Biel Rossell Pelfort (Igualada, 2004) va créixer entre les bambolines del teatre de l’Ateneu d’Igualada. El món de l’espectacle el va cridar des de ben petit, i, ara, amb el protagònic en la nova sèrie dels Javis per Movistar+, La Mesías, sembla que no tingui parada. 

Ja fa sis anys des que va començar la seva carrera com a actor, amb el paper del Pep a La vida sense la Sara Amat, i la seva trajectòria a l’audiovisual seguirà el gener a Jo mai mai, la nova sèrie de TV3. Però no només es mou en el món audiovisual: ell mateix ha creat l’obra Quanta Quanta Guerra, de Mercè Rodoreda, juntament amb la companyia Farrés Brothers, i aquest novembre estrenarà a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya l’obra La Festa. 

Com va començar la idea de ser actor?
Vaig conèixer la professió des d’un lloc molt privilegiat. Sempre he pensat que em volia dedicar al teatre d'alguna manera, i vaig provar la interpretació, perquè és el primer que fas en una escola de teatre. I li vaig agafar el gust. 

T’agradaria dedicar-te també a la producció?
M'agrada molt imaginar l'escenografia quan em passen un text. Muntar al meu cap propostes de possibles direccions. Quan estic assajant, penso en com pot anar de gira. Quan penso en un espectacle, penso en quin cotxe hi pot cabre aquell espectacle. A la llarga, quan hagi actuat molt —espero— potser podria dedicar-me a més coses del món del teatre, o del cine; per ara, actor. 

El teu primer projecte cinematogràfic va ser la pel·lícula La vida sense la Sara Amat, que després es va convertir en la sèrie Cucut de TV3. Com vas viure la projecció que va tenir?
Durant la gravació de la pel·lícula ens van acompanyar molt, tant a la Maria Morera —la Sara Amat— com a mi, i ens vam sentir molt protegits. Ens tractaven com a actors adults, realment, i va ser molt sa. El salt a Cucut va ser una gran sorpresa. Recuperar aquests dos personatges i afegir el Fernando Trullols, va ser un viatge molt bonic. Els dos en tenim molt bon record. 

Com s’afronten dos projectes tan diferents com són La vida sense la Sara Amat i La Mesías?
Amb el mateix rigor. No per ser TV3 o Movistar+ l'entrega és diferent, però els mitjans i els recursos difereixen completament. No és el mateix fer cinc capítols de Cucut, que en set setmanes ho havíem de tenir tot rodat, que La Mesías, que pels set capítols hem tingut 25 setmanes.

Què canvia?
Com a actor, tens més dies d'assajos i pots dedicar més temps a la creació, tens molt més temps per la part d’estudi i la part pràctica, i el temps és molt agraït en aquest ofici, no només per als actors sinó per a tots els departaments. I d’aquí el nivell de La Mesías. Una part és gràcies a aquest temps, i de rodejar-se de gent molt bona. Perquè quan estava allà, només pensava: què hi faig jo aquí amb aquesta gent? 

Com vas arribar al paper d’Enric? 
Em van passar un càsting, i hi vaig anar sense saber per a quin projecte era, sense saber que era una sèrie dels Javis, ni quins actors sortirien. No sabia res de res. Quan m’ho van explicar vaig pensar que a mi no m’agafarien, perquè no em coneix ningú. Quan em van dir que m’havien agafat, va ser un moment d’eufòria màxima. Sobretot quan vaig descobrir el pes del meu personatge, l’Enric, a la sèrie. Va ser un curro, tots hem treballat perquè la sèrie sortís bé, però agraeixo l’oportunitat de donar-me un paper tan llarg i complex a mi. Va ser molt màgic.

"Hi ha moments realment molt curiosos, que recordo i penso: 'estaves dinant amb 5 Goya a la taula'”

Comentaves en una entrevista amb La Vanguardia que vas haver de lidiar amb la síndrome de l’impostor. Com va ser aquest procés a La Mesías?
Del moment que sé que faig La Mesías fins que començo a rodar, passen dos mesos gairebé. Aquest temps em va servir per mentalitzar-me i anar fent persones reals aquella gent que tenia en un pedestal. Ara he hagut d'aprendre que són intolerants a la lactosa, que van al lavabo o que mengen. 

Al final, tots som persones…
Aquest treball em va ajudar molt per veure que tots som persones i tenim dubtes. Pot ser la millor actriu d'Espanya o els millors directors i alhora ens preguntem entre nosaltres com ho enfoquem. Va ser molt sa perquè ens vam tractar tots d'iguals i això va baixar la síndrome de l’impostor, perquè tots estàvem fent el mateix projecte i es deixa de banda la popularitat de cadascú. Però clar, hi ha moments realment molt curiosos, que recordo i penso: “Estaves dinant amb 5 Goya a la taula”.

L'Enric el comparteixes amb el Bruno Núñez, més petit que tu, i amb el Roger Casamajor. Hi ha hagut alguna feina conjunta per tal d'abordar aquest personatge en totes les seves etapes?
Ens van donar molta llibertat per fer nostres el personatge, o per fer canvis que ens ajudessin a entendre bé a l’Enric, perquè una persona canvia molt al llarg de la vida. Els Javis ens deien en tot moment que confiéssim que es veuria que érem la mateixa persona a través de la pantalla, i nosaltres confiàvem molt en el guió. Vam fer només un assaig conjunt amb el Roger Casamajor per intercanviar idees però sense donar-hi moltes voltes o voler quadrar gestos, ni de bon tros. Al final ells tenien la raó, que la màgia de la ficció i del procés faria que ens assembléssim.

Quin moment recordes com el millor del rodatge?
Hi havia molts moments de molta llum, és una sèrie fosca, però ens ho vam passar molt bé fent-la. Recordo una escena del capítol 4, on hi ha el mossèn, i és una taula on hi ha l'Albert Pla, Lola Dueñas, les cinc nenes, la Irene i jo. Recordo haver d'aguantar el riure més extrem allà, perquè ens feia molta gràcia el Carlos Arquimbau (mossèn). Les escenes amb l’Albert Pla al cotxe eren divertidíssimes. És una persona increïble, l'Albert, i rèiem moltíssim.

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Biel Rossell Pelfort (@biel.rossell)

Fas dues escenes de ball a la sèrie. Tenies alguna experiència en dansa que t’ajudés a abordar-les?
No tinc cap formació ni professional ni tècnica. Quan vaig llegir l’escena al guió em va encantar. Ja al càsting em van preguntar si sabia ballar o tenia alguna experiència amb la dansa, i jo vaig dir que sí a tot. Que endavant amb el que em diguessin. Un cop al rodatge van descobrir que no tenia una gran tècnica de ballarí. Amb la coreògrafa i la Irene vam assajar molt les escenes, ja no pel nivell tècnic sinó per descobrir com es mouen aquests personatges, la raresa que té l’Enric ballant. Són escenes impactants, per la llibertat i la inexperiència amb què es mouen, aquesta darrera que també aporta el Biel com a persona. 

T'agradaria trobar-te amb la dansa en algun futur projecte?
Amb la dansa, amb el cant o amb el mim. Amb tot el que no estigui relacionat habitualment. M'encantaria fer una sèrie o una pel·li, jo què sé, d'apicultor i que hagués d’aprendre coses noves de les abelles. Que els papers et portessin a descobrir realitats com amb La Mesías. És fantàstic poder tenir l'oportunitat d'explorar sobre això i que l'espectador et pugui ressonar. I per això és un personatge tan enriquidor, l’Enric, tan ple de llum en aquesta sèrie de foscor.

 "La Mesías va de voler i poder creure en el que cadascú vulgui"

Ets religiós? A La Mesías, és un tema central…
En una entrevista em van posar que no tinc religió, que no tinc fe. Però sí que crec. Crec en l'art. Per a mi, tenir fe és anar al teatre, creure en allò que estàs veient. Però com a religió, no. Celebro Nadal i faig vacances per Setmana Santa, però ja està. No em sé el pare nostre, només em vaig aprendre l’extremunció pel capítol cinc de la sèrie. Sempre amb respecte, tanmateix, és cap aquí cap on rema la sèrie, que es pot creure en aliens, o que una pel·lícula et pot salvar la vida. D’això va La Mesías, de voler i poder creure en el que cadascú vulgui.

També tens el marxa l’obra Quanta Quanta Guerra.
És el fet de voler fer teatre, d'estar darrere d'històries i voler fer que allò sigui teatre. Estic molta estona al dia pensant en això, i el meu germà Martí un dia em va dir: “Ei, que la Rodoreda va escriure una obra d'un adolescent de 15 anys que se'n va a la guerra”. Vaig llegir-lo ja pensant en com seria al teatre. Vaig dir “vinga, la faig pel teatre”, així d'atrevit vaig ser. No era una dramatúrgia, no era res, una retallada d'escenes que a mi m'emocionaven, posades juntes. Llavors li passo al Pep Farrés, de la companyia Farrés Brothers, i a la primera reunió em va treure el llibre. 

Cap a quina vessant et decantes més, l’audiovisual o el teatre?
Mai ho sé. M'agraden les dues. Cadascú dirà una cosa diferent, però hi tinc una relació d'artesania familiar que m'evoca molt més al teatre. Trobo que tinc més facilitat, potser, d'expressió, de prova i error. A l'audiovisual, pateixo bastant, encara. Hi he treballat, però només tinc 19 anys, estic en un constant aprenentatge, però m'ha anat molt bé poder fer audiovisual per fer teatre i poder fer teatre per fer audiovisual. Ara mateix, no podria fer una cosa sense l'altra. De fet, el meu personatge a La Mesías és molt teatral, i molta gent ho ha dit. Per a mi és un elogi, no és una crítica. 

Com has portat les interpretacions simultànies?
La Mesías va ser un projecte molt llarg. Vaig tenir la sort que em va arribar més feina, i vaig haver de dir que no. Evidentment, no em penedeixo, perquè La Mesías és un gran projecte. Però vaig haver de lidiar amb això, sempre el germà gran serà l'audiovisual, és l'etern castigat el teatre. Ens va passar amb l'equip del Quanta Quanta Guerra, i també amb altres projectes que vaig tenir la sort de poder dir que no. No m'enorgulleixo d'haver dit que no, però em consola saber que tots els actors en el meu lloc haguessin fet el mateix. Vull dir, és una sort, tant de bo tots els meus problemes fossin d'incompatibilitat d'agenda.