Són les sis menys cinc d’un dia de desembre. Fora ja és fosc i a Compte Borrell s’han encès els llums de Nadal que engalanen el carrer. Costa comptar més de quatre establiments consecutius sense trobar un bar o cafeteria. Això sí, la gran majoria formen part d’una cadena. Els que no, porten noms en anglès interessantíssims que fan sentir que si hi entres no prendràs un cafè, sinó que viuràs una experiència sensorial que mai oblidaràs.

Tot passejant, ensopego amb el mercat de Sant Antoni. A una cantonada de la plaça on es troba la icònica ubicació trobo el que venia a buscar: el Bar Ramon. Persianes abaixades, rètol negre i daurat. Era aquest. Tot i el rètol de tancat de la porta s'intueix lleugera activitat dins amb alguna llum oberta. M’atanso a l’entrada, i veig la Yolanda Mariblanca Estalella. M'espera.

El Bar Ramón a l'actualitat.

Encara no ho sabia, però estic a punt d’entrar a més que un bar. El testimoni viu de la transformació d’un negoci familiar en un espai que barreja personalitat, gastronomia i resistència. Amb més de vuit dècades d’història, el Bar Ramon és un reflex del pas del temps, i com és d'imprescindible adaptar-se a les necessitats canviants que demana un negoci de restauració a una ciutat com Barcelona.

Però en aquell moment encara no coneixia la història d’aquell curiós indret decorat a arrebossar d’objectes curiosos en els quals hi predominaven elements relacionats amb la música i cartells de pel·lícules. Sona jazz.

El responsable de la banda sonora era el germà de la Yolanda, en David, que també hi era. Entre tots dos porten un negoci familiar que es remunta al 1939, quan el seu avi Ramon va obrir el local. En aquell moment, però, encara no era un bar: el negoci va néixer com a celler. Eren temps de postguerra i la part inferior del bar actuava com a negoci, la superior com a llar. La mare dels nostres protagonistes havia arribat a viure aquí.

Foto del celler abans de convertir-se en Bar Ramon.

No seria fins als anys cinquanta que es convertiria en un bar d’esmorzars. Esmorzars de forquilla i més endavant menús de migdia. Va ser d’aquesta manera que el Bar Ramon es va consolidar al barri i també com el David i la Yolanda el van conèixer el bar per primera vegada. Com a tota casa amb negoci familiar els petits sempre comencen a treballar abans d’hora, ells no van ser una excepció.

Gairebé des que tenen ús de raó es recorden ajudant a servir cafès o ajudant en el que poguessin. “Ara veus un xaval de nou anys posant un flam, et fan una inspecció i diuen: 'I aquest que fa treballant?' Et cau un puro que flipes”, explica el David. Eren altres temps i això va permetre que tots dos creixessin treballant al bar.

El bar, durant els anys 50.

Ja més endavant arribaria la decisió que els transformaria del tot: centrar-se en la nit. Veient la saturació que hi havia en el mercat dels esmorzars i la baixada de persones que dinaven als bars van optar per obrir de nit. I van encertar.

Ara serveixen sopars de vuit a dotze i han volgut fugir de ser un bar de copes. Més d’una cosa deuen saber fer bé perquè aquest any han complert 85 primaveres en un sector tan dur com el de la restauració. El Bar Ramon és la història d’un negoci familiar que ha sabut adaptar-se a cada època.

Amb ells al capdavant han canviat infinitat de vegades les tendències gastronòmiques, els hàbits dels clients i el mateix entorn. Però el Bar Ramon continua estant al carrer Compte Borrell 81. No intacte, perquè mai han tancat la porta a adaptar-se i innovar, però sí que amb una aura única, la que no podran aconseguir mai els bars que comentàvem al principi de l’article, tots fotocòpies l’un de l’altre. És un bar autèntic i això només ho aconsegueixes amb persones com el David i la Yolanda que s’han dedicat als seus clients cada dia dels últims quaranta anys.

Però el treball de cara al públic desgasta, i desgasta molt. I el seu cos també demana pausa. Els dos germans són conscients que encaren la recta final d’una trajectòria professional que tancarà també el llegat familiar del Bar Ramon. No hi ha relleu preparat després d’ells.

Prefereixen agafar-s’ho amb filosofia i sabent que relativament aviat tancarà un dels capítols més importants de la seva vida. “Tot té una fi, tot té una fi. Comença i acaba. Doncs arribarà un moment que s'acabarà i no hi haurà més. Clar que hi haurà gent que trobaràs a faltar, però... És així”, comenta la Yolanda sobre el moment que hagin d'abaixar la persiana per última vegada.

Arribarà el dia que per primera vegada en més de vuit dècades el local de Compte Borrell 81 canviarà de nom, però la Yolanda i en David sempre seran resistents.