La Pell Fina torna al Teatre Borràs fins al 21 de juliol després del gran èxit de la temporada passada. L’obra fila una situació durant 90 minuts que s’embolica cada cop més fins que  l’únic desenllaç és un gran esclat que esquitxa a tots els espectadors, que no saben si riure o quedar-se amb la mà tapant-se la boca perquè se senten intrusos d’un drama aliè.

Els riures ressonen amb més freqüència per la sala a mesura que avança l’obra, però els personatges no són grans caricatures; són persones “normals”, i et pots arribar a posar en la seva (fina) pell. Per aquest motiu, surts del teatre pensant què hauries fet tu en les escenes que presenta l’obra, i hi ha una pregunta que envaeix els teus pensaments: on és el límit de la veritat en le relacions d’amistats?

Hem formulat aquesta i altres preguntes als directors i escriptors de l’obra, que es podrà veure fins al 21 de juliol al Teatre Borràs. Carme Marfà i Yago Alonso son les ments darrere d’aquesta comèdia. La Pell Fina no és la primera obra d’aquest tàndem de dramaturgs, ja que també han escrit Ovelles(2017) i Instruccions per enterrar un pare (2020), dues produccions aclamades per la crítica. 

Penseu que s'ha de dir la veritat sempre?

Yago Alonso (Y): Ostres... No. I menys en aquestes situacions que saps que, depèn de com diguis la veritat, ofendrà a la persona que la rep. Quan vam escriure l'obra, parlàvem molt sobre que no només has de pensar en el que dius, sinó en qui ho rep i com ho rep. Aleshores, la cura ha d’estar en com dius les coses. Pots dir una cosa que realment l'altra persona no vol sentir, però com ho dius és important. Però clar, ser sincer sempre, el “sincericidi”, que diu el Biel Duran - un dels actors de l’obra- , tampoc és positiu. 

Carmen Marfà (C):  Bé, és que s'ha de valorar… Hi ha veritats que no aporten res, no? Per exemple, opinar sobre el físic d'algú no aporta res bo. Per això hi ha unes normes de convivència, per poder viure tots en harmonia. “La veritat ara està per sobre de tot”. Doncs no.

“El ‘sincericidi’ tampoc és positiu”

Creieu que l’obra té moralina?

C: En tot cas seria una conclusió... Espero que no hi hagi moralina (riu). 

Y: Una de les coses que et pots plantejar amb l’obra és la relació que tenim amb les xarxes socials. Què passa si dius certes afirmacions a la cara? Tot i això, no hi ha moralina, cadascú ha de mirar l’obra i veure si li fa reflexionar o no. 

C: Tenim la pell fina, la tenim, perquè som humans, i està bé tenir la pell fina. Parafrasejant l'obra, és el que ens fa ser també creatius, i reivindiquem amb ella el fet de tenir la pell fina i intentar tractar-nos millor, a nosaltres i als altres. 

 “Tenim la pell fina, la tenim, perquè som humans, i està bé”

La gent s’ofèn més ràpidament perquè “té la pell més fina” o és que han après a posar límits?

Y: Depèn, és un debat bastant extens, perquè també es parla molt dels límits de l'humor, etcètera. Has de pensar si realment t'importa o empatitzes amb el que pugui sentir l’altra persona. Més enllà de si ara hi ha massa sospitabilitats, és veritat que hi ha gent que té la pell fina amb certs temes… 

C: Són coses diferents. Hi ha gent que s'ofén molt ràpidament per tot, no és que tinguin la pell fina, és que utilitzen aquesta ofensa per no sortir de la seva zona de pensament i defensar-la. No és que realment se sentin ferits en la seva identitat, sinó que utilitzen l’excusa com un escut.

Y: Més que pell fina, hi ha un punt d'intolerància, de no respectar l'opinió contrària de la teva.

C: Podem dir que això és un retrocés. Lo xulo és poder parlar en termes d'honestedat i debatre, i que el que diu l'altre pugui penetrar i fer-te replantejar les teves coses, però sent conscients que, segons quines coses, poden fer mal, simplement.

Y: I perquè, clar, a l'obra hi ha diferents conflictes, però al final tot s'acaba solucionant perquè anteposen l'amistat que tenen des de fa anys.

Per tant, l'amistat ho pot tot?

Y: Bé, era una de les coses que volíem parlar en aquesta obra. Hi ha amistats, que més que amistat, són família, que és una mica el que es veu aquí, que al final són tres amics que són més família que amics. Hi ha aquesta cosa de “Val, diguis el que puguis dir, ho acabarem arreglant perquè al final som amics”.

C: No totes les amistats estan a prova de veritat, però les autèntiques, les bones, les que són com de família, saps que es poden passar, i moltes vegades aquests conflictes ajuden a enfortir aquesta amistat. A vegades sembla que tot hagi de ser flors i violes, i en les amistats també hi ha entrebancs, però també se superen, no? Com a les parelles. En una parella està molt normalitzat que hi hagi crisis i que després se superin, i en les amistats sembla que no, que hagi de ser una cosa pura. 

Els personatges de l’obra estan basats en persones específiques del vostre entorn?

C: Específiques no, però tenen trets... de tothom.

Y: De tothom que coneixem, diguem. Inclusos nosaltres.

C:  Sí, de gent que són pares, de gent que encara no ho són, ho volen ser, de gent que no volen tenir fills mai…

Y:  El públic diu que t'identifiques amb personatges, però no sempre amb el mateix, sinó amb diferents moments de cada un. Això fa que no hi hagi un personatge superbo o un de superdolent, ja que tots tenim la part fosca i la part més alegre, i també fa que a nosaltres, al final, hem reflectit una mica tot el que hem viscut al nostre voltant. No només la gent especifica que ha tingut fills, ha fet “x” coses, sinó que creiem tot el que nosaltres hem vist, també en primera persona i també amb els nostres amics.