[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 16 de maig 2020

Durant aquests dos mesos de confinament, una de les imatges recurrents per mostrar l’estat dels carrers de Barcelona ha estat la d’una ciutat buida, gairebé tètrica. Pocs cops hem vist llocs icònics de la ciutat sense que ningú estigui recorrent els seus carrers, de manera que ens trobem davant el preludi d’aquesta nova normalitat de la qual tothom ens alerta però que encara és una idea massa llunyana i que, potser, ens fa massa por haver d’admetre que tard o d’hora serà una realitat. Tot i que ja podem sortir al carrer (sempre amb les restriccions corresponents), aquesta sensació d’estranyesa fa que ens trobem davant d’una Barcelona completament diferent a la que hem estat acostumats a viure fins ara. Així doncs, en aquests moments podem recordar com era la ciutat quan podíem caminar amb total llibertat a través de les nostres pròpies fotografies i, per extensió, de postals audiovisuals que conformen una visió polièdrica d’una ciutat que qualsevol pot “revisitar” a través de la ficció.

Porxos de la Plaça Reial buits durant el confinament. Foto: Edu Bayer.

No totes les ficcions presenten Barcelona de la mateixa manera. En aquest article repassem les més icòniques o representatives de les diferents mirades que cineastes, dibuixants i dissenyadors de videojocs han tingut sobre la Ciutat Comtal, un element que supera la seva condició de mer escenari per convertir-se en un motiu visual clau. En primer lloc destaquem la pel·lícula Los últimos días (Álex Pastor i David Pastor, 2013), protagonitzada per Quim Gutiérrez i José Coronado. Una misteriosa malaltia afecta tot el planeta i la seva població es nega a sortir del carrer per por a la mort. En aquest context amb el que ens podem sentir terriblement identificats, tots els racons de Barcelona també enmalalteixen. Des dels seus punts més alts —la Torre Agbar al centre del pòster promocional— fins als racons més profunds i inhòspits com les vies del metro, juntament amb la Via Laietana o l’Arc de Triomf, la ciutat mostra la seva cara fosca durant una veritable apocalipsi.

Los Últimos Días - Segon tràiler oficial (Warner Bros. Pictures España)

Però la cinematografia també ens mostra altres facetes de la ciutat i el seu impacte emocional envers els personatges. Per a la Manuela (Cecilia Roth) de Todo sobre mi madre (Pedro Almodóvar, 1999), el retorn a Barcelona suposa també un retorn al seu passat i fantasmes de la seva joventut. Disset anys després de quedar-se embarassada del seu fill, a qui acaba de veure morir sota la pluja de Madrid, torna a Barcelona, on recorre les passes de la seva joventut per donar sentit a una vida dominada pel buit que li ha provocat la brutal pèrdua. La plaça del Duc de Medinaceli o el carrer de Sant Pere Més Alt, al districte de la Ciutat Vella, són algunes de les localitzacions que podem observar a la pel·lícula. Però si haguéssim d’escollir una sola seqüència de la ciutat, clarament seria l’arribada de Manuela a Barcelona. Es tracta d’un dels moments més emotius de la història, en el que podem observar una vista aèria de la ciutat durant la nit, i un dels plans més icònics enregistrats mai de la Sagrada Família.

Hace 17 años hice este mismo trayecto, pero al revés: de Barcelona a Madrid. 
También venía huyendo, pero no estaba sola. 
Traía a Esteban dentro de mí. 
Entonces huía de su padre. 
Y ahora, voy en su busca. 

Escena de Todo Sobre Mi Madre

Sobre la pèrdua i Barcelona no podem oblidar l’icònic videoclip del tema My Immortal d’Evanescence, un dels grups musicals més representatius del nu-metal i el rock alternatiu de la dècada del 2000. En el vídeo d’aquesta balada, filmat en blanc i negre, podem observar a Amy Lee (líder i vocalista del grup) sobre la font de la plaça de Sant Felip Neri, al barri gòtic. Apareixen també vistes dels carrers d’aquesta zona de la ciutat i una vista general des de la teulada d’un edifici. En una entrevista per la MTV de l’any 2003, Amy Lee parla sobre el rodatge del vídeo musical i la importància del barri Gòtic de Barcelona en el to dramàtic de la cançó. "The video is all about separation," said singer Amy Lee. "I wanted it to depict real human sadness". Desconeixem si David Mouldy, director del videoclip, era conscient de la història sobre els bombardejos per part de l’aviació feixista italiana que va patir la plaça durant la Guerra Civil, suposant un dels atacs més mortífers del bàndol feixista. Avui dia es conserven a les parets de l'Església de Sant Felip Neri les marques d’aquell atac, unes ferides encara visibles a imatges com el videoclip de My Immortal, tot just quan la veu de la cantant diu: 

These wounds won’t seem to heal
This pain is just too real
There’s just too much that time cannot erase

Traducció:

Aquestes ferides no semblen curar
El dolor és simplement massa real
Hi ha massa que el temps no pot esborrar

My Immortal va encapçalar llistes de singles arreu del món i està certificada com a disc de platí amb més de 1,7 milions de vendes. Ens trobem davant, doncs, d’un dels videoclips rodats a Barcelona més exitosos de la història (amb tots els respectes a Beth).

Evanescence - My immortal (Official Music Video)

Com hem vist, la música també forma part del corpus audiovisual sobre Barcelona. Aquesta relació arriba fins al punt de que Disney Channel situï aquí una tv movie com és The Cheetah Girls 2 (Kenny Ortega, 2006), on les quatre protagonistes (Raven-Symoné, Adrienne Bailon, Kiely Williams i Sabrina Bryan) exploren la ciutat tal i com qualsevol turista ho faria… Però amb el to característic d’aquestes pel·lícules, en una època on el boom era una altra franquícia: High School Musical. Durant tota la pel·lícula, Barcelona apareix com si fos un personatge més, però és en un dels seus números musicals on ens trobem a les seves protagonistes fent de turistes en alguns dels llocs més emblemàtics: espais com el Park Güell, El Born o les fonts de Montjuïc amb el MNAC de fons serveixen per a que les noies coneguin la ciutat de la mà d’un noi barceloní (un jove Peter Vives que les convida a “descubrir mi Barcelona”) que toca la guitarra mentre elles canten i ballen.

Cheetah Girls 2 - Strut 

Tot i així, el número final de The Cheetah Girls 2 (Amigas Cheetahs) mostra tot un ventall de referències i estereotips no només de Barcelona, sinó també sobre la imatge d’Espanya a la resta del món: ens trobem a les seves protagonistes amb uns vestits inspirats en l’estètica dels toreros, de manera que aconsegueixen fer una barreja entre els referents culturals i artístics de la ciutat que hem anat veient i que són reals, com ara Gaudí o la Basílica de Santa Maria del Mar; i aquells que qualsevol espectador estranger pot associar a Barcelona. Més enllà d’aquesta confusió, també és interessant veure com Disney transforma un espai com és la plaça del Rei del barri Gòtic en un lloc completament diferent, que segueix contribuint a la imatge estereotípica de la ciutat. Així doncs, ens trobem amb una curiosa contradicció: les “noies guepard” coneixen Barcelona fins al punt de voler caminar pels seus carrers tal i com ho va fer Picasso (com ho apunten a Strut) anys enrere, però segueixen pensant que és un lloc ple de toreros i sevillanes. No és una excepció, però: una part de les ficcions que han comptat amb Barcelona com a escenari han fet servir els estereotips per a remarcar el pas dels seus personatges.
    
D’una altra banda, Barcelona també ha estat una ciutat que ha despertat l’interès dels autors d’animació japonesa. Posem tres exemples d’animes que situen un o diversos capítols a la capital catalana. En primer lloc, l’episodi 501 de la primera temporada de Shin-Chan (K3/3XL/Super3, 2000 - actualitat):     オーラッ! スペイン旅行だゾ  (Ole! Me’n vaig a Espanya). En aquest episodi emès el 2003, la familia Nohara viatja a Barcelona per motius purament turístics. Podem observar el Monument a Colom, un passeig per les Rambles, el Parc Güell o com la Misae balla en un tablao flamenc al crit de “Olé!” mentre la resta beu vi. El to és força còmic i satíric, en la línia irreverent que caracteritza la sèrie, i amb unes ulleres caregades dels típics estereotips espanyols. L’any 2013 la família nipona tornaria a Espanya a l’episodi 816: Busquem un tresor a Espanya. 

Fotograma de l’episodi 501 de Shin Chan

Tanmateix, Oliver Atom va fitxar pel Barça (Futbol Club Catalunya) de la mà de Louis Van Gaal (Van Saal) l’any 2000. Aquesta és potser l’aparició més coneguda de la ciutat a l’animació japonesa, ja que va formar part de la temporada anomenada Captain Tsubasa Road To 2002 (TV Tokyo, 2000). Mentre Mark Lenders juga a la Juventus i Benji Price a Hamburg, Oliver coincideix amb Guardiola, Rivaldo, Puyol, Xavi i Luis Enrique en una temporada on podem observar a l’estrella del futbol japonès brillar al Camp Nou. Com a curiositat, citem el —terrible— anacronisme en la representació de la bandera espanyola a l’estadi del club català, en el que clarament podem observar que es tracta de la versió amb l’escut franquista. Tot i que no és impossible veure aquest tipus de bandera als estadis espanyols en la contemporaneïtat, estem segurs que es tracta d’un error de documentació per part de l’estudi japonès. Podeu veure-ho en aquest fragment: 

Debut d’Oliver Atom amb el Futbol Club Catalunya

Però el futbol no és l’únic esport representat a l’anime. Els patinadors sobre gel de Yuri!!! on Ice (TV Asahi, 2016) disputen la final del Grand Prix a Barcelona. Durant el desè episodi, els joves protagonistes gaudeixen d’uns moments de relaxació passejant pels landmarks més icònics de la ciutat: la Sagrada Família, el Park Güell i fins i tot la fira de Santa Llúcia són alguns exemples. Però ens agradaria posar especial atenció en el moment en el que Yuri i Victor es fan una fotografia a la terrassa del centre comercial d’Arenas, a la Plaça Espanya. Des d’aquesta vista es poden observar les Torres Venecianes en primer terme i el Palau Nacional al fons. Entre els dos monuments, apareixen les edificacions de la Fira de Barcelona, recinte on es celebra de forma anual el Saló del Manga de Barcelona, lloc de pelegrinatge pels fans del manga i l’anime de tot el territori nacional. 


Recreació de l’escena de Yuri!!! on Ice realitzada per fans de la sèrie

Per continuar aquest recorregut, ara ens centrem en les recreacions més lúdiques de la ciutat de Barcelona, aquelles en les que l’espectador passa a ser un element actiu i pot interactuar amb els elements del seu entorn: els videojocs. A The Wheelman (Ubisoft, 2009) tenim l’oportunitat d’explorar Barcelona amb el cos de Vin Diesel en un sistema de món obert. La premisa no podria ser més prometedora, però la realitat és que va rebre crítiques molt diverses i encara a dia d’avui el públic està esperant notícies sobre l’adaptació cinematogràfica, anunciada l’any 2006 (any en que s’anuncia també el videojoc), també protagonitzada per Diesel. La polèmica sobre el videojoc va arribar fins i tot a l’esfera política, ja que l’Ajuntament de la ciutat es va posicionar en contra d’aquesta obra, titllada de violenta per la regidora d’Educació, Montserrat Ballarín, l’any 2008.

Gameplay de The Wheelman

No obstant, si Barcelona ha destacat com a escenari al món dels videojocs ha estat per la seva condició de capital mundial de skateboarding. Patinadors d’arreu del món viatgen a Barcelona pels seus famosos skateparks i spots urbans, com el MACBA i la Plaça dels Àngels o l’Estació de Sants. Alguns videojocs centrats en aquest esport disposen de Barcelona com un nivell o mapa jugable: Skate It (EA, 2008) per la consola Nintendo Wii i el Tony Hawk’s Underground 2 (Neversoft, 2004). Aquest últim ha resultat una obra de culte amb el pas del temps i una de les entregues més estimades d’una de les sagues més mítiques de la història dels videojocs. A THUG2 tenim l’opció de patinar per una Barcelona força fidel a la realitat, amb una gran quantitat de localitzacions famoses, com les anomenades anteriorment, a les que se sumen el barri de Sant Martí, el Park Güell, el Paral·lel o el Maremagnum. A més, el jugador té l’opció d’alliberar un bou i destruir part de la ciutat, provocant així l’aparició de noves plataformes i rampes a la seva disposició.

Gameplay complet del nivell de Barcelona a THUG2

Tal i com començàvem el text parlant d’aquella Barcelona post-apocalíptica que presentaven els germans Pastor a Los últimos días, una de les darreres obres més rellevants ambientades a Barcelona ha tingut també com escenari un lloc com és l’Arc de Triomf. En aquesta ocasió, però, no ens trobem davant un espai llòbrec que pot arribar a recordar a aquesta Barcelona buida que hem hagut de veure durant les darreres setmanes, sinó que és un record d’allò que fins fa poc era la nostra normalitat. Ens trobem aleshores davant Killing Eve, que ha establert la ciutat de Barcelona com un dels espais centrals de part de la seva tercera temporada. La nova temporada d’aquesta coproducció britànico-estatunidenca ha arribat a les nostres pantalles (en el cas del nostre país, a través d’HBO) en ple confinament, de manera que podíem veure a Villanelle (Jodie Comer) trepitjar Barcelona per primer cop, igual que ho hem fet nosaltres milers de vegades; però en aquesta ocasió sent forçats a complir un rol d’espectadors que no poden interactuar amb l’escenari que tenen tan a prop. 

En aquesta ocasió, els estereotips que havíem vist a obres com The Cheetah Girls 2 o Shin-Chan queden relegats a un segon pla, tot i que alguns dels espais que veiem a Killing Eve ja els hem vist en multitud d’ocasions: l’assassina russa no relaciona la zona ni amb els toros ni el flamenco, sinó que la trobem amb un retrat que sembla més realista. Així doncs, la trobem menjant pa amb tomàquet o viatjant en el funicular per comunicar-se amb el seu mentor, en Konstantin (Kim Bodnia). I sí: en aquesta ocasió Villanelle també parla català, un dels trets que no havia aparegut en cap de les ficcions anteriorment esmentades, però que també té a veure amb la personalitat camaleònica de la jove.


Villanelle (Jodie Comer) prenent l’aperitiu amb la seva mentora, Dasha (Harriet Walter), al barri Gòtic. Font: BBC America.

Durant aquest recorregut hem vist com Barcelona s’ha convertit en un motiu visual més de l’imaginari audiovisual i, com a conseqüència, en una multitud de formes de viure la ciutat. No és només la Barcelona d’Almodóvar o la de The Cheetah Girls 2, sinó que pot ser la de cadascun de nosaltres: no importa que vivim a la ciutat o que només haguem estat de pas, podem veure’ns reflectits ja sigui a través de l’espai o per les situacions que els personatges estan vivint. Com si d’un calidoscopi es tractés, totes aquestes visions de Barcelona ens donen un catàleg de diferents colors a través dels quals observar la ciutat. És en moments com el que estem vivint ara que ens adonem del poder de les imatges per fer-nos rememorar moments i espais que ara només habiten dins la nostra memòria i que trigarem temps en caminar per ells, tal i com havien fet tots aquests personatges abans. Potser, quan aconseguim tornar a veure la Barcelona que totes coneixem, la nostra tornada a la ciutat és igual d’emocionant que la de Manuela a Todo sobre mi madre, o pot ser tan eufòrica com el debut d'Oliver amb el Catalunya. Nosaltres no tindrem tot un equip de càmeres que enregistrin la nostra reacció, així que no ens queda una altra que crear aquest imaginari a partir de nous records (i noves imatges).

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —