Què fa que Barcelona sigui Barcelona? Les rajoles amb la flor de quatre pètals, el metro aclaparador de les 8.00 hores del matí, el modernisme, els coloms de Plaça Catalunya... hi ha moltes coses que podríem incloure a la llista, però segurament no mencionaríem noms de grans supermercats, cadenes de restaurants o botigues de fast fashion. Avui, però, per sort o per desgràcia, Barcelona també és això.

D’aquí ve que molts petits comerços de tota la vida hagin hagut de tancar i que només en quedin un grapat. Lluiten per resistir apujades de lloguer, pèrdues de clients i pressions externes, per continuar essent un trosset de Barcelona. Són els resistents. 

Surto de la boca del metro de la parada del Liceu enmig de la Rambla de Barcelona. Són quasi les onze del matí, i, encara que no és plena del tot de turistes, ja hi ha força moviment. Camino dos minuts i arribo a la meva destinació. Una mica amagada, en una cantonada, hi ha la Casa Beethoven. 

Des de fora ja penso que, a l’entrar-hi, segur que és com fer un viatge al passat. Contrasta amb el seu entorn: multituds de passejants, negocis enfocats al turisme, cadenes de multinacionals, anuncis per tot arreu... En canvi, aquesta botiga, que té un encant innegable, manté la seva estètica antiga, que ens transporta a la Barcelona de finals del segle XIX. 

L'interior de la botiga.

El 1880, Rafael Guàrdia i Granell va obrir les portes d’aquest negoci sota el nom de Casa Guàrdia. El 1916, Lluís Gonzaga Jordà Rossell, oncle de l’actual propietari, va comprar-la i, des de llavors, la botiga ha estat en mans de la mateixa família, sota el nom de Casa Beethoven. Als anys 40 la portava el pare de Jaume Doncos i des del 1978 la dirigeix ell. 

Entro i de seguida corroboro la sensació que m’havia donat des de fora. És com si hagués retrocedit molts anys enrere. Sembla com si aquí dins no hagués passat el temps. I m’encanta. Aquest local estret i llarg té un atractiu autèntic. Passejo una mica al so de música clàssica, com no podria ser d’una altra manera, mirant cada racó de la botiga. 

Podria estar-m’hi estona, però he quedat amb Jaume Doncos. El trobo arreglant la corda d’una guitarra petita i em diu que, de seguida, m’atén. Espero una mica, perquè, de cop, ha entrat clients i els han d’atendre. Aprofito per xafardejar una mica més.

L'arxiu de partitures. N'hi ha de tots els tipus.

Finalment trobem el moment i ens posem a parlar de la història de la botiga. Explica que, quan va obrir, era una casa íntegrament de partitures. Abans, la única manera de tenir música a casa era tocant-la, per tant, es necessitaven moltes partitures.

En aquell moment hi havia moltes botigues de música, però amb l’invent del fonògraf, a finals del segle XIX, les partitures van començar a perdre tirada. Llavors, van començar a tancar tots aquests negocis. La Casa Beethoven és l’última botiga de partitures que queda al barri. 

Una oferta variada, adaptada als nous temps

A la botiga venen, sobretot, partitures de tota mena. De piano, violí, violoncel, oboè, flauta, saxo, de pop, de flamenc, sardanes, música tradicional de tot el món... “A la vida hi ha moments per tot, per això tenim una mica de tot", afirma Doncos. Però també venen altres coses. 

Amb les noves tecnologies, la venda de partitures ha caigut encara més i negocis com aquest s’han de reinventar per tirar endavant. Els llibres de música, les partitures, son el segell de la botiga, però han hagut d’afegir altres ítems per sobreviure. Tenen altres objectes musicals, com vinils o souvenirs, aprofitant que estan a la zona més turística de la ciutat.

“Malauradament, ara lluïm més, perquè no queden botigues clàssiques”

Doncos explica que, actualment, la majoria de clients són turistes. Als anys 70, quan ell va agafar les regnes de la botiga, era al revés: la majoria eren locals. Continuen tenint alguns clients fidels, ja que, al ser un negoci de tota la vida, hi ha una part emocional important. 

El piano, lloc de trobada

El que em crida molt l’atenció, també, és el piano que es troba al centre de la botiga. Ara està ple de llibres de partitures per sobre, però em crea curiositat. "El pot tocar la gent?", pregunto. Explica que és un dels segells de la botiga, que ha estat aquí des de la seva obertura. Des de la pandèmia ha estat una mica aturat, però sempre s’hi ha fet trobades per tocar el piano. 

El piano que es troba al centre de la botiga.

Per les seves tecles han passat personalitats com Montserrat Caballé, Lluís Llach, Paco Ibañez o Victòria dels Àngels. Sempre ha estat un lloc de pas, on molta gent vinculada amb l’art hi ha volgut passar.

Resistència en solitari 

“Malauradament, ara lluïm més, perquè no queden botigues clàssiques”, comenta Doncos, que lamenta que tots els negocis que sempre hi havia hagut al barri hagin hagut de tancar. Ja sigui per falta de relleu generacional o pel preu dels lloguers dels locals, la Casa Beethoven es va quedant sola a la ciutat.

Però el botiguer afirma que és normal, que amb la globalització s’ha fet un canvi mental i que tot té un final. Ell pretén resistir fins que calgui, però si després d’ell s’ha de tancar la botiga, ho acceptarà com a llei de vida.

Les estanteries plenes de partitures. Algunes de ben antigues, a mode d'arxiu històric.

No se sap si algú s’hi posarà quan ell hagi de jubilar-se. Doncos diu que és difícil trobar gent de les noves generacions que vulgui fer relleu a un negoci d’aquest tipus. Però assegura que, si t’agrada, és una feina agraïda. S’hi pot passar hores i sempre s’hi troba a gust. No em costa gens entendre-ho, ja que porto una bona estona aquí i, realment, la tranquil·litat i l’encant d’aquest indret t’impregnen i fan venir ganes de quedar-se tafanejant els infinits llibres i racons que conformen la Casa Beethoven. 

No sabem per quant més tindrem aquesta joia al barri de la Rambla. Espero que no en sigui per poc i que puguem continuar transportant-nos a un altre segle durant molt més temps.