- opinió -
[#if imagenAutor??]
    [#if imagenAutor?is_hash]
        [#if imagenAutor.alt??]
            ${imagenAutor.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Mar Bermúdez
Cap a l’Infern
Els set pecats capitals s’han apoderat del sistema, cada vegada més pervers
Publicat el 28 de juliol 2020

Anem de cap a l’Infern. La societat viu amenaçada per una condemna eterna. Sense penitència a la vista ni absolució per confessió. Els set pecats capitals s’han apoderat del sistema, cada vegada més pervers. Segons diu la història, aquests pecats són l’origen de tota la resta i si no se sap encarar cada tram, esglaó rere esglaó, com a la Divina Comèdia de Dante, el paradís no serà mai assolible. La “nova normalitat” no existirà. La Ira, l’Enveja, la Luxúria, la Supèrbia, la Gola, la Peresa i l’Avarícia. Són entre nosaltres. Mira el teu voltant.

Avarícia
Des del primer moment en què el govern espanyol declara l’estat d’alarma pràcticament tot és Avarícia. Garreperia de poder. Cobejança de qui el té, de qui considera que li pertocaria tenir-lo i que es pregunta per què no el tinc jo que ho faré millor. I això no és tot. No siguem ingenus, la cursa internacional per trobar la cura no és pas lliure d’aquest pecat. Qui primer trobi la fórmula serà qui obtingui els beneficis de distribuir-la i vendre-la al món sencer. Així de senzill. El més important és salvar vides, sí, però ves que aquest virus no sigui també una oportunitat per als més pecadors perquè entre mundans res és gratis i del que es tracta, també, és d’enriquir-se més que ningú. Avariciosos.

Enveja
De veritat cal parlar-ne? L’enveja és l’emoció que perverteix els governs d’aquí i d’allà perquè el d'encara més enllà resulta que ho ha fet més bé. Fins i tot córrer el rumor que, des de Madrid, s’amaguen les xifres de contagis per provocar, per ser envejats. Els països que més bona gestió han fet de la pandèmia, la majoria amb dirigents dones, són font de gelosia de tota la resta, incapaç de fer autocrítica. És enveja doble (o triple, o quàdruple), enveja de no haver-ho fet tan bé, enveja de no poder lloar-se, enveja de voler treure pit i no poder-ho fer, precisament, per no infectar-se.

Supèrbia
Trump: “Quan fas tests a gran escala, trobaràs més casos, trobaràs més gent. Així que he dit a la meva gent que redueixi el ritme de tests.”
Bolsonaro: “El meu passat d’atleta farà que em recuperi de seguida”
Johnson: “Des que vaig anunciar el nostre pla l’11 de maig, hem tingut clar que la cautelosa relaxació de les guies i mesures està condicionada a la derrota contínua del virus [...] Mentre ens mantenim alerta, no creiem que hi hagi risc d’una segon pic d’infeccions que pugui aclaparar el sistema nacional de salut”

Res més a afegir. La Supèrbia ja hi era, sí, però es veu que un dels símptomes del virus, quan infecta polítics mascles, és que dispara orgulls.

Gola
El pecat en el qual tots plegats hem caigut de quatre potes: la Gola. Bé, potser és més acurat dir que  ens hi han forçat a caure. Obligats a empassar-nos-ho tot, tant les veritats com les mentides, els discursos eterns incomprensibles i enrevessats, ara blanc i demà negre. Tira i menja perquè et toca. De moment, ens afartem com pecadors, Gola immensa induïda, esperant que la indigestió no sigui pitjor que el mateix virus.

Luxúria
L’erotisme polític d’aquests dies... què és sinó Luxúria hardcore? La suor dels debats, dels pactes, dels trios, de l’Avarícia, de l’Enveja, de la Gola… Palpitacions, cuir i uniformes de policies i militars. Ara amb l’un i demà amb l’altre, ara et vull a tu i mai no en tinc prou. I mentre la Luxúria els embriaga la crisi evoluciona i els rebrots amenacen.

Peresa
La què? Quina mandra tot plegat, no? Les mateixes cares, les mateixes frases buides, incompetència repetida en bucle… em sembla que passo…

Ira
El clímax d’aquest reguitzell de pecats malgirbats no podia ser cap altre: La Ira. Ràbia i emprenyament. Enuig de la població esgotada de viure en la incertesa i en l’adaptació constant. Patiments inacabables per la salut, els diners, les angoixes, la salut mental, i tantes històries dures de pair que s’han multiplicat els últims mesos. Que què ens passa? Que hem dit prou. De veritat ningú no s’ho esperava?

Sí, potser sí que anem de cap a l’Infern. L’Infern social on tot es desmunta i el paradís es fon a esglaonades. I la Ira, l’Enveja, la Luxúria, la Supèrbia, la Gola, la Peresa i l’Avarícia seuen plaents, vi negre en mà, gaudint de l’espectacle. Esperen la batalla final.
 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —