Casa Almirall: el bar modernista per excel·lència de Barcelona
Publicat el 29 de març 2022
Què fa que Barcelona sigui Barcelona? Les rajoles amb la flor de quatre pètals, el metro aclaparador de les 8 del matí, el modernisme, els coloms de Plaça Catalunya... hi ha moltes coses que podríem incloure a la llista, però segurament no mencionaríem noms de grans supermercats, cadenes de restaurants o botigues de fast fashion. Avui, però, per sort o per desgràcia, Barcelona també és això.

D’aquí ve que molts petits comerços de tota la vida hagin hagut de tancar i que només en quedin un grapat. Lluiten per resistir apujades de lloguer, pèrdues de clients i pressions externes, per continuar essent un trosset de Barcelona. Són els resistents. 

Al bell mig del Raval, a la cantonada del carrer Joaquim Costa amb Ferlandina, s'hi troba un dels bars clàssics de Barcelona. Antic com el propi carrer —el Joaquim Costa— és història viva de la ciutat i un dels pocs locals que hi queden amb tants anys a les seves esquenes. Si encara no heu pogut endevinar de quin es tracta, aquí teniu l’última pista: conserva tota la decoració modernista original.

És la Casa Almirall. Obert segurament des del 1860, moment en què es va enderrocar una antiga casa de caritat que ocupava aquesta illa de cases, hi ha registres del bar des del 1885, quan apareix per primera vegada en l’Anuari de Comerç i Indústria de Barcelona. Per tant, té 137 anys d’història com a mínim, amb un ball de xifres de 25 anys.

Potser per aquest motiu el seu propietari, en Pere Pina, no dubta de la seva supervivència, en aquesta nova Barcelona plena de cadenes de bars i restaurants de menjars exòtics: “Estem parlant d’un negoci que té 160 anys, ja ho ha vist tot. Ha viscut dues guerres mundials. Si ha d’aguantar senzillament això, no és cap problema. Hem de tenir en compte la realitat, el que està passant a Barcelona. La ciutat està desfeta”.

En el seu melancòlic discurs, en Pere explica el seu últim passeig des del Raval fins la fàbrica Damm, en què es va trobar que ja no coneixia la ciutat com abans. Tots els barris han experimentat grans canvis en qüestió de només deu o quinze anys: la Sagrada Família, el passeig de Sant Joan, Gràcia… “Em sentia com un mort vivent. Vaig trobar Barcelona feta una merda, però com tot. Arriba un punt on només ens queda fotre-li la culpa de tot a la Colau, com fem tothom”.


La barra és un dels reclams estrella de Casa Almirall

I amb els canvis als barris, canvia també la seva gent. Com és la clientela de Casa Almirall? “Per bé o per dolent, el tipus de gent que ve és un reflex de la gent que hi ha a Barcelona, també pel barri on som. Estaria molt bé que tots fossin angelets borratxos, que no s'ebarallesin, que no fessin merder… però a vegades l’ambient ho propicia. L’altre dia un dels cambrers em va dir que es va trobar unes calces penjades de la porta del bany. Doncs que tot sigui això”, assegura en Pere, que no s’avergonyeix pas de la gent que passa pel seu bar.

Ell mateix es pregunta què podria ajudar al local, si ser com el passeig de Gràcia, per exemple. És ben cert que un bar com aquest no hi pinta res, al passeig de Gràcia. I cadascuna de les dues zones tenen el seu encant.

Com ha arribat a ser el que és avui dia

L’Almirall és una de les primeres obres modernistes a nivell mundial i encara en conserva decoracions originals, com els detalls de pintura verda a les parts altes de les parets i unes libèl·lules del mateix color al sostre, entre les làmpades, obra de Manel Rovira. Altres elements van ser adquirits més tard, com ara les vitrines rere la barra amb més de cent ampolles de licors, però sempre conservant l’aura modernista del local; avui dia molt més estimat que en la seva època. Entre els fervents detractors s'hi comptava Josep Pla.

El bar tal com és avui el va reformar en Pere amb els seus socis ara fa 46 anys: “Vaig agafar aquest local vestit de militar mentre feia la mili, amb 23 anys. I des d’aleshores estic aquí. El vam llogar entre quatre amics, que havíem treballat junts en una galeria d’art. Recordo que fèiem feina amb una impremta que estava aquí al costat, i quan hi veníem acabàvem sempre en aquest bar, que aleshores estava ple de merda, la part del darrere fatal… Els meus amics em deien “Peret, un dia te’l comprarem”. I al final, amb uns quants calers, vam enredar el pare d’un, al pare de l’altre… i ens el vam poder traspassar. El vam agafar al 76 i a l’abril del 77 ja el vam obrir”.

El van restaurar completament i va ser aleshores que van trobar unes pintures originals fetes pel Miguel Àngel Moix, pare d’en Terenci Moix i veí del mateix carrer que la Casa Almirall. En aquesta reforma van rescatar la part del darrere del local com a part del bar, que fins aquell moment servia com a rebotiga.


L'interior del bar crea una sensació de dues zones, separades per una mampara

“Al principi de tot del bar, aquí al darrere hi havia unes botes on hi portaven els licors a granel. Entraven amb el carruatge a aquesta part, carregaven amb les diferents ampolles i ho repartien pel barri. Quan va morir el negoci de vi a domicili això es va anar quedant com la zona de menjador.

Hi tenien cuines de carbó, trastos… i la part del davant era l’única amb format bar: partides de dòmino, ‘bitters’, ‘carajillos’, anxoves, vermut… una taverna de les d’abans”, narra en Pere. “Vam dissenyar aquesta part perquè fos el que abans en dèiem pub, i per això ens trobem calces allà penjades”.

El temps, que no perdona

Arran de l'antiguitat, per l’Almirall hi han anat passant moltes generacions, cadascuna amb els seus costums. Als joves d’ara, en Pere els defineix com a inquiets culturalment, “amb una certa bohèmia”. D’alguna manera, però, es lamenta del canvi que ha fet la societat arran de la globalització.

“Abans el nostre país era molt més col·loquial. Tu i jo podíem estar fent aquesta entrevista al Quatre Gats, anàvem bevent, i sortíem d’allà amb un pet de Déu nostre senyor. Ara som més com els alemanys o els americans: botella enrere i a buscar la borratxera, sense excuses. Els temps han canviat, i d’això no en podem culpar la Colau”.

Prova d’aquest poc formalisme buscat per en Pere el posa ell mateix, amb les birres a les que convida mentre xerra sobre la història del bar.


L'equip de cambrers del local, igual de característics que el bar

Sobre el mateix pas del temps, hi ha una gran diferència que ha afectat a tots, i la Casa Almirall no en queda exclosa: la digitalització. "Avui dia som molt esclaus de tot. Ja ho deien els meus avis, et regalen un carmel cada dia, i arribarà un moment que te’l faran pagar. Si ara ens fessin pagar per utilitzar els telèfons, segurament ho faríem, perquè ja no hi ha més remei”.


El bar conserva pòsters originals del modernisme

Un futur complicat per a un emblema de la ciutat

Un fet que molesta molt en Pere i amb el que vol buidar el pap és el tema del patrimoni. L’Ajuntament considera que el seu bar és patrimoni de la ciutat, i amb ell, tot el que hi ha dins, pel que ell ha treballat durant més de quaranta anys: “És com si jo vinc a casa teva i dic ostres quin sofà més guapo, això és patrimoni! I te l’agafen. Això volen fer amb la barra. Vam pagar una fortuna per aquesta col·lecció l’any 76 perquè sabíem el que compràvem. Al final la posaré a la venda perquè més val que estigui en una col·lecció privada a que es perdi, que és el que ha passat amb molts altres locals de Barcelona que han acabat desapareixent. Tot és molt ambigu i donen ganes d’apretar a córrer”.

És molt maco mirar al passat, però també cal encarar-se cap al futur. Augurar un futur li és difícil, confessa. “Soc solter, sense fills, perquè sempre m’ha aclaparat la responsabilitat que comporta. Per tant, no sé com és això de pensar en el demà. Si maleïm el futur, és ser catastrofistes. Si l’idealitzem, és ser ‘embustero’ davant la realitat”. Per això, decideix seguir la filosofia del ‘Qui dia passa, any empeny’. "Si no et desesperes, i desesperats no valem res”.

Hi haurà qui triarà seguir aquesta mateixa filosofia; d’altres tiraran més cap al Carpe Diem i acataran un altre dels consells d’en Pere: “Tot el verd que no et fotis de jove, te’l fotràs de vell”.

— El més vist —
— Hi té a veure —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —