Aquest Barça sap jugar, sap competir i, sobretot, sap guanyar. La llista de partits i eliminatòries per enorgullir als culers cada cop es fa més llarga. En tan sols una temporada, Flick ja pot presumir d’haver-li clavat quatre gols al Bayern, dues golejades al Reial Madrid, cinc gols a casa del Benfica: i ara, d’haver assaltat el Metropolitano dos cops en poc més de dues setmanes per clavar-li l’estocada definitiva a la Lliga i fer-se camí cap a la final de Copa contra el Madrid després de firmar una eliminatòria apassionant.

Tots aquests mèrits a partir d’un futbol atrevit, ofensiu, jove i molt espectacular, totalment adaptable a les situacions dels partits i a les possibles formes de destrossar els seus rivals. Sí, el control de joc i el domini de la possessió són els pilars fonamentals, però el Barça de Flick també va marcar al contraatac contra el Bayern i el Benfica, de la mateixa manera que també va haver de construir una defensa inexpugnable a la final de la Supercopa o en aquesta tornada de semifinals, quan l'Atlètic de Madrid volia ofegar els blaugranes.

Precisament Araujo, l’últim bastió dels defenses tradicionals, saltava d’alegria quan Munuera Montero va xiular el final del partit, coneixedor del gran exercici de resistència que va tancar el Barça un cop més, sense concedir cap rematada a porteria de l’Atlètic de Madrid en tot el partit després d’una brillant primera meitat amb pilota dels de Flick.

Hansi Flick va alinear Fermín en la posició del lesionat Olmo i, per decisió tècnica, va deixar a la banqueta Lewandowski per donar entrada a Ferran Torres com a davanter titular —la decisió no va poder sortir-li millor—. La resta, els de sempre. 

Només veure les primeres jugades del partit ja es podia intuir que Lamine Yamal tenia el propòsit de transcendir. Com més imponent és l’escenari, més iconoclasta és el seu futbol. Ja al primer minut va guanyar l’esquena de la defensa de l’Atlètic de Madrid i va avisar que el finalista de Copa es decidiria per l’eficàcia de les jugades que sortien dels seus peus. I així va ser.

En menys de mitja hora, Lamine Yamal ja havia deixat una exhibició tècnica tan sols a l’abast dels escollits del futbol. Havia sublimat els controls orientats, les sotanes de tacó, les passades amb l’exterior… però va ser en la simplicitat de l’interior que va trobar la clau que obria el tresor. Amb una passada messiànica, va habilitar Ferran perquè, sol davant de Musso, no tingués temps per res més que per ficar la punta del peu i desviar la pilota cap al fons de la xarxa. Una jugada tan subtil com mortífera.

El Barça es col·locava per davant al marcador jugant un futbol reconeixible, imposant el seu pla de partit, dominant la possessió i mantenint la concentració en tots els aspectes. En aquest gran desplegament a la gespa del Metropolitano brillava Pedri, com sempre últimament. El canari no calia que se situés al centre del camp, sinó que a través del seu posicionament, la seva visió i la seva interpretació del partit, ell es convertia en el centre de tot. Pel Barça, Pedri és l’aigua al desert, la brúixola a alta mar i el primer raig de sol després de dues setmanes de pluges.

Junt amb Pedri, Lamine Yamal també contemporitzava el partit segons les necessitats del Barça. Curiosament, els dos jugadors més capaços d’inventar-se jugades màgiques també són els que calmen el partit quan el joc ho requereix. Són les coses que tenen els futbolistes genials.

Mentrestant, el partit anava entrant en calor amb moltes targetes grogues. A la primera meitat, van rebre amonestacions Julián, De Jong, Reinildo, De Paul i Azpilicueta, aquest en una acció que el VAR va fer anar a revisar a Munuera Montero per finalment desestimar la vermella, un moment d’incertesa que va fer anar de corcoll Simeone, que també va rebre targeta.

Frenkie de Jong, que ja ha fet oblidar la lesió de Casadó, va anar de menys a més, començant amb la seva característica feblesa a l’hora de lluitar pilotes dividides, però refent-se a mesura que passaven els minuts amb una presència del mig del camp notòria i un lideratge amb pilota notable.

Araujo i Iñigo celebren la classificació per la final de Copa. Foto: Juanjo Martín / EFE

Simeone va moure l’arbre al descans amb l’entrada de Javi Galán, Lenglet i Sorloth, botxí predilecte del Barça, però el noruec va fallar l’única oportunitat que va tenir i va passar desapercebut la resta de la nit. Un resultat de l’enorme treball dels centrals culers, Iñigo i Cubarsí, que ja a la primera meitat van assecar per complet Julián i Griezmann i, quan va entrar Araujo, va ajudar centrant-se especialment en el fet que el noruec deixés de marcar al Barça d’una vegada.

Per la seva part, Flick va entendre que, tot i que prefereixi guanyar els partits 4-5, a vegades cal amarrar el 0-1 i no deixar-lo anar de cap forma. Per aconseguir-ho, va servir-se de la bona feina d’Eric Garcia al pivot, els esforços titànics d’Araujo per protegir l’àrea i, als minuts finals, de l’ajuda de Gerard Martín a la banda esquerra. El Barça va acabar el partit demanant l’hora, però també amb la sensació d’estar gaudint del joc, com si un cop apresa la lliçó, no li importés repetir-la els cops que fes falta. Aquest Barça ja sap jugar, competir i guanyar. Ja pot somiar.