Potser és massa aviat per dir-te que enyoro la teva amistat, així que diguem amb franquesa si et va bé fer-ho ara. Podem passar-nos més tard al bar d’aquí al costat, el de sempre, i reprendre confidències immesurables i convidar-nos a retrobar complicitats passades. I fer una canya. I un mix de fruits secs amb anacards dels cars i cigrons que no es menja ningú. Com abans. I serem capaços de discutir qui fa el primer glop de la copa i assegurar-nos-en sempre que és el millor, ningú ho pot negar. Sabríem tornar a gaudir del fred de l’espuma que s’adhereix al nostre bigoti excèntric. 

Pateixo per tu. I sé que no queda gaire per recollir tot el que heu anat acumulant amb els anys. Ella sense voler-ho amb un somriure gèlid i tu amb un cor glaçat que no et permet entendre-ho. Falta una capsa plena i serà un moment cloure aquest capítol que s’ha allargat més del que volia. Jo l’estimava, la Judit. L’estimava des que la vam conèixer al concert d’Els Pets a Bescanó. Estimava la seva manera de gestionar l’eufòria quan sentia la música de la seva vida passar. La vaig estimar el mateix temps que tu, Lluís. Els ulls, els palmells de les mans, les pestanyes de papallona i la seva devoció pel blau. Blau de mar, cel i immensitat. Blau com a nou vermell de la passió. Hem repintat les portes i les finestres d’aquest color. Quan et curis les nafres del cos, i del cor, passa-ho a veure. Les parets són els nous núvols. Cotons fluixos que suporten el que hem reprimit tant temps. I és així, ho sento. 

I la seva cintura. Vaig ser incapaç de no enlluernar-me amb tu dins el laberint de la seva cintura, de no endevinar-li el color de la roba interior per les tires que s'entreveien en els moviments bruscos, de voler la seva pell en la mateixa mesura que ens volia a menys de deu centímetres. Però vas arribar tu, Lluís, em vas avançar temeràriament per la dreta sense intermitent i no vaig voler interposar-m'hi. 

Em vaig trobar la teva mare al supermercat, a la secció de gelats, buscant el que t’agrada endrapar els dijous de pel·lícula, manta grisa i món a part. De crema de cacauet amb caramel. De frustració. Gelat d’ella, gelat que ja no hi és. I em va dir que estaves bé, que havies trobat feina de forner i que alguna noia de Berga havia passat més de mitja hora pel menjador de l’estora taronja. Que tenia els ulls de color verd mel i que les “e” les feia gracioses a estones. Em va dir també que havies llegit el llibre que vaig treure i que t’havia agradat. Gràcies per continuar sent el meu admirador a les fosques, dins la manta transparent dels meus esforços. I et retorno els records, entenc que ara no em vulguis veure.

T’adjunto el vostre retrat en blanc i negre que romania enganxat amb blu tack al costat del llit. Sé que el voldràs preservar i submergir-lo amb els records que, de moment, et són impossibles de guardar al fons del calaix. Ara et toca ser feliç i et cal fer neteja, buidar-te la vida d’ella. De les papallones, els palmells, l’eufòria, la cintura. Et prenc el relleu, sense fre. Inevitablement.

O Blue tack, si parlés el millor amic que se la va emportar, a ella i a la seva essència. 

L'Avui Convido Jo és un espai de ficció de Diari de Barcelona que explora, a partir de la imaginació, les veus amagades dels productes culturals. Què passaria si els personatges de les cançons ens parlessin? A aquesta secció tot és possible