Compartir encara que falti i donar amb el cor buit, però amb les mans plenes. L’exemple és la Raquel, una veïna de Paiporta, que ha perdut el seu baix i cotxe a causa del desbordament del barranc del Poio a Paiporta. És migdia i el vent escampa una boira de pols per la carretera que ens duu a casa seva. Som davant d’una porta marcada pel fang, senyal visible de la tragèdia que ha deixat la dana al seu pas. La Lidia, la veïna que ens acompanya, dona un cop a la porta i amb un somriure cansat ens assegura: “Segur que la Raquel estarà encantada de rebre’ns”.

Després de les presentacions, la Raquel, propietària d’un baix, ens convida a entrar amb un gest. Només unes passes de distància ens separen entre el llindar de l’esperança de la reconstrucció amb la devastació absoluta del res. La sala principal és buida, les parets encara marquen l’alçada dels dos metres del nivell de l’aigua i el desordre mostra els vestigis d’un habitatge que un dia va ser llar. El sòl, cobert de rastres de fang i l’ambient desolador reflecteixen el pes d’haver-ho perdut tot. 

“Quan es va produir el desbordament érem al pis”, comença a relatar la Raquel. “Ens vam adonar de la situació pels crits del carrer, i vam córrer a refugiar-nos a l’estructura de carrets de la compra del Consum amb una llanterna. L’SMS d’alarma ens va arribar a les 8 del vespre, però a aquella hora ja estàvem refugiats. L’aigua ja ho havia engolit tot”, diu mentre assenyala una marca visible a la paret.

Vista de l'estat actual del menjador del baix de la Raquel

Ens trasllada a aquella nit de caos amb una precisió punyent: “Durant la nit cadascú es va salvar com vam poder. Vam acabar molls. Del grup del Consum molts érem congelats, havíem sortit de les cases com vam poder i sense jaqueta. No plovia, que és el pitjor. Tot era per aigua desbordada”. 

Una taula i unes cadires presideixen el menjador entre productes bàsics com aliments i eines per encetar les obres. “No he pogut recuperar res i només hem deixat això per recolzar coses mentre reconstrueixo el meu pis”, assenyala la veïna de Paiporta. Sense adonar-nos-en mentre prenem posició xoquem amb la làmpada del menjador davant la diferència de la propietària del baix. “Com si cau ja, m’és igual”, afirma resignada. 

El garatge, el punt de la discòrdia

Tanmateix, l’apatia es perd quan parla sobre la contractació d’una empresa de neteja per part de la seva comunitat per eixugar el garatge que comparteix el bloc de pisos. “He perdut la casa i el cotxe. No pagaré la neteja del garatge perquè el que necessito és tornar a tenir casa i no és barat. Hi ha gent que en té i gent que no”, diu rotundament. 

A continuació, la Raquel desapareix entre el desordre per revelar-nos la seva terrassa. Dins, el terra va resistir l’afluència d’aigua, però no la pressió. “S’ha aixecat per la pressió de l’aigua i el fang que hi havia al garatge”, una imatge que exemplifica els efectes secundaris de la destrucció. Entre lamentacions, comenta que l’adversitat “ha unit a la comunitat”, encara que subratlla que “molta gent ha decidit ser egoista, ha pensat a fer la seva vida i ha marxat d’aquí”. 

Estructura dels carrets de la compra del Consum on la Raquel es va refugiar durant el desbordament

La tensió entre els veïns és evident. Malgrat els esforços per mantenir una aparença de comunitat, les decisions no sempre són compartides. “Hem pagat 17.000 € de la neteja, però no hi havia consens del tot. Va ser una votació, els quatre presidents van decidir que una empresa s’encarregaria del bloc. Però l’empresa no va donar un pressupost tancat, sinó que anirà apujant el preu per les hores. Això qui ho controlarà?”, es complany la Lidia, qui encara ens acompanya.

“El problema és que la feina ja l’havien començat els voluntaris, i ho volen acabar. Són els que realment s’ho han merescut, no l’empresa de neteja. Aquest matí han vingut a la meva porta a les vuit del matí a dir-me: ‘Lidia, heu pogut paralitzar allò de l’empresa? Nosaltres ho acabem’. Em fa la sensació que els voluntaris volen acabar una feina que han començat ells”. I elles ho entenen: “Han deixat les seves famílies per ajudar-nos, fins i tot gent de Palma de Mallorca. També és la seva lluita, ens ho repeteixen: ‘Ho hem deixat tot per venir aquí, volem acabar-ho nosaltres’”.

Una nova vida

En paral·lel, la dana no només es va emportar la casa i el cotxe de la Raquel, també la convivència amb el seu marit. “Vivim separats ara”, continua. “Jo visc a casa de ma mare i el meu marit a casa de la meva sogra”. A qui amaga l’ansietat que viu i un dels seus traumes: “Quan em dutxo no puc tancar els ulls perquè em recorda el que vam viure”. 

De sobte, la propietària del baix perd la mirada entre el vermell de les parets comença a caminar per narrar la tarda d’aquell 29 d’octubre que va canviar la seva vida. “El desbordament va començar a les 7 de la tarda i fins a la 1 de la matinada l’aigua no va començar a baixar, que ho feia cada cinc minuts. Vaig optar per baixar de l’estructura del Consum i vaig assumir la responsabilitat per anar primera de la cadena que van formar per sortir”, assevera. Davant la perillositat s’excusa: “Patia el risc d’electrocutar-me, però no volia que cap nen ni persona es perdés”, afegeix. 

Parets de l'habitació de matrimoni 

Ara, la Raquel admet que “passar el dol va costar molt” i ens ensenya la rentadora nova que l’han portat com a mostra de la reconstrucció, malgrat que és conscient de la dificultat de la tasca. “La gent em diu que no em preocupi perquè la casa es pot refer i inclús que sigui més bonica i moderna. Però això ja no serà el que era, una llar. Tindrà una altra forma, encara que mai tornarà a ser igual”, ressalta. 

Passem del menjador a la primera habitació que era un despatx i entre renecs la propietària del baix afegeix: “El que més mal em fa és haver perdut coses del meu pare. Tenien un valor sentimental incalculable”. Tot i això, es consola amb el regal d’una foto amb el seu pare. “Em compensa una mica. Són records i imatges. Perdo una llar, no una casa”, apunta. 

Malgrat tot, la Raquel es mostra determinada a reconstruir la seva vida: “Jo no tinc res. Només he perdut el que era material. Però també he de tirar del meu marit, que està baix d’ànims. I per ma mare, vull que em vegi i pensi que estic bé, que la seva filla es farà una casa bonica i té molta força. Que puc tirar endavant. Que tot anirà bé”.

Donar amb les mans buides

Avui dia, el dormitori serveix com a magatzem pel seu marit, que és repartidor. Es dedica a proporcionar aliments i béns de primera mà als més necessitats. El matrimoni ho ha perdut tot, però encara té capacitat per ser solidari. “Donarem un matalàs a una família amb dos nens petits, l’altre ens el quedarem nosaltres”. Precisament ella, qui revela que el desastre la va empènyer a “haver d’agafar un parell de llaunes del Consum” per poder alimentar-se. 

Columna de la porta del baix de la Raquel

La postal és similar a la següent cambra, però en arribar al primer dels lavabos s’atura en veure l’única instal·lació del pis que funciona. “Vaig posar un vàter per la gent que venia de voluntària. El vaig netejar, encara que tingués la tapa trencada”, esgrimeix. 

El relat de la Raquel no és només de pèrdua, sinó també de solidaritat. La Lidia, que ha escoltat en silenci, intervé: “És que és tan gran. Per a tothom és un ‘simple’ voluntari, però són persones que venen aquí a patir amb nosaltres. És molt dur”. “A mi m’ha costat molt sortir de casa, vaig trigar gairebé dos dies. I m’he trencat molt, per la visió d’aquest carrer, però hem conegut a gent meravellosa i això m’ha donat força”, explica amb orgull.

El recorregut arriba a la seva fi mentre acabem de comprovar que els desperfectes van assolir fins a les habitacions més apartades, concretament la de matrimoni. Allà, el fang encara perdura un mes després entre les bases d’on abans hi existia un armari empotrat. Retornem al menjador, i el fang no és l’única cosa que s’ha sostingut en el temps. “És el nostre poble, hem d’aixecar-lo. No em puc permetre estar malament amb aquesta gent”, diu la Raquel. La il·lusió per tirar endavant és més gran que qualsevol destrucció. 

Mostres de fang on hi existia un armari empotrat en l'habitació de matrimoni de l'habitatge

La propietària del baix ens acompanya fins a la porta. Quan sortim, queda clar que no només hem recollit una història; hem conegut l’essència d’una comunitat colpejada pel desastre però decidida a resistir.

Aquesta és la vivència de la Raquel, però també la d’un poble que, malgrat el desastre, treballa per reconstruir el que el fang ha destruït.