Bar del Pi: un local social amb memòria històrica - Diari de Barcelona
D’aquí ve que molts petits comerços de tota la vida hagin hagut de tancar i que només en quedi un grapat. Lluiten per resistir apujades de lloguer, pèrdues de clients i pressions externes, per continuar essent un trosset de Barcelona. Són els resistents.
Al cor del Barri Gòtic i al costat de la Basílica de Santa Maria del Pi, s’hi troba el Bar del Pi, un dels negocis del barri que ha aconseguit resistir a gairebé 100 anys d’història a la ciutat. Les parets del bar, que són les originals del 1927, acullen alhora a grups de turistes que degusten els productes més emblemàtics de la ciutat i veïns del barri que prenen un cafè a la barra mentre llegeixen el diari. Ens hi esperen l’Antònia i els seus dos fills, l’Oriol i el Roger, per recórrer la història centenària del Bar del Pi.
Tres generacions del Bar del Pi
La Josepa Fort i la seva parella, l’Enric, van fundar el Bar del Pi l’any 1927. Per tal de seguir amb una tradició que es feia a l’època, els fundadors van llençar les claus del bar al mar, com a sinònim d’èxit i sort en el negoci. Ells van afillar en Tomàs i la Pepa, una parella carismàtica que, segons l’Antònia, van saber portar molt bé el negoci i convertir el bar en un local popular i acollidor “amb la força de quan un és jove i vol tirar endavant”.
La tercera generació del Bar del Pi és l’actual. Fill del Tomàs i la Pepa, l’Eloi Martí forma part del negoci des que era un nadó. “Si es pot dir que algú és 100% del bar és l’Eloi. Segur que la seva mare ja li donava el pit dins del bar”, afirma l'Antònia. Actualment es dedica a la part més administrativa del bar per tal de poder dedicar més temps al piano, carrera que va cursar al Liceu.
Però, juntament amb l’Antònia, que és la seva dona, porten més de 30 anys a càrrec del negoci que asseguren que “ja no és el nostre ofici, s’ha convertit gairebé en la nostra vida”. En els últims anys s’hi han incorporat els seus fills, el Roger i l’Oriol, reconvertint la cuina del Bar del Pi per tal d’atreure, sobretot, a la gent jove. “Avui en dia servir una Coca-Cola o una cervesa es pot fer a tot arreu, però el que dona caràcter a un lloc és què s’ofereix com a cuina”, destaca l’Antònia.
Negoci supervivent al barri Gòtic
El Bar del Pi va aconseguir sobreviure a anys de guerres i dictadures enmig d’una Barcelona que “vivia tot el dia”. I va fer-ho sense tancar mai. L’Antònia afegeix, de manera anecdòtica, que va arribar un moment en què “no podien tancar la porta de tants anys que havia estat oberta, i llavors la van haver de tapiar”.
Durant els anys difícils que envolten la Guerra Civil, el Gòtic va patir una enorme transformació, i el Bar del Pi va ser un dels pocs negocis supervivents dels que encara en poden gaudir els veïns del barri. La botiga de joguines, la farmàcia i la botiga de regals que compartien plaça amb el bar ja fa anys que van desaparèixer, i els negocis que queden estan en perill d’extinció. “Estem vius de miracle, com molts dels locals antics, perquè hi has de posar molt esforç per poder continuar”.
Però, malgrat el pas del temps, el bar encara manté l’essència del negoci que van fundar la Josepa Fort i l’Enric l’any 1927. Durant aquests quasi cent anys, l’Antònia i l’Eloi han fet certes reformes al bar, però sempre han estat “canvis estructurals per fer que el bar guanyés funcionalitat sense perdre l'essència i el caliu”. La façana també és l’original, però va patir una modificació en canviar el rètol, que abans era 'El bar del Pino' perquè “no es podia rotular en català”.
El turisme al Gòtic és innegable, però com s’hi ha adaptat el Bar del Pi? Alguns grups hi passen durant les rutes culturals i gastronòmiques que tenen agendades, “venen a provar el vermut, la truita, el pa amb tomàquet, el cava… venen a conèixer l’essència del que fem aquí”. L’Antònia diu que aquest any Barcelona està plena de turisme i “rebem més grups dels que ens agradaria”, però també considera que han de sobreviure, “i aquesta és una part que també ens ajuda a seguir”.
Llibertat política i d’expressió en un bar popular
La gran característica del Bar del Pi, com assevera l’Antònia, és que “és un bar popular”. La llibertat d’expressió és un dels pilars de la seva història, ja que des els seus inicis ha estat un espai de reunió on convergeixen tot tipus d’activitats i converses. “Eren moments en què les esquerres es reunien al pis de dalt i els partits més de dretes al pis de baix”, i això és el que passa als parlaments, “acullen a tothom”.
La fundació del PSUC està arrelada a les taules d’aquest establiment, que va acollir les primeres reunions dels seus integrants. Rafael Vidiella, un dels fundadors del partit comunista, quan va tornar de l’exili passava llargues hores de sobretaula explicant historietes del partit. I més tard, durant el 65è aniversari de la creació del PSUC, el Bar del Pi va ser commemorat com a lloc de memòria històrica amb una placa per deixar constància dels fets que van succeir cap al 36.
“En Pasqual Maragall era molt amic de la família, feia broma a la meva sogra agafant l’escombra i dient 'jo també vaig a escombrar'. I el dia que li van donar la cartera a l’Ernest Maragall va venir aquí a asseure’s en un raconet i va ser molt divertit perquè es va deixar la cartera aquí. Hosti, li acabaven de donar i se la deixa!”
Se senten a gust, amb aquesta relació amb el partit socialista? “Sí que som més d’esquerres. Vetllem pels drets socials i perquè tothom pugui tenir un espai, precisament aquesta és la gràcia del nostre local”. L’Antònia explica que, durant les tres generacions, sempre que ha vingut algú i ha demanat un got de llet o un cafè se li ha donat, perquè “forma part de la història, que tots hi tinguem una cabuda”.
I un exemple més d’aquesta llibertat d’expressió com a tret identificatiu és l’estreta relació del Bar del Pi amb l’art i la música. Als anys 70, el bar s’omplia de joves que es reivindicaven amb cançons polítiques i contestatàries de l’època. "Tocaven la guitarra i tenien un gat que es deia Amnistia, aleshores era molt divertit perquè quan cridaven al gat feien Amnistia!”. Encara ara l’Antònia assegura que el bar “fa una funció social” i el piano de la sala a vegades l’ocupa el Juan, un amic de la família, o estudiants del Liceu i els seus professors. Fins i tot l’Oriol s’hi uneix, i comencen tardes plenes de música “però sempre de manera espontània”.
Les parets són plenes de quadres d’artistes catalans que freqüentaven el bar i els han anat regalant, en gran part gràcies a la relació durant els anys 70 i 80 amb els pintors de la Sala Parés. Aquest ha estat un espai per a exposicions, jazz sessions, inaguracions… Això ha fet que molts artistes visitessin l'indret: gent del món de l’art i la cultura, una mica bohemia, a vegades transgressora. L’evolució de la ciutat ha influït també en el transcurs d’aquestes activitats, però l’ambient de la Barcelona de la transició encara es respira.
Famílies plenes de la història del Pi
Partides de dòmino o cartes entre els veïns i altres activitats han portat el Bar del Pi on és ara. "És bonic veure com gent que hi va estar de jove ara ve amb els seus fills”. L’Antònia recorda anècdotes diverses, com la d’un senyor d’uns 80 anys que un dia va arribar explicant que el seu avi el portava al al bar de petit. “És un lloc amb identitat i memòria històrica”.
Què els hi dirien a la primera generació del Bar del Pi? “Per a mi, els fundadors en primera instància van ser l’Enric i la Josepa, però qui va donar-li l’aire i el caràcter i van fer que el bar fos tan popular van ser els meus sogres, el Tomàs i la Pepa”. A ells ja se’ls ha reconegut i homenatjat en diverses ocasions, perquè van saber fer d’aquest local “algo molt simpàtic i molt acollidor”.
Ara el Bar del Pi compta amb l’ajuda del Roger i l’Oriol, els fills dels actuals propietaris, tot i que la seva mare diu que “tenen total llibertat”. El bar ja no és només el seu ofici o la seva feina, “és gairebé la nostra vida”. “Hem viscut aquí al costat, hi han hagut els avis, els meus sogres, els seus pares… tot això hi fa una empremta molt gran i deixar-ho, encara que ens ho proposéssim, seria molt difícil”.
