- opinió -
Guillermo Cabellos
Benvingut, Guille
"Fins ara anava amb el pilot automàtic: ESO, Batxillerat, Universitat… [...] Ara, però, comences a mirar el fons de l’abisme mentre els teus companys el salten o el rodegen o s’hi estampen"
Publicat el 14 de gener 2022

Avui faig anys i no puc fer més que pensar en el pobre Bob. Juan Carlos Onetti va descriure la seva joventut i la seva decrepitud i des que ho vaig llegir hi estic obsessionadíssim. No s’explica mai què passa entre el jove ros a qui li brillen els ulls quan pensa en la ciutat infinita que construirà a la costa, i el Roberto adult que s’emborratxa amb el que troba i que amaga la tos darrere la mà bruta. Onetti et deixa amb el dubte de què condueix Bob a fer-se dir Roberto, a abandonar tots els somnis que l’havien enganyat anys enrere i acceptar amb resignació la realitat grotesca que li toca viure.

El lector només sap del cert que passen 10 anys entre l’últim encontre del narrador i Bob, i la primera vegada que aquest es retroba amb Roberto. Una dècada que arrasa amb totes les aspiracions d’un utòpic arquitecte que s’ha de conformar a treballar en una depriment oficina i que ha renunciat a l’amor per un matrimoni insuls. La vida de Roberto és tan insubstancial que el narrador s’estalvia venjar-se dels afronts de joventut, la sola desgràcia de Bob ja el delecta.

Aquests 10 anys que m'esperen per davant m’aterren. Encarar que la vida que fa 22 anys que construeixes -o que t’han guiat a construir- se’t pot esfondrar en un tres i no res. I després arribar a la dècada dels trenta i prendre consciència que no has aconseguit res de tot allò amb què una jove versió de tu mateix fantasiejava. Per això, els 22 anys que avui faig m’acollonen. Perquè és ara quan entro a la fase de la vida en què tot comença a dependre de tu i de la sort.


"Els que som poc competitius avancem en aquest món per satisfer les esperances d’uns altres. Hi ha gent que es mou per convicció pròpia, d’altres només intentem no entristir massa a qui ens estima"


Fins ara anava amb el pilot automàtic: ESO, Batxillerat, Universitat… Tot molt fàcil. I a més tothom t’ha explicat que aquest és el camí correcte; no hi ha desviacions, no hi ha dreceres. Ara, però, comences a mirar el fons de l’abisme mentre els teus companys el salten o el rodegen o s’hi estampen. Són molts els anys que hem anat tots junts de la maneta, seguint una ruta preestablerta, però de cop i volta t’has de buscar tu la vida. I el pitjor de tot: poca gent espera ja res de tu.

Perquè no ens enganyem, els que som poc competitius avancem en aquest món per satisfer les esperances d’uns altres. Hi ha gent que es mou per convicció pròpia, d’altres només intentem no entristir massa qui ens estima. A mesura que els segons ens anem quedant sols, els motius per continuar tirant es desdibuixen i es barregen en una amalgama de decepcions i frustracions. Això és el que li passa a Roberto i m’horroritza que em pugui tocar a mi també.

No tinc cap problema per admetre que aquestes línies són de les coses més covardes que he fet mai. Sí, m’estic construint una cuirassa d’excuses i justificacions per si d'aquí a una dècada no he fet més que fracassar. Però trobo que això està més que fundat si tenim en compte que vaig ser el nen de les bones notes, el nen amable, el nen atent. Això genera moltes expectatives i posa molta pressió. Així que no m’ho tingueu en compte si ara dubto sobre què collons faig jo aquí i m’amago rere un escut d’evasives.

Malgrat tot aquest neguit existencialista, vull pensar que encara em brillen els ulls de tant en tant i que alguns dels meus anhels continuen vius. M’agrada creure que tard o d’hora trobaré l’amor, aconseguiré una feina que em faci feliç i portaré al món algú que se senti orgullós de mi. Per això de moment vull seguir sent el Guille i arraconar el Guillermo tants anys com pugui.

 

La idea d'aquest text neix del conte 'Bienvenido, Bob', publicat per Juan Carlos Onetti l'any 1944

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —