- opinió -
[#if imagenAutor??]
    [#if imagenAutor?is_hash]
        [#if imagenAutor.alt??]
            ${imagenAutor.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Joan Simó
Back in the USSR
"No és d’estranyar que el nostre món necessiti, més que mai, algú capaç de construir-li una presó a mida"
Per Joan Simó
Publicat el 17 de juny 2020

Fa dies que dedico algunes de les moltes hores lliures que m’ha regalat la nova normalitat™ a llegir La fi de l'homo sovieticus, un totxo de més de 600 pàgines que el meu tiet em va regalar amb la intenció d’obrir-me els ulls davant les perversitats de la Unió Soviètica i fer-me renegar del marxisme, del qual em creia adepte. Han hagut de passar anys però, finalment, he decidit donar-li una oportunitat a aquest llibre d’Svetlana Aleksiévitx. Ha valgut la pena. Allò que havia imaginat com un pamflet anticomunista estilitzat ha resultat ser una obra mestra, un fred i impactant recull de testimonis sobre allò que va significar l’herència de Lenin per a milions de russos, ucraïnesos, lituans i moldaus.

A diferència d’altres autors, dotats de menys talent o criteri, la guanyadora del Premi Nobel del 2015 no busca idealitzar ni criminalitzar l’URSS, Aleksiévitx es limita a deixar parlar a aquells qui, per fortuna o per desgràcia, van haver de viure en el desaparegut imperi roig. D’entre les mil i una reflexions que s’hi poden llegir, n’hi ha una que m’ha cridat especialment l’atenció. A una pregunta sobre la seva opinió sobre el règim soviètic, una metgessa anomenada Margarita Pogrebítska respon: “Potser allò era una presó, però jo hi era feliç”.

Recordo quan, a l’escola, ens parlaven sobre el comunisme. Les virtuts del bolxevisme (igualtat, educació i sanitat universals i redistribució de la riquesa) eren plantejades com quelcom indissociable de la seva cara més fosca, la del gulag, el control social i l’adoració del líder. La conclusió dels mestres acostumava a ser que, malgrat les injustícies i desigualtats que comporta, el nostre sistema (i no el seu) era l’únic capaç de garantir el bé més preuat al qual podien aspirar els homes: la llibertat. Aquest esquema mental, propi del triomfant zeitgeist fukuyamista, ha servit per educar diverses generacions en la idea que el capitalisme i la democràcia liberal eren l’únic camí possible. Dic “eren” perquè, durant els darrers mesos, el virus de Wuhan ha trasbalsat per complet aquest vell sistema de valors.

Edward Snowden l'altre dia parlava de com el pànic generat per la pandèmia del coronavirus pot donar l’empenta definitiva a l’aplicació de tecnologies de control social basades en el rastrejament dels ciutadans. L’exemple de Corea del Sud ha comptat amb molt bona premsa a casa nostra i no seria d’estranyar que, de cara a futurs rebrots, els científics de la península provin d’aplicar remeis semblants. S’ha de ser profundament il·lús per pensar que, un cop acabada l’emergència sanitària, aquesta infraestructura no serà emprada per a causes menys nobles. I és que, quan la Covid-19 sigui història, no tardaran a aparèixer d’altres amenaces globals que requereixin la submissió incondicional dels ciutadans davant estats cada cop més poderosos.

Mai un canvi d’aquesta envergadura s’ha produït de la nit al dia. Tota transformació ve precedida d’una sèrie d’esdeveniments o símptomes sociològics que ens poden donar certes pistes sobre el tipus de futur que ens espera. Ja fa temps que Occident viu atrapat en una esquizofrènica vocació "autoflageladora", allò que Derrida definia com a desconstrucció no deixa de ser una versió sofisticada d’aquesta necessitat sadomasoquista. L’estat del benestar i l'absència de guerres sanguinàries i mals majors han aplanat el terreny per a l’establiment d’una societat poruga i nihilista amb massa temps per pensar-se a si mateixa i culpabilitzar-se pels crims amb els quals va obtenir uns privilegis dels quals no vol ni pot desfer-se. La llibertat, quan no té un objectiu o un projecte en el qual focalitzar-se, acostuma a produir migranyes.

Així doncs, no és d’estranyar que el nostre món, capaç de combinar la correcció política inquisitorial i malaltissa amb el populisme més ranci i desacomplexat, necessiti, més que mai, algú capaç de construir-li una presó a mida. Una gàbia on poder experimentar la tan desitjada seguretat, aspiració màxima en temps de pestes, invasions i catàstrofes naturals. Si hom procura fer una anàlisi suficientment honesta, s’adonarà que Trump, VOX, els enderrocadors d'estàtues o les activistes del Mee Too comparteixen un profund menyspreu pels principis fonamentals del liberalisme clàssic com ho són la llibertat d’expressió i la presumpció d'innocència. El mite liberal, basat en cites com aquella de Benjamin Franklin segons la qual “qui cedeix la llibertat essencial per una petita seguretat temporal no es mereix ni llibertat ni seguretat”, ha quedat tocat de mort. En cada època i context emergeixen prioritats diferents, no és pas cap drama.

Recentment, el filòsof Slavoj Zizek deia que l’única sortida factible d'aquesta crisi vindria per l’establiment d’una mena de comunisme global. Pot semblar un xic exagerat, però a diferència de la crisi del 2008, que va servir de punt d’eclosió per al neoliberalisme salvatge, tot sembla indicar que la grandiosa recessió de principis dels nous anys 20 ens ha de portar cap a una major intervenció estatal en forma de subsidis, impostos elevats i inversió en energies renovables. Si a això li sumem el control social, ja només ens faltarà començar a afinar la balalaica. Hi ha qui diu que les presons són agradables, potser tenen raó.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —