El Bar Mónaco, al carrer de Pallars nº 169 al barceloní barri del Poblenou
El Bar Mónaco, al carrer de Pallars nº 169 al barceloní barri del Poblenou
El Bar Mónaco, al carrer de Pallars nº 169 al barceloní barri del Poblenou
Publicat el 30 d’agost 2022
Què fa que Barcelona sigui Barcelona? Les rajoles amb la flor de quatre pètals, el metro aclaparador de les 8 del matí, el modernisme, els coloms de Plaça Catalunya... hi ha moltes coses que podríem incloure a la llista, però segurament no mencionaríem noms de grans supermercats, cadenes de restaurants o botigues de fast fashion. Avui, però, per sort o per desgràcia, Barcelona també és això.

D’aquí ve que molts petits comerços de tota la vida hagin hagut de tancar i que només en quedin un grapat. Lluiten per resistir apujades de lloguer, pèrdues de clients i pressions externes, per continuar essent un trosset de Barcelona. Són els resistents. 

Són dos quarts de sis de la tarda i ens dirigim al número 164 del carrer de Pallars, al barceloní barri del Poblenou. Allà hi ha el Mónaco, un bar que va obrir les portes fa 49 anys i que, gràcies al seu amo Simón García, ha resistit el pas del temps. 

El local et transporta als anys 70. De fet, el mobiliari del local és el mateix des que va obrir el 2 de juliol del 1973, a excepció de les làmpades que, al contrari de bars com el Mónaco, es fonen. Assegut en un tamboret al fons, als seus 77 anys el propietari del Mónaco ens explica la seva trajectòria. 


Barra del Bar Mónaco

A la dècada dels 60 Simón García va venir des de Sòria buscant feina amb només 18 anys. Sense estudis -només tenia la primària- i com molta gent d’aleshores, va emigrar del poble a la ciutat buscant “guanyar-se la vida”. Tenia quatre germans. “En totes les famílies, de cada quatre germans, dos podien quedar-se i els altres dos havien d’emigrar”, afirma al Diari de Barcelona.  

Tot i que la intenció inicial era Correus, el baix salari el va fer decantar per treballar en un bar del cèntric carrer de Portaferrissa. Alhora, va reforçar la seva formació en una acadèmia. Josep Planas, l’amo del local -segons García “n'hi ha pocs homes com ell”- va animar-lo a formar-se bé en restaurants de la costa, ja que no podia permetre’s pagar una matrícula en una escola d’Hosteleria, i que més endavant obrís el seu propi negoci. Treballava a temporades. 


Simón García, propietari del Bar Mónaco, preparant els plats per servir

García sempre ha valorat molt els consells de persones més grans que ell. Sobre la seva capacitat per gestionar el seu propi negoci aquestes persones van dir-li que “estava preparat com a treballador, però ser amo és una altra cosa”. Tot i això, després de la mili, va decidir-se a obrir l’any 1968 el bar Pedret, un local petit ubicat al Paral·lel, prop la sala d’espectacles eròtics Bagdad. 

En aquella època, el Raval i aquesta zona eren coneguts popularment com el “barri xinès”, on s’agrupavea l'hampa de la capital catalana. García explica que, tot i que va acostar-li arrancar el negoci, situar-se en un barri de negocis va fer-lo treballar molt. “El barri xinès és on la gent va amb cartera, no com al carrer Pelai”, va dir-li un altre home de referència i excap de García. El seu germà, que era fuster i ebenista, va treballar també al Pedret per ajudar-lo en el negoci. 

Cinc anys després, descontent per una clientela “amb un vocabulari molt ordinari” i planificant un bon futur per a la seva família, Simón García va decidir obrir un nou local al barri de Poblenou, el Mónaco, on també podria tenir cuina i practicar els seus dots culinaris. “Ets l’indicat per a la cuina d’avui dia”, li deia gent de confiança. Per la seva banda, el seu germà va aguantar al bar Pedret fins al 2016, 48 anys. 


Màquina de tabac situada a la sala del fons del Bar Mónaco

Quasi cinc dècades després, el capità del Mónaco afirma que ha aguantat perquè “m’agrada el que faig”. Tant és així que actualment està jubilat i, com que manté la seva activitat al bar “com a hobby”, deixa mitja pensió a l’Estat. “Prefereixo cobrar mitja pensió i fer el que m’agrada”, defensa. 

Tot i la felicitat que expressa al parlar de l’hostaleria, Simón García ha tingut moments tan complicats que quasi tira la tovallola. La Transició va venir acompanyada de crisi i va veure’s obligat a indemnitzar les vuit persones amb qui treballava al Mónaco. “Tot i ser gent coneguda, quasi de la meva família, no hi havia forma de mantenir els salaris”, explica. 


Futbolí del Bar Mónaco, ubicat a la sala del fons del local

Un segon moment difícil va ser el 2010, on l’ambient del Poblenou era molt complicat i conflictiu. García va arribar a patir fins i tot atracaments. “Trucava a la Policia tres o quatre cops diaris durant la setmana”, afirma. La delinqüència el va fer agafar molta por, fins al punt de jubilar-se i posar a la venda el Mónaco. L'Alfredo, un altre veterà i mentor de García, va dir-li que “el monstre l’has creat tu” alhora que l’animava a continuar dient que “no hi haurà lloc on trobis el que t’aporta el bar”. 

Alfredo, que treballava com a relacions públiques en un hotel, va aconsellar-lo que canviés la clientela que tenia amb diversos mecanismes. “Tot i que et quedis sol, quan arribi un client i estigui a gust, ho explicarà a altres persones”, li comentava. García ha seguit el mètode, manuscrit en dotze papers, al llarg de 12 anys, i ha resultat més que efectiu. “Vaig treure el futbol de la televisió, vaig canviar els horaris entre d’altres”, detalla. 


Sala interior amb un futbolí i un billar on es celebren les festes d'aniversari al Mónaco

La clientela del bar actualment és majoritàriament gent que treballa a les properes oficines del 22@i que gràcies al boca a boca han arribat al Mónaco. Tot i que García ja no cuina, el Mónaco acull festes familiars en una sala del fons per a una vintena de persones que escull el mateix propietari. “Em coneixen i saben com funciono i quines normes tinc”, diu. 

Al contrari del que molts puguin pensar, García agraeix l’arribada de les oficines del districte del 22@ perquè la gent conflictiva ha marxat i hi ha poc trànsit a la nit. “Odiava aquest tipus de gent... els comentaris personals porta’ls a casa teva, no al meu bar”, afirma. Avui dia, en canvi, la clientela que té la conformen “gent preparada de noves tecnologies i intel·lectuals” i García no pot evitar parar l’orella al que diuen: “Faig veure que miro la TV, però realment escolto el seu coneixement”, confessa. 

Simón García confessa que Alfredo, al que descriu com un “home d’idees” que actualment té 92 anys, va “salvar-lo” en un moment de frustració. “Moriré i no podré pagar l’agraïment que li tinc”, expressa amb els ulls brillants. García s’ha deixat aconsellar des de ben petit per les persones grans, al contrari de gent de la seva generació. Desconeix si aquestes persones l’ajudaven perquè el veien necessitat d’opinió, però encara hi confia i s’hi deixa portar. “Tinc experiència, però encara me’n falta i em moriré aprenent”, conclou. 


El Bar Mónaco vist a peu de carrer

El futur d’un bar que ha resistit el pas dels anys com el Mónaco està en mans de la salut de García, divorciat i sense fills. “La meva salut decidirà quan he de retirar-me”, afirma trist el propietari. Sigui com sigui, el Mónaco ha estat un punt de referència de tota la vida.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —