[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Joan Ventura , Maria Alba i Guillem Guardiola
Publicat el 18 de juny 2020

El terme anglès blackfishing designa una tendència estesa en el món de la moda i les xarxes socials que consisteix a enfosquir la tonalitat de la pell amb finalitats estètiques, falsejant una aparença africana o llatina. L’atracció pel món exòtic des del predomini blanc i capitalista no és cap novetat, ja existia des del segle XIX amb l'imperialisme i l’orientalisme romàntic, i actualment forma part d’un postmodernisme social que es veu encisat per tot el que és alternatiu, allò que en un principi fuig del corrent majoritari, i ho acaba adaptant al mainstream.

A raó d’això, la generació de modes que poden resultar frívoles obre el debat de l’apropiació cultural i dels signes identitaris. Amb la postmodernitat, factor clau, i la intrusió i el domini del món digital, en el qual les xarxes socials esdevenen preponderants, tots aquests processos, amb el blackfishing al capdavant, han esdevingut més fàcils, accessibles i perillosos.

Aplicacions com ara Instagram o Snapchat, que permeten modificar els trets facials a través de filtres embellidors, són potencials agents problemàtics. Tal com constata l’escriptora Jia Tolentino al seu article de The New York Times, The Age of Instagram Face, "el cos humà és una sort inusual d’Instagram: es pot ajustar (...) per actuar cada cop millor a través del temps. Els directors d’art de les revistes fa temps que editen fotos de celebritats per arribar a uns estàndards de bellesa poc realistes; ara pots fer-ho tu mateix amb fotografies teves només amb uns clics al telèfon".

Per triomfar a les xarxes socials com Instagram, fan falta seguidors, i per guanyar seguidors, hi ha influencers que són capaços i capaces de qualsevol cosa. L’estètica pròpia d’una part de la comunitat afroamericana ha estat presa com a referent, tant per homes com per dones, i és on el factor del blackfishing ha tingut més impacte. Segons els detractors d’aquesta tendència, el principal problema que hi ha és obviar tot el rerefons històric que ha afectat les persones negres i que ara, amb la voluntat de guanyar seguidors i seguir modes, tot valgui a l’hora de retocar l'estètica, fins i tot enfosquir-se la pell per semblar negra o mestissa.

L’apropiació cultural

Com explica la comunicadora Desirée Bela-Lobedde al vídeo de Playground, l’apropiació cultural esdevé quan una cultura dominant adopta les pràctiques d’altres cultures minoritàries de forma descontextualitzada i desproveïda de tot significat, sovint fent-les servir amb mitjans lucratius. És el que s’observa en una dona blanca que es fa un pentinat afro o trenes, però que no s’ha de confondre amb el que passa quan aquest fenomen es produeix a la inversa; aleshores es parla d’assimilació cultural.

"Quan persones de grups minoritaris adopten elements d’una cultura dominant és perquè els facilita l’experiència i la vida dins d’aquesta cultura", aclareix Bela-Lobedde. És el cas de les dones amb cabell afro que s’han vist obligades a allisar-se'l per conservar el lloc de treball. L’activista dirigeix un missatge cap aquelles persones que no veuen maliciosa aquesta pràctica, i és assegurar-se que coneixen "el rerefons d’allò que estàs fent servir, que en coneixes l'origen i el respectes".

Avui dia, tenir els llavis grossos, fer-se trenes o portar arracades grans marca la tendència. Però històricament, aquests trets identitaris d’una cultura negra han estat sistemàticament rebutjats per una classe dominant blanca, la qual ara en fa un ús deliberat. Segons la periodista de TV3, Beatrice Duodu, això "és desposseir les dones negres de la seva essència, els trets que les fan úniques, perquè no puguin empoderar-se i manifestar-se amb els seus valors".

Un racisme encobert

En uns dies en els quals el racisme està més a l’ordre del dia que mai, amb manifestacions als Estats Units per la mort del ciutadà negre George Floyd a mans d’un policia, gent d’arreu del món ha sortit al carrer a censurar-lo, i s’han engegat moltes iniciatives paral·leles per condemnar els actes i crims racistes. Segons Dayana Catá, col·laboradora del projecte Afroféminas, centrat en la complexitat, les circumstàncies i la vida de la dona negra i racialitzada, aquests dies s’ha d’anar més amb compte que mai amb els missatges que els grans influencers transmeten a les xarxes socials. "A mi els microrracismes em semblen tant o més preocupants que el racisme gran, perquè solen passar desapercebuts, la gent els veu i no hi troba cap problema, i això no està bé".

Catá veu un greu problema de fons amb el racisme característic del blackfishing, aquell que costa més de filtrar i descobrir a primera vista, aquell que algunes modes volen convertir en una cosa normal. "Una adolescent que segueix un artista i veu que es maquilla o es pinta de negre creu que això està bé, que es pot imitar perquè és un model a seguir. Això comporta que aquesta lluita es banalitzi, i és molt perillós". Segons ella, cap color pot ser una disfressa i, en el cas del negre, la pràctica del blackfishing obvia deliberadament "una càrrega històrica que s’ha de respectar; deixar-ho córrer i no denunciar-ho seria permetre una burla".

Però les xarxes socials són una arma de doble tall, i encara que puguin suposar un perill, també són un mitjà de lluita. En un moment d’hiperconnectivitat, tant Catá com Duodu opinen que, per a les persones racialitzades, és el moment de la reivindicació. Duodu afirma que cal "reaccionar i  prendre aquests elements com a identitat pròpia i posar-los, més que mai, en bandera".

El racisme a la moda

La moda és un dels sectors en els quals el blackfishing es manifesta de forma més perillosa a causa dels valors que hi ha al darrere: el més important és vendre un producte, siguin quines siguin les conseqüències d’alguns dels missatges que la publicitat i les marques donen. Krier del Hierro és estudiant de disseny de moda i actualment treballa en el món de l’estilisme de manera autònoma. Col·labora amb diverses empreses, però no de qualsevol manera: conscient de la seva situació com a persona racialitzada, procura posar el seu gra de sorra com a activista.

"Intento no col·laborar amb gent que no comparteixi els meus principis: l’antiracisme i totes les lluites socials amb les quals estic d’acord", assegura del Hierro. També accepta que, encara que perdi l’oportunitat de col·laborar amb gent que pot considerar interessant, si descobreix que són racistes i només els importa obtenir beneficis i recorren a l’apropiació cultural, no té gens d'interès a intervenir en els seus projectes. De fet, a les seves col·leccions sempre intenta encabir gent que, en empreses convencionals, no tindria cap oportunitat de triomfar al món de la moda.

Del Hierro es defineix com una persona queer i parla del blackfishing com una pràctica racista per part d’alguns sectors de la gent blanca. "Encara que en la societat actual no es vegi tant com una pràctica racista, ja que es relaciona amb fets com bronzejar-se, realment té un rerefons racista, perquè aquesta persona blanca vol arribar a ser o semblar una persona negra o llatina a partir del color. I el color, evidentment, no fa a una persona llatina o negra", sentencia del Hierro.

A raó d’això, en entrar al sector en què treballa, del Hierro pensa que sí que hi ha un racisme encobert a la moda. "Actualment, la moda és bastant carca, perquè tot i els petits canvis que hi ha, encara se segueixen tenint els cànons de bellesa de fa moltíssim temps i no es volen canviar. Hi ha moltes coses que són intocables, que vénen de fa molt temps, i el racisme n'és una".

Del Hierro manifesta que ha tingut sort i no ha conegut ningú del seu entorn que hagi practicat el blackfishing, el qual qualifica de "nociu". També posa de manifest que "les xarxes socials són perilloses fins al punt que s’ha normalitzat el fet que només es vegi com un bronzejat. El fet de normalitzar-ho és habituar-ho dins la societat, i no es veu com una cosa racista, quan és clarament una acció racista". Un clar exemple del blackfishing normalitzat i del qual ningú en diu res, explica, és el d’Ariana Grande. "Ella és blanca i vol ser llatina", conclou.

Altres punts de vista

Com passa amb totes les lluites, no són homogènies i s’hi discerneixen diverses ramificacions. Així, diverses veus (youtubers com MissBlackGlamour) es posicionen en contra del pensament hegemònic que considera el blackfishing una pràctica nociva, i la veuen més aviat com quelcom que enfronta els membres del col·lectiu en comptes d’unir-los en una lluita i uns objectius comuns, els quals serien la defensa d’uns drets essencials com l’educació, el treball o la salut. S’aposta per una visió més humana que engloba tots els éssers i no entén de diferències.

Una jurista racialitzada que ha volgut mantenir-se en l’anonimat (precisament pel risc que comporta ser una veu dissident) que una persona vulgui adoptar trets d’una altra cultura no és tan greu perquè, al cap i a la fi, tots formem part d’un mateix món compartit, i busquem uns mateixos drets fonamentals. Assegura que "el límit és quan xoques amb el dret de l’altre, però no sé fins a quin punt és legítim que una comunitat no pugui accedir a una altra".

"Pateixo el racisme estètic, però no puc reivindicar-lo quan em deixo altres coses enrere", afegeix la jurista, referint-se als drets bàsics pels quals lluiten les dones catalanes descendents d'afroamericans, les quals potser tenen més privilegis que altres col·lectius racialitzats, però que no per això deixen de sentir-se invisibilitzades. Reivindica que, encara que és cert que amb les protestes contra la mort de George Floyd s’ha posat el focus en la lluita antiracista, el missatge ha estat massa general i poc clar.

"Hi ha diverses lluites que estan invisibilitzant les altres", assegura la font. Com, per exemple, "no s’està parlant dels que som catalans de tota la vida i s’estan centrant més en l’estranger", continua. Quan hi ha hagut l’oportunitat que els grans mitjans tornin la mirada cap a ells, no ho han fet, i s’han centrat més en les persones racialitzades migrants o en la violència policial, i no tant en la institucionalitzada i sistèmica del dia a dia.

Com actuar

Pel que fa a les persones blanques que gaudeixen de relacions privilegiades de poder, cal una deconstrucció conscient i un aprenentatge constant. Des del punt de vista de Duodu, el que aquestes han de fer és "admetre-ho i, a partir d’allà, renunciar-hi". "Si t’has de fer famós a costa de renunciar a la teva essència i apropiar-te de la d’una altra persona, realment val la pena?", reflexiona la periodista.

"El problema amb la societat actual és que costa molt afrontar les coses i posar-les sobre la taula, tant amb el racisme com amb l’homofòbia o la xenofòbia, per exemple", opina Duodu. "Hi ha una ignorància generalitzada que ja ve de lluny", esmenta la periodista. Si pensem en la tendència occidental de prendre el sol a l’estiu o fer-se raigs UVA perseguint un morè gairebé obsessiu, del qual en diem "posar-nos negres": "No et poses negra perquè ser negra no és un estat, s’és negra els 365 dies de l’any i amb els milers de coses positives i negatives que comporta".

Durant els darrers dies, arran de l’assassinat de George Floyd, han aparegut moltes iniciatives que donen suport a la seva família i lluiten contra el racisme a molts llocs contra persones negres. Amb missatges com el #BlackLivesMatter, tendència a Instagram i Twitter durant diversos dies, s’ha assolit una gran repercussió i les proclames contra el racisme s’han viscut arreu del món. Ara bé, també hi ha hagut algunes veus dissonants que han volgut remarcar que aquestes manifestacions, encara que siguin obertes a persones de qualsevol color, han d’estar encapçalades per les persones oprimides.

El missatge que es vol donar, i que coincideix amb la crítica al blackfishing, és que no es pot banalitzar el racisme de qualsevol manera. El color negre ha tingut una càrrega històrica que no tothom pot assumir per igual, i menys es pot enfosquir la pell amb pretensions estètiques.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —