Baixant als forns del Crematori
Publicat el 02 de maig 2021

Entre les pròtesis, les grapes, els cargols, els implants metàl·lics que els cossos acumulen al llarg de la vida, hi ha una petaca, ara sense whisky. "Li deuen haver amagat dins la roba i s’ha colat, ara amb la Covid no es poden escorcollar els cadàvers", m’explica l’operari. Enmig de la sordidesa de la mort i la descomposició dels cossos, dins un cubell d’escombraries, hi ha una petaca. Més enllà de l'últim dia, la vida persisteix, encara que sigui en el record calcinat d’una petaca. 


Sostre piramidal de la sala multiconfessional.

La visita comença a dos quarts de dotze del matí al Crematori de Montjuïc, dins el cementiri, en un racó pròxim a la ronda, a les fàbriques del port i als grans contenidors blancs que omplen aquesta zona industrial de la ciutat. A moments arriben bafarades d’una olor intensa, com de hot dog, un baf orgànic i desagradable.  

Ens atén Marta Aladrén, Directora de Comunicació dels Cementiris de Barcelona. Li pregunto si és cert que l’olor de hot dog ve de la xemeneia del Crematori i em diu que no, que ve de les fàbriques del port. Entrem al recinte per on ho fan les famílies. El pati és ple de parents que ploren, fumen a la porta o, si són del parer que "no ens voldria veure tristos", fan broma i riuen discretament.  

La sala multiconfessional just ara és buida i hi entrem. El sostre és una piràmide, té seients per 200 persones, 60 en pandèmia, i al centre hi ha un rectangle de marbre negre. D’ell en surt el taüt amb un elevador, com els cantants apareixen a l’escenari del no res. Puja fins a elevar-se uns pams sobre el terra. Els familiars s’acomiaden i després el fèretre descendeix per continuar el seu recorregut.  


Sala multiconfessional.

Quan hom entra al crematori i ho fa com a observador veu que hi conviuen dos móns: per una banda, el dels parents i amics que van a acomiadar-se i els recepcionistes que, vestits de frac, fan el possible per facilitar-los el dol. Per altra banda, al pis de sota, hi transcorre un món ben diferent, els dels operaris que s’encarreguen d’incinerar els cossos. 

S’uneix a nosaltres la Carolina Diaz Ortega, responsable de la unitat de Desenvolupament d'Atenció a la Ciutadania dels Cementiris de Barcelona. Van treballar juntes amb la Marta i són amigues. Ens acompanyarà durant tota la visita. “Com anem avui?”, pregunta la Marta a un jove quan entrem l’ascensor. “Prou bé, avui tenim 26 incineracions”, contesta.  

Als inicis de la pandèmia, m’expliquen entre la Marta i la Carolina, les incineracions es van multiplicar per quatre. Havien de treballar les 24 hores seguides, en dos torns. Aquesta allau de feina fou, en part, per l'augment de defuncions, en part per la falta d’informació dels ciutadans, i també dels metges: “Es pensava que s’havien d’incinerar els cadàvers per evitar la transmissió de la Covid. Després es va dir que no, que també es podien enterrar, i es va estabilitzar la feina”. Tot i que la situació ja està sota control, aviat s’instal·larà un cinquè forn per alleugerir la càrrega dels quatre que avui dia funcionen.


Els quatre forns.

 “Vols entrar-hi? T’interessa?”, em pregunta la Marta, ja al pis d’abaix. “Sí, clar, si es pot sí”. Entrem en el que sembla un gran garatge, té una porta per on hi entren els cotxes fúnebres. Hi ha tres fèretres aparcats al mig de la sala, cada un sobre un carretó de quatre rodes per transportar-los. No es poden fer fotos compromeses. En un racó hi ha unes estanteries plenes de bonys sospitosos coberts per una tela blanca.  

“No, no, no, no son el que semblen”, em contesta la Carolina rient. Es veu que no sóc el primer que pensa que es tracta d’una morgue improvitzada. Aixeca la tela, són urnes, les guarden tapades perquè no agafin pols. Urnes de gent que ha traspassat durant el confinament i que encara no han pogut venir a buscar perquè els familiars viuen fora, a Madrid, per exemple.

M'ensenyen una peça quadrada i petita, com una rajola de pocs centímetres. És una pedreta que identifica el cadàver, té gravat un número que també figura als documents. Serveix per assegurar que no hi hagi cap confusió entre dos cossos. Es col·loca sobre la caixa, entra amb ella al forn, i en surt intacta, només una mica torrada. Després es posa dins l'urna i s'entrega amb les cendres als familiars.


Pedra abans de passar pel forn, a dalt, i pedra després de passar-hi, a baix.

Del gran garatge passem a la sala del costat, on hi ha els quatre forns cremant alhora a uns 800 o 900 graus. Estan connectats per internet al Regne Unit i si hi ha alguna anomalia es regula telemàticament. Un cos tarda aproximadament una hora i mitja en cremar-se, i després cal esperar una altra hora i mitja perquè el forn es refredi, abans d'obrir-lo. 

Pregunto per què cal posar els morts en una caixa, si tanmateix acaben cremant, i responen que es fa per mesures sanitàries, i també perquè quan el fèretre entra al forn la temperatura és tan alta que primer es descompon el cos i després es crema la capsa, al contrari del que podria semblar. La capsa, per tant, fa de "recipient" del cos en el procés de dissolució i evita que els fluids es s'escampin i facin malbé el forn. Per això ha de ser de fusta o conglomerat, i no pot ser de cartró ni cap altre material menys resistent. 

Hem dit que al Crematori hi ha dos móns en paral·lel, el dels familiars i el dels treballadors que fan la feina feixuga, però també hi ha espais on conflueixen. És el cas de la saleta per veure entrar el fèretre a la boca del forn, perquè hi ha gent que necessita veure-ho per acomiadar-se del tot. Ara hi ha una incineració i la família no ha volgut baixar, pel que podem entrar-hi nosaltres.

Hi ha un vidre que ens separa dels forns. Fins i tot aquí, a la sala dels clients més especials, l'estètica està molt cuidada. No es veu el gran garatge, ni els cotxes, ni la resta d'engranatges que conformen aquest servei essencial. Només un espai diàfan, amb les boques dels forns a l'altre costat del vidre. Entren dos homes amb el taüt, que es desplaça amb facilitat sobre les quatre rodes. El col·loquen davant la la boca, la porta s'obre automàticament, entra i, just abans que es tanqui la porta, les primeres flames envolten el sepulcre. A la sala hi ha un cub negre, "en teoria és decoratiu, però molta gent s'hi asseu", diu la Marta. Normal que ho facin, la imatge impressiona.


Sala per als familiars amb les dues boques dels forns al fons.

Passem a una saleta, la més petita, on hi ha un operari treballant. És amable i contesta de bona gana, com tota la gent amb la que m'he creuat aquí dins. Aquí és on converteix el que surt del forn en el que acaba dins l'urna. Perquè, després de les quatre hores d'incineració, el que queden no són cendres sinó una espècie d'esponja, de color ocre, amb algunes formes òssees encara reconeixibles i les restes metàl·liques que pogués portar el difunt, tot mesclat.

Aquest residu es passa per una trituradora, que el converteix en la pols fina que es posa dins l'urna, i que la separa dels metalls, que van a parar als dos cubells verds. Abans les pròtesis es donaven a una ONG que les reutilitzava, perquè després de l'incineració són igualment útils i estan completament esterilitzades. Ara, però, sembla que ja no. Dins el cubell veig la petaca, i l'home em diu: "Li deuen haver amagat dins la roba i s’ha colat, ara amb la Covid no es poden escorcollar els cadàvers".

Afegeix que el que sí que és molt important que no es coli als forns són els marcapassos, perquè exploten i, amb la pressió i la temperatura, podrien generar problemes. Els treuen al tanatori, però alguna cop sí que ha escoltat alguna petita detonació.

Tampoc hi pot entrar el vidre. Les ulleres, per exemple, es retiren. "Si algú porta una foto dins un marc de vidre, li traiem el marc però l'incinerem amb la foto", diu l'operari. Em sembla un detall molt tendre per part seva, que demostra respecte, no només cap als familiars -que mai podrien saber si la foto és a les cendres o a les escombraries- sinó també cap als propis difunts.


Pla detall dels cubells de ferralla. Dins el de la dreta hi havia la petaca.

Els últims minuts de la visita transcorren entre filtres de dioxines que ocupen sales senceres i fan pujar la temperatura de l'ambient, molt més alta que a la sala dels forns. D'una de les màquines, tan enorme i indescriptible com la resta, la Marta m'explica que és una peculiaritat del Crematori de Montjuïc, que n'hi ha pocs de crematoris que la tinguin: és un convertidor de la calor que generen els forns en aire condicionat, tant fred com calent. En altres paraules, el Crematori s'autoabasteix, reaprofitatant l'energia de les incineracions.

Agafem l'ascensor de tornada cap a la superfície. Quan en sortim passem per davant de la sala multiconfessional. Fa olor d'encens, abans no en feia. Mentre nosaltres érem a baix, hi ha hagut un comiat. Ara la sala torna a ser buida, però l'ambient és boirós i fa una olor agradable.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —