[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Olivia Ferrer
Publicat el 28 de juliol 2020

La cobla va néixer a principis de la dècada del 1920 amb lletres que relaten amors, desamors, tragèdies, gelosia i mort. Per la gent jove, aquest gènere musical recorda la música que escoltaven les nostres àvies mentre treballaven en les tasques domèstiques, unes cançons antigues, ràncies i amb les quals és difícil veure's reflectit.

Lidia García vol canviar aquesta visió. Coneguda com a @thequeercanibot a Twitter, García és humanista, historiadora i investigadora al Departament d'Història de l'Art a la Universitat de Múrcia, on treballa en la seva tesi sobre estètica camp/kitsch, dissidència de gènere i imaginari cañí en la cultura contemporània.

Es descriu a si mateixa com a "bollera, coplera y de clase obrera" i amb el seu podcast ¡Ay, Campaneras!, intenta demostrar a la gent jove que la cobla és més accessible del que sembla. Qui podria pensar que trobaríem reivindicacions feministes i d'expressió de gènere a la música de fa dues generacions?

 

Ets investigadora, que et va portar a començar un podcast? Quin era el teu objectiu?

El confinament. Feia temps que ho tenia pensat però el confinament va tenir molt a veure, la veritat és que vaig començar a gravar per a pensar en altres coses. Parlo molt de música en les meves recerques, i encara que ja feia temps que feia servir Twitter per parlar d'aquests temes, vaig pensar que l'àudio es prestava molt a la divulgació musical. El meu objectiu principal era fer que la gent jove gaudís de la música de les nostres àvies, que durant molt anys ha estat ignorada, sobretot per estar vinculada a allò "femení" i popular.

Deies que ja utilitzaves Twitter per a aquests tipus de divulgació, que et dóna el podcast que no pots trobar en altres plataformes?

És una via completament diferent, crec que és molt més pròxima. La gent, en escoltar la teva veu, se sent molt més proper que si només et llegís. Treu una mica la immediatesa, el feedback gairebé immediat que reps a Twitter, però crec que em permet generar un contingut més reposat i treballat.

"Feminisme coplero" és una manera interessant de definir el podcast. A què s'ha associat sovint la cobla?

Jo crec que sí, absolutament. Sobretot perquè és un tipus de música que està associada a una cultura en concret que es pot llegir clarament amb perspectiva de gènere. És un tipus de música consumit, i no només consumit, sinó fet sobretot per dones i homes homosexuals; per tant, des del punt de vista de gènere, és molt ric i és interessant veure-ho des d'aquesta perspectiva que molta gent ha obviat.

La cobla és un gènere que mai s'ha percebut com un gènere precisament feminista. Què pot fer la cobla pel feminisme actual?

Jo crec que podria, en primer lloc, portar-nos a mirar d'una altra manera la cultura de les nostres àvies i a connectar-la amb aquest feminisme actual. Al final, el feminisme d'avui dia no és tan diferent del d'abans. A vegades tinc la sensació que no hem fet suficient treball per a connectar-nos amb aquesta generació i per valorar el que van fer per nosaltres. També, la cobla inclou molt a les dones de classe obrera, dones del sud, i dones que normalment són oblidades en els discursos hegemònics feministes, en el feminisme més mainstream.

Eso si ya lo habéis escuchado, en caso contrario hacedme el favor de no autospoilearos y oídlo antes.

I pel moviment LGTBIQ+?

Una cosa realment semblant. La cobla sempre ha estat un receptacle, podríem dir, per a moltíssimes identitats dissidents en temes de gènere que s'han trobat còmodes en la cobla, que han trobat en ella una via d'expressió. És el mateix que deia respecte el feminisme, que moltes vegades oblidem a les nostres àvies; en el moviment LGTB també oblidem, per exemple, tota la tradició travesti que hi ha hagut a la cobla, diguem que gran part de la gent que ha estat visible en l'àmbit LGTB durant el franquisme estava vinculada a aquest gènere. Moltes vegades acudim a referents estrangers i oblidem els propis, i em sembla important saber que aquí també hem tingut els nostres propis referents i que moltes vegades han estat vinculats a aquesta música i aquesta cultura.

Molta gent associa la cobla amb l'Espanya franquista, la més antiga i la més rància. 

Si t'atures a escoltar-la, t'adones que té moltes lectures possibles, les dones que canten tenen molt poder i és fàcil connectar amb elles. A més, hi ha tot un treball, una tradició de recuperació de la cobla des d'altres òptiques per a desvincular-la del franquisme i aquesta idea que hi ha hagut sempre d'aquest tipus de música com "de gent gran". Hi ha molts camins per a entrar en la cobla i realment no és tan complicat, només cal donar-li un shot, una oportunitat.

D'on diries que ve l'èxit de ¡Ay, Campaneras!?

No ho sé realment (riu). Pel que m'expliquen, per a molta gent ha suposat poder reconnectar amb la música que escoltaven de nens i que, d'alguna manera, s'han allunyat d'ella o de manera inconscient han menyspreat. Significa tornar també als records d'"això m'ho cantava la meva àvia" o "aquesta cançó li encantava a la meva mare". I també a això que deia abans, que molta gent jove mai s'havia parat a pensar que aquesta música pogués ensenyar-nos massa, i per això els ha sorprès, i això és molt maco, la veritat.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —