L'Oriol ha viscut tota la vida a Barcelona i mai s'havia plantejat anar-se'n fins aquest any. "Em volia independitzar i, o compartia pis amb cinc persones, o me n'anava". Evidentment, hi ha una raó econòmica en una ciutat en què, com diu ell, "el sou mitjà és de 1.600 euros i el lloguer, de 1.100". Tot i això, també hi ha un factor ecològic molt determinant. "Ambientalment, Barcelona està descuidada; no hi ha una política urbanística ni cultural molt clara . Manen els diners i no s'ajuda la ciutadania".

Un cop l'Oriol ha marxat a un poble del Maresme, diu haver notat molt els efectes psicològics. "Ha pujat la meva qualitat emocional i ha baixat el nivell d'estrès". Ell ho atribueix a la calor, que a la ciutat rebota del terra i l'aire que no hi circula. "El canvi climàtic afecta a tothom, però no és el mateix estar en un lloc on les parets són blanques. Això a Barcelona fa un efecte forn juntament amb la contaminació".

L'Oriol no va gens mal encaminat: aquest efecte es diu "illa de calor". Segons l'informe de l'Atles Climàtic que el MeteoCat va presentar el passat 5 d'octubre, la temperatura actual a l'Observatori Fabra de Collserola és la mateixa que fa 30 anys hi havia al centre de la ciutat. A Catalunya, la temperatura ha pujat un grau de mitjana en el període 1991-2020 respecte al de 1961-1990, però a Barcelona ha arribat a augmentar gairebé tres graus en els últims 60 anys. I està empitjorant.

Tot i que a l'alta muntanya també hi ha hagut temperatures record, la ciutat i els seus voltants es veuen molt amenaçats per les altes temperatures a la nit. Per primer cop s'han activat avisos per calor nocturna a la costa.

Mònica Usart, meteoròloga i comunicadora de RAC1, destaca que quan passa això el cos no descansa bé i estem més irritables. "Per això la gent amb cases a fora té moltes més ganes d'anar-hi al cap de setmana". Les nits tropicals s'han convertit en normalitat durant sis mesos a l'any (maig-octubre) fins a arribar a registrar-ne 132 l'any passat. "Els nens i la gent gran són qui ho pateix més".

En canvi, els índexs de contaminació a Barcelona no han variat tant en els últims anys. A l'Eixample, el diòxid de nitrogen ha passat de 57 micrograms per m³ el 2013 a 42μg el 2022 (a causa d'una baixada fins als 35μg durant el confinament). Tanmateix, és la contaminació continuada i creixent a escala global la que provoca aquesta pujada de temperatures.

«Les nits tropicals eren una excepció i ara s'han convertit en la normalitat»

El psicòleg ambiental i catedràtic per la Universitat de Barcelona Enric Pol també es refereix a les conseqüències de l'efecte illa de calor: "La ciutat com a gran peça de pedra manté més la temperatura". No obstant això, es mostra crític a l'hora de culpar els ciutadans d'aquests augments. "Contaminen molt més els quatre creuers del port que altres activitats de la ciutadania local".

El doctor Pol assegura que és molt difícil reduir l'ús del transport privat, ja que en aquest moment només es fan en cotxe un 25% dels desplaçaments per la "Barcelona administrativa" (la franja que va des de Sarrià i Gràcia fins al nucli antic i el Poblenou). Pol denuncia que les xarxes de transport públic no són eficients perquè falta inversió estatal i catalana. "Actualment, hi ha menys traçats que a principis del segle XX, i això obliga la gent a tenir comportaments que en un altre escenari no escollirien".

Vessant sistèmic 

Ivan Rivera, psicòleg especialitzat en ecoansietat i membre de Psicoopera, declara que "la ciutat està generant estils de vida molt poc saludables i individualistes". Per això, diu que cal replantejar-se tot el model social que promou aquest tipus de pràctiques, perquè les solucions climàtiques van acompanyades d'altres temes com la pobresa o el gènere, en el que es coneix com a "interseccionalitat". Així, doncs, l'ecoansietat cal abordar-la de manera col·lectiva.

Malgrat no descartar que la temperatura acabi justificant la fugida de la ciutat, Pol opina que ara per ara es deu sobretot a la gentrificació i els costos inassumibles, provocats per la globalització i les multinacionals com a "fenomen destructor de dimensions incalculables".

En qualsevol cas, l'any 2007, un 52% de la població de Barcelona havia nascut a la ciutat i, avui en dia, el percentatge ha caigut per sota del 48%. Encara que durant aquestes dues dècades el total d'habitants ha crescut en unes 160.000 persones, l'arribada de població estrangera (que ha passat del 8 al 31%) ha substituït la població nativa.

Pel que fa al perfil dels "emigrants", Usart afirma que els joves que es van criar en aquest escenari tenen menys possibilitats de "fugir". "Marxa gent que encara pot redirigir el seu futur o persones més grans que ja ho tenen fet; però el lloc de feina pot complicar molt la situació". El perfil, per tant, es podria trobar sobretot en persones d'uns 25-35 anys amb més consciència ambiental.

Enric Pol també diferencia entre la generació nascuda ja al segle XXI, que considera més "nihilista" a causa de "la manca d'un futur esperançador i la indefensió provocada per les xarxes socials", i els denominats mil·lennistes, amb més valors però poca estabilitat. "La generació d'uns 30 anys és l'assumpció de la modernitat líquida de Bauman".

Amb tot, Pol es pregunta: "Anar-me'n a viure al poble és un acte de lluita, d'abandonar-la o ambdues?". Per això, adverteix que tenim la il·lusió d'hiperconnexió per les xarxes socials i no és així; si marxem al camp, perdrem relacions i hem de conservar xarxes de suport que són la clau del benestar". A més, sosté que hi ha un component de classe perquè sovint cal un suport familiar al darrere o no es troba feina.

Així mateix, Ivan Ribera apunta que "poder estar en entorns més verds amb menys contaminació, portar una alimentació més sana o poder tenir contacte amb la natura i viure en zones menys gentrificades és un eix de privilegi com molts altres".

Enric Pol també diu que cal tenir en compte que "hem estat bombardejats per la idea de viure en una caseta a la muntanya amb un hortet com a les pel·lícules americanes, i als Estats Units va ser un profund fracàs, perquè no tothom pot tenir el dúplex, el jardí i el cotxe". Per ell, més aviat hem de tornar a adaptar el nostre cos als canvis de temperatura i no dependre tant de l'aire condicionat i la calefacció. "No podem continuar construint malament i barat".

Lluny de la metròpoli 

Quant als llocs de rebuda, Mònica Usart apunta les capitals de comarca com Vic o Manresa o zones amb més serveis com el Vallès o el Penedès, perquè "no estem fets per viure a tot arreu". Tot i això, també hi ha molts joves que han apostat per llocs molt més rurals com masies abandonades o municipis més allunyats de Barcelona.

Aquest és el cas de la Gina i el Jordi, que han marxat a viure al Pallars. La Gina va néixer fora de Barcelona i hi va anar per estudiar. Ara ha tornat a viure a un poble encara més petit del que s'havia criat i ha notat la diferència en el canvi de ritme.

Ens explica que actualment la relació amb l'entorn és més directa i viu més de prop les conseqüències del canvi climàtic. "Veus que no hi ha aigua al pantà i a Barcelona tens la sensació que sempre hi arriba". Així i tot, afegeix: "Aquí entens que sí que pots fer coses i no tens una visió tan catastrofista com a Barcelona, on creus que no pots fer-hi res".

El Jordi també remarca el paper sanador del món rural. "Al principi és molt difícil; cal un temps per treure't el mono. Però al final no necessites tants estímuls per sentir-te ple perquè l'espai t'acompanya i la soledat és diferent". El Jordi diu que, en el fons, aquest viatge mai deixa de ser una recerca i un treball personal. "Estiguis on estiguis necessites coratge per enfrontar-te i sortir dels límits de la teva fragilitat".