Una bronca, molta aigua i paracetamol cada vuit hores
Publicat el 06 de setembre 2021

Quina feinada, la dels metges. Entre els anys de carrera, el MIR i la seva feina, pròpiament, tot plegat és d'admirar. Durant la pandèmia estan tenint un paper clau, s'han superat, sobretot tenint en compte els recursos que té la nostra sanitat pública. Però els metges són això, metges. Tot i això, tinc la sensació que cada cop intenten assemblar-se més als meus pares.

Corrent el risc de semblar una insensible, el que espero dels metges quan els vaig a veure és que m'escoltin i m'ajudin. Malauradament, des que se'm van acabar els meravellosos anys de pediatra i la meva mare va decidir que no pensava fer de missatgera dels meus mals, hi ha hagut poques consultes on no m'hagi sentit alliçonada en lloc d'escoltada.

He intentat fer un diagnòstic de la situació. No sé si és per la cara de perduda que faig des que intento no equivocar-me de sala d'espera per no acabar a la d'extraccions. Potser és que sempre hi vaig massa d'hora, al CAP, i el cafè encara no li ha fet efecte al metge. La meva aposta més segura és que soc jove. I les joves fem les coses malament. Per tant se'ns pot esbroncar. Al final, som les responsables de les últimes onades de la pandèmia, no?

En definitiva, vaig al metge a sentir-me escoltada i a trobar solució al meu refredat de temporada, no a que algú que no conec em renyi per no haver agafat una rebequeta abans de sortir. El desenllaç de la meva última visita al CAP és molt previsible: surto de la consulta amb una PCR negativa i una recepta invisible de "molta aigua i paracetamol cada vuit hores". D'aquesta manera, el metge va acabar fent la feina dels meus pares (afegint-hi un EPI verd maquíssim) i els meus pares han acabat fent la feina del metge: provant tots els remeis casolans i omplint la casa de paracetamol.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —