Ja vaig escoltant el que vas dient. Ara em compons cançons, quan abans no me'n donaves ni una. Què irònic, eh. És molt guai gravar un videoclip i deixar-me com la dolenta de la pel·lícula, però deixam dir-te una cosa: avui convido jo a dir-te la veritat. Sense victimització. 

Ara et lamentes i plores. Saps quantes llàgrimes van relliscar-me al coixí de les vegades que em cancel·laves mitja hora abans? “Dia de ressaca amb els amics”, em deies. Potser sí que hauries de deixar de beure, no?, almenys ho reconeixes. Tenies un màster de demanar disculpes: sempre amb una excusa diferent, i totes ben creïbles. 

Vas repetint com un lloro que si t’hagués avisat que marxava et doldria menys… Una mentida més gran que una catedral! Et vaig estalviar avergonyir-te de la teva irresponsabilitat emocional. Recordes quan et vas oblidar del meu aniversari, dues vegades consecutives? No costava tant recordar un 9 de març, i més si és el Dia Internacional de la Truita. Recordes la infinitat de vegades que em deies “això no és per tant”? Ho vas fer tot malament; tenies tots els senyals per davant i ho vas ignorar.

Em vaig cansar, Paulo. I ara, ves dient que jo soc la que va marxar sense dir res. Aquest no és el meu estil, però possiblement seria el final que t’haguessis merescut, després de les cinc trucades i dels dos missatges a mitjanit. Una nota a la bústia de veu era més que suficient. 

Dius que ara tens temps per gaudir dels teus amics; mai te'n va faltar (ni una cosa ni l'altra). Estaves tot el dia amunt i avall, i mai van ser un inconvenient per a mi. Ara, queda molt bé cantar-ho amb tres moviments de maluc: aquestes influències de Shakira les desconeixia. 

Ja m’han passat el vídeo. Sort que deixes clar en un principi que és un concurs de talents, perquè per poc m’emociono i tot. Ara fora bromes: sempre vaig saber que tenies vocació musical, però això de l’actuació… Faltava practicar. I no en parlem de l’uniforme vermell: per un moment havia pensat que el Carnestoltes havia arribat. Si la teva intenció era vestir-te de col·legiat de la sèrie Rebelde Wey, deixam dir-te sense rancors que sembles un semàfor. 

Molt de Pablo Neruda afirmant que "sense mi ja no ets el mateix". Interessant, però deixa de ser cursi, si us plau. Com que una part de tu ha marxat amb mi? Jo l'única cosa que veig que m’acompanya tots els dies són les claus de casa meva, que amb sort, les perdo només un cop al dia.

Espera, que també dius que algun dia marxaràs d’aquesta “maleïda ciutat” per no creuar-te més amb mi? Ara sí que m’has fet riure Pau, si ni tan sols visc a Barcelona! Deixa de fer-te el dolgut, que tots els teus amics saben que te'n vols anar d’Erasmus a l’Argentina. Si almenys aquest espectacle t’ha servit per assabentar-te que Televisa t’espera, me n’alegro aleshores. 

I ara, segueix cantant en tots els escenaris que trepitges, que he marxat. Ja he escarmentat, i tant de bo tu fessis el mateix. Tot i que potser ara t’apareixen els remordiments, el passat és passat. Però tranqui, sempre estàs bé! I que no falti el fernet!