Casa Lama: 123 anys de talent en l’esmolat - Diari de Barcelona
Fa una tarda ennuvolada a Barcelona quan surto de la boca del metro a Jaume I en mig del tràfec de la plaça de l’Àngel. Trobo que els núvols li donen un aire misteriós als petits carrers del barri antic pels quals m’endinso. Només estic a dos carrers de la gentada de turistes que he deixat enrere, però quan arribo a Casa Lama em sento com si hagués retrocedit a una altra època.
Des de fora, la cantonada entre el carrer de l’Oli i el carrer Mercaders ja et convida a parar i fer una ullada. La combinació de paraigües i ganivets a l’aparador crida l’atenció, no és una botiga que es vegi a tot arreu. Com diu el propietari Antonio Lama, a les grans ciutats ja només trobem “carrers fotocòpia” i les mateixes botigues de "cadena".
Casa Lama es va fundar l’any 1900 sota el nom de “La Perla” a Santiago de Cuba, on el gallec Joaquín Lama, besavi de l’Antonio, va anar a provar sort com a esmolador, lluny de la seva família. Poc després es mudaria al carrer Reina de l’Havana, on segons explicava a les seves cartes, passaven “més de 20.000 persones al dia”.
El seu fill va aprendre l’art d’esmolar a Cuba fins que als 18 anys es va veure forçat a fer el servei militar a Espanya, on poc després esclataria la Guerra Civil. “No sé si abans o després de la guerra, l’avi li va dir al meu besavi que vingués a Barcelona, perquè ja havia llogat aquest taller, però el meu besavi va morir en el vaixell de tornada”, relata l’Antonio. “Volien tornar perquè Cuba no era casa seva”.
L’avi i l’àvia de l’Antonio es van conèixer a Barcelona, i així van continuar el negoci, ja sota el nom de Casa Lama. Ell esmolava i ella arreglava els paraigües, dos negocis sense relació aparent, però que van agafats de la mà des dels seus inicis ambulants. Tres generacions després, el net segueix esmolant al petit taller del carrer Mercaders: “A tots ens ha agradat aquest ofici, però no sé explicar per què; ho portes dins, tens habilitat i se’t dona bé”, explica.
Les primeres generacions de Casa Lama
Talent familiar
Tinc la sort de trobar el pare de l’Antonio a la botiga, que em detalla els secrets de l’art d’esmolar: “No hi ha escola industrial, ni màster; el màster son els coneixements que passen de pares a fills i això fa que es mantingui el negoci”. “Si no hagués valgut, el primer que no m’hauria deixat seguir hagués estat el meu pare”, reconeix l’Antoni.
L'Antonio afilant un ganivet a la roda d'esmolar
Ja no queda gairebé ningú a Barcelona amb aquest ofici, més present a les nostres vides del que creiem. L’Antonio esmola eines i ganivets per cuiners d’alt nivell, per hotels, per creuers, “inclús per gent que no et diuen ni qui és, per seguretat”, assenyala. Enmig de la nostra conversa, i per la meva sorpresa, li arriba un paquet des de Mallorca, d’un cuiner que li confia els seus apreciats utensilis només a ell. “La gent busca algú que treballi bé, i jo soc bo”, assegura.
Il·lustració d'un esmolador
Reutilitzar no és cap novetat
L’Antonio parla amb afecte del seu ofici i descriu l’especial bellesa de la reparació de paraigües. “Una cosa que tiraràs i que quan ho arregles queda completament nou, per mi és molt gratificant, sobretot quan veus la cara de la gent”. La família Lama porta quatre generacions ajudant a reutilitzar els recursos, i lamenten la moda d'un sol ús.
De fet, els contenidors de Barcelona han afegit els paraigües a la llista d’objectes que es poden llençar al gris. “T’adones que ningú té ni idea que el producte es pot reutilitzar, ara que està tan de moda, i és un producte que nosaltres reutilitzem des de fa 110 anys”. L'Antonio destaca que hi ha gent que valora la qualitat, i que els paraigües artesanals es venen molt, però “sobretot a fora”.
Mancances històriques
Em fixo en els voltants de la botiga, poc cuidats per ser el barri antic de Barcelona. Brossa escampada per terra i cables gruixuts per les façanes dels edificis històrics que entristeixen l’Antonio i el seu pare, que fa molt de temps que denuncien l’aspecte del seu carrer.
Brossa escampada per terra davant la botiga
Casa Lama és un negoci emblemàtic, un títol que li va atorgar l’Ajuntament de Barcelona, però que no ve acompanyat de més atenció. “És una forma de tenir-nos catalogats, els que quedem, i els que moren ja els aniran esborrant. Això s’hauria d’haver protegit ja fa 30 anys”. Són els negocis de carrer els que donen vida a Barcelona i, per ells, l’abandonament és destructiu. Els que tanquen, mai tornen a obrir.
L’Antonio no es preocupa perquè els seus fills prenguin el relleu, perquè vol que treballin d’allò que els faci feliços, però quan surto per l’antiga porta del taller no puc evitar sentir pena pel dia que arribi el final d’aquesta llarga història. Quant de temps podrem gaudir d’aquests emblemàtics si som els primers a descuidar-los?
