No hauria d'haver vingut al teu concert de Barcelona. No és que la meva vida es capgirés a partir d'aquell dia, ni que des de llavors tot em surti malament ni res d'això; però crec que hauria estat millor no veure't. Em vaig deixar enredar per una amiga de l'oficina que no tenia, ni té, ni idea de la nostra història i que encara avui t'escolta tot el dia i fa que m'arribi la teva veu a través dels seus auriculars. I allà em vaig trobar, morta de fred fent cua a fora de Razzmatazz i a punt de veure't de nou tres anys després que em deixessis anar.

Va ser una mica estrany, no t'enganyaré, estar envoltada de persones que t'adoraven, que es memoritzaven les lletres del nou disc per poder-les cridar a ple pulmó i gaudir encara més del concert, o fins i tot que portaven camisetes amb la teva cara estampada. Els hi hauria pogut dir, i s'haurien mort d'enveja, que jo llavors i encara avui, dormo amb una camiseta que era teva. Va ser el darrer que vaig agafar enrabiada del nostre armari just abans de pujar al taxi i anar-me'n de Londres i de tu. Però no ho vaig fer.

La meva amiga em va abandonar per donar-ho tot davant de l'escenari i jo em vaig quedar al fons, recolzada a la barra des d'on vaig aguantar estoicament la primera meitat del concert, la primera vegada que et veia després de cinc anys. Tot anava bé, de veritat, m'agradava el concert. En un moment em vaig posar a plorar en veure't complir el teu somni i em divertia recordar anècdotes que m'havies explicat al sofà de casa reconvertides en cançons.

Tot anava bé fins que va arribar la nostra cançó, la meva. Quina ràbia, eh, que sigui la que coneix tothom. Segurament és la més dolenta de totes les que has escrit mai. Una part de jo pensava que la deixaries córrer, que tants anys després que fos un boom i que sonés per totes i cadascuna de les ràdios d'aquest país mesos després de deixar-ho i sense tenir-ho gens ni mica superat, no la faries. Però és el que té ser un one hit wonder... Sempre s'ha de tocar.

Vas començar amb els primers acords i entre els crits del públic es va sentir com deies que els volies confessar una cosa. Tothom va callar a l'instant i els vas explicar que aquella cançó era per mi. Bé, no ho vas dir així. Vas dir que era per una noia amb qui havies estat durant una temporada i a la que no vas saber estimar com tocava i que quan ho vau deixar va tornar cap a Barcelona. Quin eufemisme més bonic, per no dir el meu nom.

Blanca com l'espuma de la cervesa que em vaig beure en dos glops i desitjant que no m'enfoques cap llum des de l'escenari, vaig escoltar-te cantar la cançó que em vas escriure i que ha estat l'única explicació que m'has sabut donar de per què tot es va acabar. No em vas trucar mai per explicar-me que em veies quan tancaves els ulls, ni que et passaves les nits mirant el sostre, tampoc que m'enyoraves com al sol un dia que neva. 

I a partir d'aquell moment, et vaig perdonar. Em vas semblar sincer per primera vegada. Abans et trobava un hipòcrita per deixar-me agafar aquell taxi cap a l'aeroport, per no dir-me res mai més i un autèntic covard per expressar els teus sentiments a través de la lletra d'una cançó que no sabies si mai arribaria a escoltar. Però quan es va acabar la cançó, vaig sentir que em miraves des de lluny i em somreies, com si sabessis que era allà. Vaig sentir que era veritat. Que no vas saber que m'estivames fins que em vas deixar anar.