[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 06 d’agost 2020

I havent enviat 15 currículums, fet dues entrevistes i obtingut  quatre negatives, va emprendre camí cap a un trasllat a una ciutat que fos presidida per rotondes amb cartells grandiloqüents i pretensiosos. Que, com a mínim, li donessin la benvinguda. Una trucada familiar, cotxe, fuet, música, vambes i quaranta-cinc anys. Amb un ERTO sota el braç. 

Acabava d’arribar i només volia tranquil·litat. Nits humides, carretera i insomni. I en girar a la dreta a la tercera sortida de la via principal ho vaig tenir clar, m’hi vaig col·locar al davant i vaig caure en mig d’una bassa de sang. Quatre rodes, un cop de volant i els meus budells eren un quadre de Picasso i un absolut despropòsit.

“Jo era el boig de la ciutat, tu m’has matat, m’hauràs de substituir d’ara endavant”, vaig deixar-li anar en un fil de veu que, per la seva mirada, no escalava cap dels seus sentits. Me n’havia cansat de les mirades que fitaven les dents, cada vegada que presidien un somriure enmig de la plaça, de les expressions de menyspreu que configuraven la sintonia del meu caminar coix, de la ignorància, del títol, de l’etiqueta que la ciutat m’havia imposat i que, jo, ja no sabia on posar. Ni on posar-me.

Arrossegava unes cadenes als turmells amb ferro roent i la fatiga s’havia fet insuportable. Així que l’única opció que vaig veure que podria abellir la meva mort obstinada va ser fer-li heretar a ell, al cosí desgraciat de tres carreres, dos màsters, cinc idiomes, cap xicota i una feina de supermercat les 24 hores. I ho feia per ell, necessitava un canvi. I ho feia per mi, que el necessitava encara més. 

Sabia que per majoria absoluta no es podria defensar, que el condemnava a vagar fins a l’últim dia per tota la vila. Diria que era l’escollit per tots, però era escollit minuciosament per mi. Massa anys d’ombres familiars, de: “Oh! Mira el teu cosí, el de Lleida, que n’és d’educat, estudiant tant, serà un bon empresari”. De sentir a dir que jo, en canvi, estava tocat per la tramuntana, que era el boig, el boig de la ciutat que vaig decidir matar; i amb mi, la seva vida d’aparents èxits descafeïnats i anodins que només omplien la boca a les males llengües educades per l’aparença.

I quan el vaig veure passant els dies i dies, aguantant les humiliacions, caure dins d’aquell forat del qual no podia escapar, el vaig veure cantar per suportar un dolor que, de mica en mica, va anar desapareixent. Alhora que invocava un somriure que, sorprenentment i de retorn, tothom tenia per regalar-li. I amb una incredulitat expectant vaig sentir que ell anava dient que sí, que ho havia vist en una pel·lícula i que era ben cert: que probablement “estava ben boig”, que efectivament era el boig de la ciutat, involuntàriament, “però que les millors persones ho estaven”, de boges. 

I davant d’aquella positivitat inqüestionable i, un cop més, exitosa, proclamava vida nova a una etiqueta que, a mi, m’havia derrotat en una batalla diària. 

-O "El boig de la ciutat" de Sopa de Cabra explicada des de la bogeria, del boig. 

 

L'Avui Convido Jo és un espai de ficció de Diari de Barcelona que explora, a partir de la imaginació, les veus amagades dels productes culturals. Què passaria si els personatges de les cançons ens parlessin? A aquesta secció tot és possible

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —