta clau: la proximitat. “Els restaurants xinesos fem les mateixes coses, però cada persona és diferent i és important l'afecte i les ganes de treballar”, explica. A més, assegura que el que li agrada és atendre la clientela: “No tinc gaires estudis, però m'he criat de cara el públic, és la meva actitud.”

“Els meus fills han de decidir el seu futur”

Quan parlem sobre el futur, en Liang no li dona gaire importància. A diferència del que no va poder fer ell, destaca com els seus fills han pogut estudiar i desitja que “tinguin formació i una alternativa”. En aquest sentit, creu que el negoci familiar és un “últim recurs”, però assegura que el que més l'importa és que “continuïn amb la seva vida”: “Si troben una sortida i se senten més realitzats, doncs endavant”.

Com en la filosofia taoista, el Liang fa gala de què significa fluir amb la vida, acceptant cada moment tal com ve, sense resistir-s'hi, prenent el camí natural de les coses, reivindicant la unicitat de cada individu, convidant-nos a viure i ser conscient del moment present: “Es tracta de viure l'etapa que et toca viure. No pots repetir la meva història en una altra persona. Al final el més important és tenir un ofici i una bona actitud, el caràcter ho fa tot”.

Desconnexió amb la Xina i sentiment català

Tot i admetre la sorpresa per la “brutal” transformació que ha viscut la Xina els últims 40 anys, en Liang no pensa tornar-hi: “Aquesta és casa meva, m'afectaria molt més si passés alguna cosa aquí que a la Xina. Tu ets d'on vius.” Ens comenta que gairebé tota la seva família està a Barcelona amb ell, i que la seva història amb el país asiàtic és complicada: “El meu besavi era capatàs de treballadors de la construcció i tenia propietats. Llavors, amb la revolució comunista de Mao el van afusellar. Per això, el meu pare sentimentalment sentia ràbia, per això vam acabar aquí.”

De fet, el nom original del  Chang Feng és el del seu besavi: el pare d'en Liang, qui va morir fa uns mesos, li va voler fer aquest petit homenatge.

Però el propietari del restaurant tampoc li dona tanta importància al passat. Se centra en com Barcelona l'ha acollit al llarg dels anys, i ens confessa que mai s'ha sentit discriminat per motius racistes: “Soc molt despistat en aquest sentit. Fa 30 anys sí que et veien pel carrer i deien: 'Hòstia un xino!', però ara ningú et mira diferent.” Sobre aquestes experiències, en Liang ens explica una situació similar que ha viscut últimament mentre riu: “Aquest any he anat de vacances a Extremadura, a l'Espanya profunda, i allà sí que quan m'han vist algunes iaies he tornat a escoltar: 'Hòstia un xino! Com a les pel·lícules!'. Flipaven.”

La seva integració va més enllà del restaurant. En Liang sempre que pot, intenta col·laborar amb les associacions del barri. Des de clubs de futbol, passant per cercaviles de cotxes antics o la festa major, el propietari del restaurant Chang Feng sempre ha intentat posar el seu gra de sorra per fer més gran el que ja és sense dubte casa seva.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —