"El sexe és un moment en què la paraula no hi és". Així defineix la poetessa Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) les relacions sexuals, com un moment en què "la paraula salta pels aires". En el seu últim llibre, La princesa sou vós (Club editor, 2022), hi parla, com també ho fa de l'amor, de la ràbia, de la reciprocitat i fins i tot de la llengua. Aquest és un dels seus millors dots: relaciona l'amor i les paraules amb una certesa i exactitud difícilment igualables.

Gran part de l’obra de Blanca Llum Vidal és dedicada a aquest sentiment. Ha publicat els poemaris La cabra que hi havia (2009), Nosaltres i tu (2011), Punyetera flor (2014), Aquest amor que no és u (2018) i Amor a la brega (2018). També les proses poètiques Homes i ocells (2012); la crònica Maripasoula: Crònica d’un viatge a la Guaiana francesa (2015) i l’àlbum per a infants Visca! (2012), il·lustrat pel pintor Rafel Joan. Ha escrit sobre Ausiàs March, Maurice Blanchot o Jeanne Hersch, ha traduït Marguerite Duras i ha editat la poesia d’Àngel Guimerà i la narrativa de Víctor Català.

Amb quin sentiment has escrit totes les cartes que conformen el llibre?
No m’atreviria a parlar d’un sol sentiment, crec que cada carta és un món, en aquest cas. El que impulsa l’escriptura de cadascuna d’elles és molt particular, molt diferent, i es veu en la signatura. Al principi firma com a “vostra”, en referència a aquests epistolaris antics en què firmaven amb aquest possessiu, però després es va transformant. És un reflex, una síntesi total de què passa a cada carta. També és veritat que això ho vaig escriure durant el confinament i encara que en aquell moment no pensava "necessito comunicar-me amb algú que no hi és", crec que hi ha una gran solitud en aquest llibre, que és el que hi havia en aquell moment, i d’això me n’he adonat després. Escriure cartes a algú que no et contesta és el paradigma de la solitud i de la desolació.

Com et va néixer això d’escriure cartes a aquest algú que no respon?
És tan simple com que m’encanten els epistolaris i si són una mica antics millor. Tampoc va ser tan racional, simplement em vaig trobar fent això. L’últim que havia llegit era un llibre de cartes Bachmann-Celan, que me’l vaig llegir durant el confinament, i em vaig trobar fent cartes una mica antigues. Antigues pel que fa al lèxic o a l’estil, els temes no ho són.

I quin sentiment creus que pot tenir el lector?
No sé quin sentiment pot tenir el lector, però sí que m’agradaria que sentís que més enllà de l’amor, perquè al final són cartes d’amor… aquí el que hi ha és una dona que té ganes de parlar de moltes coses diferents. Parla compulsivament. A vegades parla de política, de filosofia; a vegades de coses més petites, de relacions, fins i tot hi ha una carta que parla d’edició de textos, perquè jo estava editant justament les cartes Rodoreda-Murià. Són com fronts que va obrint la narradora, i el sentit seria una mica aquest, que l’amor és sobretot un lloc per parlar, per compartir conversa, crec jo.

Veient que hi ha certes semblances entre la narradora i tu, les cartes les escriu la Blanca Llum Vidal?
No, no és la Blanca Llum Vidal. Hi ha alguna topada en què ella i jo coincidim, en algun moment. Hi ha una molt evident que diu “potser escric aquestes cartes per oblidar la rima una estona”, perquè jo escric sobretot poesia. Evidentment hi ha coses, perquè és tot el meu món, però no diria que soc jo qui escriu. Sí que m’agrada com aquesta dona es relaciona amb la cultura i amb les lectures, però més que ser jo és el que m’agradaria.

"L'amor és sobretot un lloc per parlar, per compartir conversa"

Què consideres que s’ha de dir en una carta?
No ho sé. La carta és la construcció d’un món entre qui escriu i el destinatari. Sobretot en el marc amorós, aquest context és la creació d’un llenguatge en comú. Aquí és veritat que el crea ella, ella disposa de totes les regles del joc, “yo me lo guiso, yo me lo como”, però entre dues persones que s’estimen bàsicament es crea un lèxic únic i una manera de parlar del món. La carta és el màxim exponent de fer això i per escrit.

Escrius cartes sovint, a la teva vida diària?
No gaires [Riu.]. L’altre dia en vaig escriure una, a l’home de qui estic enamorada. I li vaig posar una nota al final dient que “tanta història amb les cartes de La princesa sou vós i resulta que feia anys que no escrivia una carta en paper a algú”.

Per què t’agraden tant les cartes? Què tenen de diferent amb la resta de canals de comunicació?
M’agrada aquesta manera de comunicar-se. O no m’agrada gaire la manera que tenim de comunicar-nos avui. No ho trobo glamurós. És molt pràctic, el whatsapp, el correu electrònic, amb aquesta cosa de la immediatesa, però això té moltes conseqüències a nivell de relacions. Moltes coses que ens faciliten la vida, però moltes esperes que desapareixen. Amb l'emoció que té l’espera. Jo enyoro aquestes coses del passat.

Ets una mica nostàlgica?
M’agrada fer les coses pausadament, trobo que és un ritme molt interessant, el d’una carta. L’altre dia quan escrivia aquesta carta, t’ho juro que no sabia què diria, només sabia que anava a escriure una carta. En Pol Guasch, que me l’estimo molt i m’agrada molt el que fa, diu que quan escrius una carta, s’instal·la una altra temporalitat.

És molt interessant, també, el vocabulari que esculls fer servir a 'La princesa sou vós', que realment té un estil força dens. És intencionat, això?
Sí, i tant! No escric sempre així, però és cert que hi tendeixo. És un lèxic dens, però m’agrada que la narradora se’n riu d’aquesta densitat. Ella se’n riu de si mateixa i de la llengua amb què escriu, hi reflexiona. Se’n riu de la mena de sintaxi que hi ha. Fins i tot jo a vegades l’he llegit en veu alta i dic “hòstia, això és molt llarg, aquesta frase!”. És una mica un repte. Però és molt curiós perquè hi ha moltes obres literàries que a mi m’agraden pel contrari. Per exemple, Eva Baltasar m’agrada per aquesta concisió de la frase curta. Però clar, també m’agrada Víctor Català, que és l’exemple màxim de la frase hipersubordinada.

Creus que aquest estil t’apropa o més aviat t’allunya de la teva faceta més poètica?
No ho sé, a mi sí que m’agrada pensar i crec de debò que la poesia no és una cosa més elevada ni amb un lèxic més inaccessible. Almenys és la poesia que a mi m’agrada fer, cosa que no vol dir que estigui a favor del lèxic anomenat fàcil, però per a mi la poesia i la narrativa estan a prop. L’Unai Velasco, que l’ha traduït al castellà, em deia “per a mi que sàpigues que és poesia i ho serà sempre”. A mi això de no determinar gaire el gènere ja m’està bé, i no per una qüestió hiper experimental, però és que m’és igual. Les categories em fan mandra.

Fas servir la majúscula d’una manera curiosa, per què? "Esquena amb esquena per fer veure que el Desig i el Desastre no hi són si no es veuen" o "Vós i jo no hem de parlar de Llenguatge, només d'Històries i de la Pena que es toca" en són exemples.
Curiosa i bastant compulsiva. A les primeres cartes ho estava fent, sense pensar, i després veig que hi ha conceptes importants que tradicionalment el pensament ens ha llegat en majúscula. l’Ànima, l’Esperit… però vaig pensar “ui, no, que no només sigui això”, per això poso en majúscules també tot d’altres coses de la vida quotidiana i de la vida, si vols, més petita, que per a mi és igual d’important. Era una manera de posar-ho al mateix nivell.

"Les categories em fan mandra"

Com s’escriu un llibre epistolar? Són cartes independents que es van escrivint a poc a poc o és un relat pensat des del començament?
No, són totalment independents, aquest llibre està zero pensat. Tan poc pensat que no sabia quantes cartes hi hauria ni quantes pàgines tindria. També em vaig plantejar si incloure les cartes d’ell, però vaig pensar “ui, no, això és tot un món”. Al cap d’uns mesos vaig pensar que el llibre havia quedat molt curtet i em vaig plantejar ampliar-lo, però crec que crea un univers. El que més m’agrada d’aquest llibre és que ha creat alguna cosa. Ell mateix és una cosa tancada, un univers lèxic, d’emoció, molt contradictori…

T’agradaria fer realment un univers d’això? Marcar-te un Eva Baltasar amb el seu tríptic de Permagel que ha acabat ara amb Mamut?
Bé, estic escrivint una obra ara que no surt a partir d’aquest, però s’hi relaciona. No té estrictament res a veure, però és un llibre germà. Està clar que l’Eva és un referent, perquè el lligam que hi ha entre els tres llibres… és el tipus de reflexió que hi ha sobre les relacions humanes.

Per què tries escriure sobre l’amor? Pràcticament, tota la teva obra gira entorn d’aquest sentiment.
És que crec que no m’interessa gairebé res més a la vida. Què et mou? L’amor, l’enamorament. És molt increïble. Quan estàs enamorat d’algú i és recíproc, que aquesta una altra… la reciprocitat, quina cosa més bèstia. Es crea un llenguatge, aquesta cosa de riure molt amb una persona que saps perfectament que si ho escoltés un altre no li faria puta gràcia, però es crea allò i és molt màgic. A mi em mou això i en l’escriptura és el mateix.

De quin tipus d’amor t’agrada parlar?
Això és molt interessant. Clar, no només de l’amor entre dues persones, també de l’amor amb els fills. Jo tinc un fill i dues de les escriptores que més m’agraden, Rodoreda i Duras, en parlen. Cadascuna té una relació molt diferent amb els seus fills i em sembla molt interessant. M’agraden molt les seves reflexions sobre aquest tipus d’amor. La Rodoreda també va ser molt jutjada, per marxar a l’exili i abandonar el seu fill, com una gran majoria d’homes que ho van fer, però ningú els ho va retreure. I té tot de cartes per al seu fill precioses, amb un amor molt especial. Hi ha un moment que es planteja “i si acabo la carta amb un la teva mare que t’estima?”. 

Què és el contrari de l’amor?
Hòstia, quines preguntes de bon matí! (...) L’egoisme, potser. El fet d’estar absolutament centrat només en tu mateix, perquè en l’amor hi ha una gran obertura cap a l’altre.

Et llençaràs a escriure sobre alguna altra cosa? Sobre odi, potser?
La novel·la que estic escrivint ara té un punt bastant apocalíptic en relació amb el present. És que el present em sembla bastant merdós. És una mica un bucle, si el present et fa molta pena perquè trobes que se’n va tot a la merda, trobo que en aquesta mirada hi ha també molt d’amor pel món i per la vida, perquè si no hi hagués amor tant se te’n fot.

Gira al voltant de l’amor, però també tractes altres temes dins d’un mateix llibre. Quins més hi surten?
Aquí hi ha unes quantes cartes que parlen de les institucions catalanes i de la… frustració, indignació, pateticisme. Em sembla tot bastant patètic. En els últims anys, des de l’1 d’octubre, més o menys, tinc la sensació d’haver estat molt pendent de la política institucional catalana i va arribar un moment que vaig pensar que era una pèrdua de temps. Em fa molta pena, perquè ens hi van moltes coses, però després penso que la política que m’interessa va per uns altres llocs. Ho he trobat molt circ, tot el que ha passat.

També parles molt de desig.
Sí, potser és el llibre en què parlo de la sexualitat d’una manera més oberta. Tampoc tant, la nova novel·la serà encara més explícita. Trobo molt difícil parlar dels cossos, a mi em costa.

Per què?
Perquè és un moment en què la paraula no hi és. Quan hi ha una relació estrictament física i carnal entre dues persones, la paraula salta pels aires. Aleshores posar-li paraules és com definir-la des de fora i és molt estrany. Em costa, però alhora m’interessa fer-ho. En Aquest amor que no és u ja ho vaig fer una mica, aquí una mica més i jo diria que a la novel·la encara una mica més.

Hi ha una mena de comparació constant amb bèsties. D’on et ve això?
Hi ha una carta que parla d’un linx ibèric, és la carta de l’animal, però a d’altres surten també peixos, puces, gates… el món de les bèsties i les plantes surt molt a tota la meva obra. També em sembla una manera de no parlar de la humanitat, o de parlar-ne per contrast. A més, penso que com més sofisticada és una relació sexual entre dues persones, més s’acosta a l’animalitat. Això ho vaig pensar ahir mateix. Ens volem allunyar de l’animalitat, però després ens posem a follar i semblem bèsties.

A La princesa sou vós capgires una mica els clàssics rols de gènere, d’alguna manera. Tampoc és res nou, però segueix sent un fet atrevit. Ho has fet conscientment, això?
No, ho he fet bastant inconscientment, tot i que segurament hi ha tot un recull de lectures darrere. De ficció i també teòriques, filosòfiques… soc conscient que aquesta dona inverteix les regles del joc, en termes d’amor cortès o trobadoresc s’inverteix del tot, ella és un gran cavaller que li demana la mà. Hi ha una inversió, però dins d’un marc heterosexual, i això encara m’agrada més. No hi ha una inversió completa de la norma, només hi és una mica.

"Del món queer jo crec que se’n parla massa, se n’hauria de parlar molt menys perquè en la mesura que en parles tant, s’acaba institucionalitzant i deixa de ser queer"

Quina interacció hi ha al llibre amb el feminisme?
Sobre això de la norma hi ha una idea de Pasolini, a la seva obra Orgia, que la tinc molt marcada i diu “desobeint alhora les lleis de la norma i també les lleis de la follia”. Quan s’inverteix la norma i et tornes militant d’aquella inversió, s’acaba instituint una norma i és tot un merder. A mi m’agrada molt Pasolini. I això és el queer també. Del món queer jo crec que se’n parla massa, se n’hauria de parlar molt menys perquè en la mesura que en parles tant, s’acaba institucionalitzant i deixa de ser queer. La relació que té amb el feminisme va per aquí. Però amb els feminismes i amb els debats sobre els feminismes, no amb un feminisme oficial ni essencialista.

I si se’n parla massa del món queer, tu com ho tractaries?
Al final el queer sorgeix de la vida. La vida és molt queer, perquè molts cops s’escapa de la norma. Als últims anys jo m’he trobat vivint situacions que des de fora podrien ser definides com a queer, però que a mi m’és igual com fossin aquelles relacions.

Hi ha un punt de provocació, a la novel·la?
Suposo que sí. Una mica inconscient, perquè a mi em va una mica la brega, un altre llibre meu es diu Amor a la brega. Hi ha molta ironia i me’n foto de bastants coses. La ironia i la provocació estan molt a prop.

T’has inspirat en algú per aquest personatge de l’home com a princesa?
No, no. A més és un caràcter que s’ha anat fent al llarg de les cartes. Jo no tenia la idea de com seria aquest destinatari. Però és que aquí i en relació amb això que em deies del feminisme, potser hi ha més una reflexió sobre la masculinitat. És un home que, quan acabes el llibre, tens una mica una foto. És un tio que és bastant elitista, però que és un bluf. És una persona que necessita molta ajuda, és un tio vulnerable, no només com se’l presenta: “Jo us imagino amb una casa”, com si fos una mena d’aristòcrata. Té un punt aristocràtic, però també molt fluixet i ella se n’adona i li diu: “Jo sé que aquest paternalisme se suporta amb prou feines”. Ella té un punt dèspota, de vegades.

Què et fa sentir, el seu personatge?
Aquí apareix un home que a mi em cau bé. Que no contesti fa bastant ràbia, però es mostra, en el fons és un tio vulnerable. Amb això no vull dir que a mi els homes m’agradin vulnerables, però si són una mica contradictoris, ja em sembla bé.