fgfgg
Publicat el 20 de juny 2023
Què fa que Barcelona sigui Barcelona? Les rajoles amb la flor de quatre pètals, el metro aclaparador de les vuit del matí, el modernisme, els coloms de Plaça Catalunya... hi ha moltes coses que podríem incloure a la llista, però segurament no mencionaríem noms de grans supermercats, cadenes de restaurants o botigues de fast fashion. Avui, però, per sort o per desgràcia, Barcelona també és això.

D’aquí ve que molts petits comerços de tota la vida hagin hagut de tancar i que només en quedi un grapat. Lluiten per resistir apujades de lloguer, pèrdues de clients i pressions externes, per continuar essent un trosset de Barcelona. Són els resistents. 

Botigues de souvenirs i de moda, restaurants exclusius, Santa Maria del Mar, carrers estrets i turistes, molts turistes. Ara, tot just que comença l’estiu, terrasses plenes, calor i gelats, però, alhora, també torrons. La Campana acompanya als veïns i visitants del Born de Barcelona des del 1890. Aquesta torroneria també ven altres dolços, neules, polvorons i, des dels anys 50, gelats i orxata. Quatre generacions de la família Mira han treballat en l'establiment. Adaptar-se per resistir.


Bea Ferrer (esquerra), Maria Dolors Mira (centre), Laura Ferrer (dreta) a la botiga La Campana. Font: Diego Sánchez

“La Campana ha sigut el meu motiu de vida. Tenia claríssim que passés el que passés havia de ser aquí. He viscut èpoques dolentes i hi ha moments en què penses que no te’n sortiràs. He sigut molt forta. Això havia de continuar endavant perquè la meva família ha lluitat molt.”. Ho explica la Maria Dolors Mira que amb 80 anys segueix darrere del taulell de La Campana i al capdavant del negoci.

El mateix any que va néixer ella va morir el seu avi, Francisco Mira Miralles, el fundador de l’empresa familiar fa més de 130 anys a Xixona (Alacant). Allà va establir la fàbrica artesanal que encara produeix per La Campana (nom amb motiu nadalenc) i l’any 1905 va patentar el primer boixet mogut amb vapor, la màquina principal utilitzada per la cocció del torró de Xixona i que es continua utilitzant en la fabricació del torró artesà.


Transport de torrons La Campana en els seus inicis. Font: lacampanadesde1890.com

La primera botiga a Barcelona estava ubicada a la Plaça de l’Àngel i transportaven el torró des d’Alacant amb carro. L’any 1922, aprofitant la potència comercial de la zona del Born, es van traslladar al carrer Princesa número 36 i, des de llavors, La Campana no s’ha mogut. Producció artesanal i amb denominació d’origen i un negoci que ha viscut des d’una Guerra Civil (amb una producció intermitent per l’escassetat de matèries primeres) fins a una pandèmia.

També va ser un moment molt complicat pel negoci el tancament del Mercat del Born com a mercat majorista els anys 70 perquè “el barri es va quedar mort” i va quedar-se “la depressió i la droga”, segons explica la Maria Dolors. “Això va ser criminal, però ho vam superar. Ara el barri està en una època florent, està molt de moda”, diu l’encarregada de l’empresa.

Amb la Maria Dolors treballen dues de les seves tres filles, la Bea i la Laura Ferrer. La Bea ens explica el funcionament del negoci: “S’està trencant amb l’estacionalitat de la venda del torró”. “Els turistes ho veuen com un producte exclusiu i un bon souvenir perquè es transporta bé i és de qualitat. A més, els locals cada cop tenen més costum d’anar menjant un trosset de Xixona durant tot l’any.”

Així i tot, encara tenen dues campanyes de venda molt diferenciades. Durant l’estiu, el 80% de les vendes són a turistes. Al Nadal, el 99% són a gent local. A més, durant els mesos de calor l’orxata i el gelat es venen molt. “Pensar que els turistes no estan al cas i que els pots vendre un producte de menor qualitat és un error”, assegura la Bea que tot i que considera que no hi ha una fórmula concreta d'èxit pensa que és clau “estar molt atent al que vol el consumidor i reaccionar a les seves necessitats.”


Taulell de La Campana. Font: Diego Sánchez

Als taulells de fusta es poden trobar sabors variats, però La Campana no aposta per fer combinacions molt recaragolades. “De varietats amb xocolata tenim mil fantasies, però com a torró nosaltres treballem els de sempre”, diu la Bea. Segons la seva experiència, “el torró més apreciat entre els clients catalans és el de crema catalana, en el cas dels espanyols el de Xixona i potser pels estrangers el d’Alacant.”

Tot i que la producció del torró es fa a Xixona, els dolços més petits com els polvorons i els massapans s’elaboren a la botiga, on també es fa l’envasat. Els polvorons, de fet, han sigut premiats per l’Internacional Taste Institute. “Produïm durant tot l’any. No són les restes del desembre. Si tot no és perfecte, no pots estar més d’un segle viu”, assegura la Bea.

El bon funcionament del negoci els va permetre obrir una segona botiga al mateix carrer fa dos anys. Era una obertura que tenien planejada abans de la pandèmia, però l’emergència sanitària va endarrerir el projecte. De fet, aquesta crisi mundial gairebé escombra La Campana. “El Nadal de 2020 vam dubtar si produir o no torró perquè és una campanya de venda de 15 dies i si no tens preparada la fabricació, no tens gènere. Era una decisió arriscada perquè no sabíem com respondria la gent, però vam pensar que no podíem deixar als nostres clients sense torró a Nadal. Al final, per sort, es va vendre gairebé com cada any.”


Punt de venda La Campana el 1949. Font: lacampanadesde1890.com

El renom de La Campana i la seva ubicació en un dels barris més turístics de Barcelona els ha permès rebre visites de clients molt coneguts com la Susan Sarandon, Mel Gibson o l’il·lustrador Javier Mariscal. 

Però com tots els barris, el Born també té les seves problemàtiques. El local principal de La Campana, per exemple, és de renda antiga, però no tenen massa bona relació amb el propietari vertical de l’edifici. Els pisos de dalt són de lloguer per a turistes i segons denuncia la Bea “la finca no es manté” i “el propietari no se’n fa càrrec”. De fet, segons explica, molts cops té problemes per localitzar-lo.

La filla de la Maria Dolors tampoc està satisfeta amb la gestió de l’Ajuntament. “No donen ajudes, i el barri està brut i deixat. Si és un barri turístic, i molts vivim d’això, s’hauria de cuidar millor.” De fet, a la Bea li agradaria que l’administració fomentés polítiques perquè negocis històrics com el seu tinguin continuïtat. “Si tot es converteix en botigues com Zara, Mango, etc. no saps si estàs a Barcelona o a qualsevol altre lloc. El comerç local dona identitat a les ciutats.”

La cinquena generació de la família encara és petita i la Bea explica que li faria il·lusió que els seus fills continuessin amb el negoci, però que “no s’ha d’imposar res”: “Crec que primer han d’estudiar i voltar i després ja decidiran…”.

El mateix pensa l’àvia, Maria Dolors, dels seus nets. Ella vol seguir al capdavant del negoci: “Tinc el cap molt clar i molta experiència que vull traslladar a les meves filles.” Per això, encara pren les decisions. A més, segons diu, les seves filles “també ho volen així”.


Taulell de La Campana. Font: Diego Sánchez

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —