Si no vius sota una cova, hauràs escoltat el conflicte sobre la Casa Orsola de l’Eixample, que s’ha resolt amb la compra de l’edifici per part de l’Ajuntament de Barcelona i l’entitat del Tercer Sector Hàbitat 3. Per resumir, des de l'adquisició de l’empresa Lioness Inversions de l’edifici modernista el 2021 la intenció de la propietat era transformar els habitatges de la finca en lloguers de temporada, passant de lloguers mensuals d’entre 700 a 900 euros a preus d’entre 2.200 i 2.800 euros, sense renovar els contractes dels actuals inquilins.

Aquestes intencions van ser comunicades als llogaters a través de diversos burofaxos, i alguns d’ells, entre els qui destaca el veí i professor Josep Torrent, van intentar negociar una renovació de contracte més adequat a la seva situació econòmica a través del Sindicat de Llogateres, sense rebre resposta de Lioness Inversions, que només acceptava una negociació individual.

Amb aquests precedents es va arribar al dia 31 de gener, quan estava programat el desnonament de Torrent, però una gran mobilització ciutadana coordinada pel Sindicat de Llogateres va evitar que es produís, ja que la comitiva judicial no podia assegurar que es desenvolupés en condicions de seguretat òptimes. El desnonament es va posposar pel dia 4 de febrer a les 5 del matí, però va ser anul·lat pel mateix motiu, fins a arribar a la situació actual, quan el consistori i l’entitat del tercer sector han comprat l’edifici.

Protesta davant de Casa Orsola el passat 31 de gener (ACN)

Aquest cas ha aixecat moltes reaccions de suport mediàtiques, des d’actors famosos com Enric Auquer, escriptors com Arià Paco i diferents organitzacions i personalitats de diferents sectors. També va ser tema de debat de totes les tertúlies dels mitjans i el cas va ser seguit en directe per les televisions. Un desnonament que, al cap i a la fi, no és gaire diferent d’un dels 3.961 que es van produir la primera meitat de l’any passat a Catalunya, segons dades del Consell General del Poder Judicial, ni és un cas aïllat amb la problemàtica actual de l’habitatge.

Per què aquest desnonament ha aixecat tanta polseguera? Parlem amb els periodistes Sandra Vicente i Andreu Merino, experts en habitatge, i amb el politòleg i professor de la UPF Jordi Mir, especialitzat en moviments socials, per analitzar-ho.

Un cas simbòlic

“No és el primer cas d’habitatge amb tant de seguiment mediàtic”, puntualitza en Merino, “hi ha dos casos més, en concret. El cas de Raval versus Blackstone i el cas del Bloc Llavors”, dos casos succeïts abans de la pandèmia, entre els anys 2018 i 2019. “Penso que el que no s’havia fet mai és l’acte cultural previ al desnonament que hi havia convocat pel divendres 31 i tota la gent que va aplegar”, continua, referint-se als espectacles organitzats pel Sindicat de Llogateres, que va portar a artistes com La Ludwig Band o Svetlana i personalitats com Mònica Terribas i Jordi Évole a davant de l’edifici per a donar suport als veïns. 

A més, apunten que la ubicació concreta de l’edifici ha sigut fonamental en l’enrenou aconseguit. “També és una qüestió física: la Casa Orsola està al centre de Barcelona, a una superilla, i per tant és molt visible. No hi ha edificis davant que la tapin, els cartells es veuen, és molt fàcil fer campanya. La comunicació ha estat molt forta, ha estat molt bèstia. El Sindicat ha sigut capaç de transcendir el barri i mobilitzar gent de tota Catalunya”, explica Vicente.

Imatge d'arxiu del Sindicat de Llogateres. Sindicat de Llogateres.

“Queda clar que el Sindicat de Llogateres ha fet molt bona feina, sense ell no s’hauria aconseguit parar el desnonament”, continua la periodista, “sobretot perquè ha entès molt bé a quin públic s'havia de dirigir per darrere”. Casa Orsola es troba a la part esquerra de l’Eixample, una part de la ciutat associada al barceloní de classe mitjana, i la principal cara visible dels afectats per al desnonament ha sigut un professor de matemàtiques que fa 23 anys que viu a l’edifici. “És molt més difícil que s'identifiquin amb la mare migrada que té tres fills i viu sola a un pis del Raval o de Ciutat Meridiana que amb el Josep, que té 50 anys i és mestre d'escola”, acaba la Sandra. 

“És molt més difícil que s'identifiquin amb la mare migrada que té tres fills i viu sola a un pis del Raval o de Ciutat Meridiana que amb el Josep, que té cinquanta anys i és mestre d'escola”

“En el cas de Casa Orsola tenim un altre perfil”, assegura Mir. “És un perfil que si perd el pis podrà continuar tenint accés a l’habitatge, però que fa veure a la ciutadania que si el fan fora a ell vol dir que poden fer fora a qualsevol. Casa Orsola és la trinxera, és el símbol d’una ciutadania que no vol perdre la ciutat… El problema de l’habitatge ja no és només de migrants o persones empobrides, que havien perdut la feina”. 

Canvi de paradigma

El problema de l’accés a l’habitatge no és nou. Fa més d’una dècada que és un tema recurrent en el debat social i polític, sobretot a partir de la crisi econòmica del 2008, però des de llavors ha evolucionat sobre manera. “Abans de la crisi ens havien venut que llogar era llençar els diners i tothom comprava, però de cop molta gent perd la feina o li abaixen el sou i deixa de poder pagar la hipoteca”, continua el catedràtic.

En aquest moment es crea la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), que comença a mobilitzar-se, a pactar amb bancs i a donar suport a les víctimes dels desnonaments. Tot i això, en aquell moment era una lluita molt poc visibilitzada.

“Des del govern es va vendre un discurs de criminalització, deien que la gent havia viscut per sobre de les seves possibilitats… Això va portar molta gent a pensar ‘jo tinc casa, si algú és pobre és perquè no ha treballat prou’”, explica Mir. “Llavors el perfil de població implicada era diferent”, coincideix Vicente. També minoritari: “la PAH era un moviment molt cohesionat, però també de nínxol”. 

Protesta de la PAH a la Delegació del govern espanyol (Maria Pratdesaba/ACN)

“Ara, però, ens trobem en una altra fase”, detalla el Jordi, “afecta més els lloguers. El motiu és que apareix un nou actor, que són els fons d’inversió, que veuen en l’habitatge una forma de fer negoci. Comencen a comprar propietats i a expulsar als inquilins per a convertir els pisos en negocis per al turisme, que és el que ha passat amb Casa Orsola”. 

"Ara apareix un nou actor, que són els fons d’inversió, que veuen en l’habitatge una forma de fer negoci"

“Cada cop hi ha més habitatges en menys mans”, diu Merino, “actualment la ciutadania té menys poder adquisitiu davant d’uns preus en constant augment, i això fa que afecti molta més part de la població”. “Abans la gent es mirava els desnonaments com quelcom que mai els hi passaria”, coincideix en Jordi. “Ara, en canvi, afecta gairebé el 99% de la població. Hi ha gent amb el pis pagat que pensa ‘i ara on aniran els meus fills a viure?’”, qüestiona.

Èxit o fracàs?

El que queda clar és que Casa Orsola ha posat sobre la taula un dels principals reptes de la societat actual. Un repte que, de moment, no té una solució definida a llarg termini. La legislació continua afavorint la inversió del gran capital en habitatge i l’acord entre l’Ajuntament i l’empresa Lioness, que ha donat com a resultat un benefici de 3 milions d’euros per a l’empresa, no és un model a seguir, segons els tres experts. 

“L’Ajuntament no pot contribuir a l’especulació immobiliària i encara menys donar tants diners als grans tenidors, com ha passat amb Casa Orsola. Queda clar que és una bona notícia per als veïns, que podran continuar vivint a casa seva, però és insostenible a llarg termini, no és la recepta” assegura Merino. 

“L’ajuntament no pot contribuir a l’especulació immobiliària i encara menys donar tants diners als grans tenidors"

“El cas de Casa Orsola ha tingut una part d’èxit, que és que ha aconseguit que arribi a tots els mitjans de comunicació aquesta problemàtica i ha generat debat sobre com resoldre-la”, explica Mir, “Oerò, per altra banda, pot ocasionar un efecte crida. Un altre propietari pot pensar ‘compro un bloc i intento fer fora els veïns, però si es complica la cosa me’l compra l’ajuntament i hi surto guanyant de totes maneres’”, afegeix.

Per tant, tots tres coincideixen que la solució passa de forma necessària per a un canvi en la legislació vigent, que protegeixi al gruix de la ciutadania i la posi per davant d’una minoria enriquida. Un canvi que garanteixi l’accés digne a l’habitatge.

Així ho explica Mir: “S’ha de fer una normativa que mostri que tota persona, per a poder desenvolupar la seva vida, necessita un lloc per a viure. Ningú està demanant un pis de 500 metres quadrats, ens hem de plantejar que l’habitatge no pot ser un negoci com els altres”, conclou.