El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) ofereix aquesta setmana i fins diumenge la peça artística What the Foc?! sobre les diferents realitats que es viuen a Barcelona. Una obra que posa de manifest els múltiples malestars que existeixen avui dia a la ciutat a través del moviment, la música i la paraula. Es tracta d’una obra que demana mentalitat oberta, disposada a deixar-se portar i sense esperar una trama mastegada.

What the Foc?! va sorgir d’un taller sobre dramatisme urbà dirigit pels membres del KVS de Brussel·les Junior Mthombeni i Gerardo Salinas. El TNC els va demanar portar les vivències i aprenentatges del taller sobre l’escenari i ells van decidir reduir costos per mantenir tot el grup d’intèrprets. Aquesta és la principal fortalesa de la proposta: un equip que es nota unit, harmònic i que vibra sencer en la mateixa energia, donant espai a l’expressió individual, però sense anar per lliure.

A l’entrevista que li vam fer, Salinas afirmava que van escollir els intèrprets pel seu talent —destaquen la veu de Kathy Sey i la presència escènica de Ricard Boyle—, i que l'objectiu no omplir “un arc de Sant Martí intercultural”. Per exemple, comunitats com la pakistanesa, molt present a la ciutat, no hi estan representades. Tanmateix, l’obra pretén traçar un mapa de les diferents identitats que conviuen a Barcelona i això s’acaba traduint en una presència escènica molt potent dels col·lectius racialitzats i migrants o descendent de migrants —una pregunta interessant és a qui anomenem migrant i a qui, estranger. Així, la peça obre diàlegs entre aquestes identitats i les seves problemàtiques i podem veure, per exemple, que, tot i que una persona pugui pertànyer a un col·lectiu discriminat, una conducta seva pot generar malestar en una altra.

What the Foc?! no és cap discurs moralitzador contra les pors a la pèrdua de la identitat local. Ans al contrari, en diversos moments es juga amb aquesta preocupació. N’és un exemple la cançó Cierro los ojos del cantant de rumba Jack Chakataga que parla sobre com han canviat els barris, un tema, això sí, en què es podria haver aprofundit més. També, la veu en off de Lluís Soler que, a través de dades i de certa ironia, s’erigeix en la principal representació del malestar amb la inflació i els problemes d’habitatge (fins que es contagia dels discursos d’ultradreta).

Aquests malestars es van sumant i, a poc a poc, van encenent un foc de ràbia (“estoy muy enojado”, crida en un moment Nicolás Fuentes González) on qui més flamarades rep són les institucions policials. Després de contemplar el clamor popular del passat dissabte contra el model turístic i en veure la ira també present en aquesta obra i a través de múltiples col·lectius, l'espectador surt amb la sensació que Barcelona torna a ser una rosa sobre la qual han buidat un bidó de gasolina. Només falta que s’hi llenci un llumí perquè torni a cremar.

El que és irònic, però, és que la peça arrenqui amb una primera llarga veu en off en anglès i sense subtítols, cosa que pot expulsar a l’espectador depenent dels seus coneixements o sensibilitats. De fet, l’ús d’aquest idioma és excessiu tenint en compte la controvertida relació que manté la ciutat amb el turisme massiu i la gentrificació. És cert que la peça pretén emular la realitat lingüística de Barcelona, però hagués estat una solució més efectiva augmentar la presència d'altres idiomes estrangers que apareixen en detriment d’un anglès que gairebé iguala en presència al català i el castellà.

Tot i això, independentment que pugui agradar més o menys, és important que espectacles com What the Foc?!, amb cossos i col·lectius infrarepresentats, puguin obrir camí posant-se a escena en espais rellevants com el TNC, encara que sigui a la sala petita. A més, es tracta d’una obra que ha passat per un procés de creació complex i molt sentit, amb un equip que s’hi ha implicat en tot moment. Per això, té més valor que la “cultura brossa” que no fa pensar i que molts cops ens empassem a través de les pantalles i en una ciutat hiperestimulant.