- entrevistes -
Carlos Zanón
Per Elisabet Luna
Publicat el 10 de febrer 2024

Carlos Zanón (Barcelona, 1966) és novel·lista, poeta, crític literari, articulista i guionista. No obstant això, és especialment conegut en el món de la literatura negra, on se’l considera un dels autors més importants a nivell nacional. El 2015 va guanyar el premi Dashiell Hammett amb l’obra Yo fui Johnny Thunders. El seu vincle amb gènere i també amb la ciutat de Barcelona l’han portat a ser el comissari de la BCNegra, càrrec que ostenta des de 2017.

Amb la mort de Paco Camarasa, el creador de la BCNegra, vostè el va substituir com a comissari del festival. Com ha estat rebre aquesta herència? Quin caràcter li vol donar al festival?
El Paco va emmalaltir. Jo vaig heretar el festival quan ell encara era viu. De fet, l’últim any ell hi va participar. Vaig voler mantenir totes les coses que funcionaven bé i, a més, intentar obrir una mica el festival a altres propostes. És a dir, que no sigui molt de novel·la negra o molt ortodox, sinó que puguin tenir-hi cabuda altres propostes que potser no són del gènere, però que tracten d’alguna manera la violència. També he procurat que no sigui una trobada de novetats. Sí que hi ha novetats, però alhora mostrem autors que estan descatalogats. Crec que és important no oblidar la tradició. A part, una altra cosa que he intentat és que es parli de llibres, però també que hi hagi pel·lícules, concerts o obres de teatre. 

Què creu que fa destacar la BCNegra d’altres festivals? Per exemple, fa poc es va celebrar el Tiana Negra. Són festivals que es complementen?
Considero que el més diferencial de la BCNegra és la seva voluntat internacional. De tots els festivals d’Espanya aquest és el que porta més autors estrangers. S’ha de valorar que és un festival municipal, és a dir, que tot és gratuït, i això també el diferencia d’altres que es fan aquí. Relacionant-lo amb el Tiana Negra, sí que són complementaris. Nosaltres portem literatura negra en català, però també portem autors sud-americans o espanyols. En canvi, a Tiana la novel·la negra és específicament en català. Crec que és molt necessari perquè el català és una llengua minoritària. Per tant, hem de treballar perquè hi tingui presència. A més, la comissaria del festival de Tiana i jo moltes vegades ens posem en contacte per comentar quin autor és interessant o saber a qui anem portant. 

El fil conductor del festival d’aquest any tracta sobre l’espionatge. D’on va sorgir aquesta idea? 
Se’m va ocórrer perquè el món ha canviat una mica. Fa vint anys les novel·les d’espies no les llegia ningú, perquè eren coses del passat. En canvi, ara no. Amb les guerres, com la de Rússia i Ucraïna, sembla que es torna una mica al món de la Guerra Freda i dels espies. Però no només això, sinó que les tecnologies permeten que es pugui espiar i, de fet, això s’ha fet a l’Estat Espanyol amb Pegasus. A més, volíem parlar també dels mòbils, perquè estem tot el dia espiant els altres. I en el moment en què espiem, el mòbil ens espia a nosaltres. Si un dia a la tarda estem tristos i ens posem cançons tristes, l’algoritme ho sabrà i ens proposarà allò que satisfaci les nostres necessitats. Com a generació, hem regalat la nostra intimitat: som espies i espiats.

Barcelona és una "ciutat negra"? 
Bé, jo crec que és un escenari molt bo per a la literatura en general. És una ciutat que té port, que mai no ha guanyat cap guerra i on ha vingut molta gent escapant de certes coses o amb esperança. Tot això és material, perquè les novel·les les fan els perdedors. Després, sempre ha tingut una indústria potent amb molts escriptors que han parlat de Barcelona, cosa que fa que sigui una ciutat literària amb molts escriptors que han donat la seva versió de la ciutat. I Barcelona també és un bon escenari per a una novel·la. Alguns exemples són el Raval, el port i el Gòtic. 

I com és la producció de Barcelona en el gènere negre? S’ha superat la dels països nòrdics? 
Jo crec que la literatura nòrdica va tenir un punt àlgid a finals del segle passat i al 2000, però abans teníem el que es considerava la novel·la negra mediterrània, és a dir, la novel·la que es feia a Barcelona, a Marsella o a Atenes. Després va haver-hi l'època de la novel·la nord-americana. Considero que en aquests moments la novel·la nòrdica i la novel·la que fem nosaltres estan més o menys al mateix nivell. De fet, als nostres lectors els agrada consumir els llibres que passen a la seva ciutat. Són cicles històrics de la lectura que no saps molt bé per què passen. 

Sembla que hi ha hagut un boom en el true crime. Per què creu que s’ha produït?  
És molt bona pregunta. De fet, no hi ha una resposta concreta. Jo crec que la novel·la negra ve de ser un subgènere. Sense anar més enllà, tots els autors publicaven amb pseudònim, perquè els feia vergonya que se’ls relacionés amb el gènere. És això el que ha permès que la novel·la negra es pugui combinar amb qualsevol altre gènere, com la novel·la històrica o la ciència-ficció. El ventall de possibilitats és més ampli i és més fàcil que els lectors ho segueixin. En aquest sentit, considero que la novel·la negra ha aconseguit interpretar la violència tal com la veiem en el nostre dia a dia i exposar les falles del sistema. Per exemple, la novel·la nòrdica, a banda d’explicar un assassinat, destaca sempre el passat de Noruega, que durant la Segona Guerra Mundial va donar suport a Hitler. Jo això no ho sabia. Això, per exemple, és una excusa per parlar de moltes coses i és això el que fa que el gènere arribi a tenir tants lectors.

I per què abans hi havia aquesta vergonya?
És com en la indústria musical, quan es titlla alguna producció de mal feta i comercial pel simple fet d’agradar a molta gent. Amb la literatura passa el mateix. Hi ha un prejudici de l’alta cultura: pensar que el que és entretingut no és bo.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —