Fa exactament tres anys vaig visitar per primera vegada el museu de Can Framis de la Fundació Vila Casas. Era la meva primera setmana i presa de contacte a la universitat. Començava el grau de Periodisme a la UPF i aquella visita grupal era organitzada pel departament de Comunicació, amb qui la Fundació Vila Casas té diversos convenis de col·laboració. No us enganyaré: en recordo poques coses, però, en canvi, sí que ho recordo com un moment fort, intens i diferent de la resta. Era el començament d’alguna cosa. I és d’això que parlaré.

El 2020 va ser un any complicat i excepcional. L’arribada de la Covid i el posterior confinament va desquadrar tots els plans i fulls de ruta. No puc parlar per tothom, però en la meva vivència personal va ser molt dur haver de fer tota la vida entre parets i sostre, sense poder relacionar-me ni gaudir dels petits plaers de la vida com moure’t, quedar amb els amics, passar l’estona amb els avis o visitar museus. Veníem d’un estiu marcat per les restriccions, la selectivitat i la incertesa, gairebé diària, de saber si hauríem de tornar a confinar-nos. La mascareta i els grups bombolla eren presents allà on anéssim, impossibilitant als joves -i no tan joves- sortir de festa, entrenar-se o anar a prendre quelcom. 

Eren dies de nervis i d’incerteses. Començàvem el grau, teníem 18 anys i feia mesos que no trepitjàvem l’institut. El record de les classes en línia encara el teníem a la retina i no sabíem com seria aquell primer trimestre. La visita a Can Framis va ser com una ràfega de vent fresc en un dia calorós. Una reconnexió amb la gent i una oportunitat per conèixer els que serien els companys de carrera. Bé, la meitat. Per les restriccions vigents, ens van dividir en dos torns.

Jo vaig arribar molt just, per no dir tard. En defensa meva diré que no vaig ser dels únics i que el funcionament d’algunes xarxes de transport públic no hi va ajudar. Potser també havíem perdut el costum de sortir de casa, d’agafar el metro... El cas és que aquell dia va ser un raig d’esperança per poder fer les primeres amistats i presentacions. Si la memòria no em falla, que tinc molts records difuminats d’aquell any, l’exposició aplegava un seguit d’obres fetes durant el confinament. Hi havia des de quadres impressionants a obres abstractes que deixaven a la imaginació dels visitants el significat i les emocions que amagaven.

Vist amb perspectiva, aquella visita a Can Framis va ser un abans i un després. I feia molt temps que no hi pensava, però quan he sabut, aquest cap de setmana, que s’havia mort Antoni Vila Casas, el mecenes i l’ideòleg de tot allò, el record d’aquella visita m'ha tornat i aquests dies no puc evitar pensar-hi. L’acte era el començament del grau, d’una nova etapa de la meva vida. Un jove innocent amb la majoria d’edat ben recent entrant a la universitat amb moltes ganes de menjar-se el món. A més, trobar-nos 50 persones en un espai era una novetat en plena pandèmia, feia mesos que no passava.

Tinc entès que en total van visitar el museu de la Fundació Vila Casas uns 250 alumnes. Com ja he dit, per torns. Hi érem els nous de Periodisme, de Comunicació Audiovisual i de Publicitat. Han passat tres anys i, de moment, no ens han tornat a confinar i ja no em trobo mascaretes a la butxaca dels pantalons abans de posar-los a rentar. Molts d’aquells desconeguts de Can Framis que, llavors, ens miràvem amb la mascareta posada i certa desconfiança, ara són companys i amics. No sé si han estat els millors tres anys de la meva vida, però en tot cas han estat importants i carregats d’aprenentatges, tant dins com fora de l’aula. I aquella excursió va ser l’escenificació del començament de tot plegat i el primer record dels mil i un que tinc amb algunes persones que, actualment, considero imprescindibles i amb qui mantinc un fort vincle d’amistat.

Desconec si aquell art que hi vam veure i que ens van explicar em va marcar de cap manera especial en aquell moment, però com sempre passa amb l’art, estic segur que algun impacte va tenir que fa que ara ho recordi. Potser créixer, ara que estic a punt de convertir-me en periodista, és justament això: impregnar-se de coneixements, saber mirar enrere i, a partir d’aquí, trobar la pròpia mirada per encarar el futur amb la motxilla plena dels nous aprenentatges i vivències personals. 

Això és el que avui significa per a mi aquella visita a Can Framis. En el seu moment, no ho vaig saber veure i avui encara no he trobat una manera racional d’explicar-ho. Però ara tothom parla d’Antoni Vila Casas. Institucions, premsa i societat. I jo puc dir que per a mi va ser ell i el seu llegat els que van ser el tret de sortida de qui soc avui i de qui seré demà.