-
Publicat el 17 de juny 2022

Vaig conèixer el Joan Liaño l’estiu del 2009 a les estades musicals organitzades per la Societat Coral Amics de la Unió a l’Escola Pereanton de Granollers. Jo tenia 9 anys; ell, dos menys. Cada matí, cançons de tota mena acolorien els nostres dies: recordo emocionar-me amb la banda sonora de Somriures i llàgrimes, trencar les guitarres de cartó al final d’una interpretació de "Highway to Hell", i començar a estimar els musicals amb West Side Story. També tinc molt presents els matins de divendres a la piscina municipal, i els "Polis i Lladregots" als que jugàvem amb el Joan al pati de l’escola. 

“Jo recordo aquells anys amb molta felicitat. Era el primer cop que feia quelcom relacionat amb la música, el primer cop que vaig sentir com els sons i les harmonies pessigaven el meu estómac”, m’explica el Joan. Ja fa 13 anys d’aquell primer dia al casal; ell, però, no va abandonar mai més el cant. De fet, després d’haver passat per 9 gales del concurs Eufòria de TV3, ara la música ha cobrat més protagonisme que mai a la seva vida. 

L’any 2009 érem petits, no teníem mòbil i, un cop va acabar el casal, vam perdre el contacte. No va ser fins un grapat d’anys més tard, en començar a seguir-nos a Instagram, quan vaig poder comprovar com el Joan continuava gaudint de la música. “Utilitzava la xarxa social per penjar vídeos cantant, però perquè m’agradava que ho veiessin els meus amics. En cap moment la vaig concebre com una eina per arribar a més gent: jo encara no sabia que volia dedicar-me a la música”, afirma. 

El Joan ha fet classes de tècnica vocal i s’ha format en teatre musical. I no només això:  també ha estudiat un Cicle d’Estètica i Bellesa a l'Institut de Montmeló i ha fet classes de patinatge. “La meva mare va apuntar-me amb 7 anys i va acabar sent la meva passió. Em posava uns patins i desconnectava de tot”, assegura. Aquesta pràctica l’ha ajudat també a Eufòria, amb la seva versió en català del famós “Disco Inferno”.


Quan al decurs del meu primer any de Periodisme, el 2018, el Lluís Caelles va demanar-nos fer el seguiment d’una persona per a un reportatge de l’assignatura Teoria i Tècniques del Periodisme Audiovisual, vaig tenir claríssim que el Joan era el candidat ideal: continuava formant-se musicalment, feia pràctiques com a manicurista al centre DN de Granollers, i treballava com a monitor de patinatge.

Així, vaig proposar-ho a les meves companyes, la Lucía Quesada i la Nora Muñoz, que de seguida van mostrar-se d’acord amb la meva proposta. 

Va ser aquesta la forma en què vaig reprendre el contacte amb ell. “Recordo aquells dies de rodatge com intensos alhora que macos. Va ser una activitat per descobrir-me encara més a mi mateix, i per recordar-me qui soc. De fet, inclús després de tants anys, el reportatge continua tenint la meva essència”, explica.

Jo sobretot vaig gaudir el dia en què vam acompanyar-lo al concurs Malabarium Fest de Sabadell, on acabà per  convertir-se en guanyador. Les seves versions de "Shallow" i "I Will Survive" m’enamoraren, i vaig copsar un més que probable futur al damunt dels escenaris. 


Malgrat tot, el Joan no ho tenia gens clar: “La música no era la meva màxima prioritat; al contrari, no m’hi volia dedicar. És un món molt difícil, i en aquell moment tenia moltes pors i inseguretats”, confessa. Més d’un cop m’havia comentat que tenia la intenció d’obrir el seu propi centre d’estètica. 

És per això que quan va assabentar-se dels càstings d’Eufòria a través d’un amic, la seva idea inicial va ser no presentar-s’hi; al final, però, ho va acabar fent. “Vaig pensar que per provar-ho no perdia res. Els dies de càstings van ser els millors i els pitjors de la meva vida: recordo la suor freda cada vegada que proclamaven un veredicte”, afirma.


El Joan Liaño ja havia participat anteriorment a Objectiu Paki, un concurs de talents organitzat per la Televisió de Cardedeu, on va quedar en tercera posició. “El programa de TV3, però, ha estat molt més intens. Tot i tenir experiència prèvia, no m’imaginava de cap manera acabar tan cansat”, assenyala. Els concursants d’Eufòria han treballat de diumenge a divendres, primer amb la preparació de la veu i la coreografia, i després amb els assajos a plató i la gravació de la gala. 

Tanmateix, a parer del Joan, tot l’esforç paga la pena: “Ha estat un aprenentatge molt bo que m’ha ajudat a potenciar-me com artista i a créixer com a persona. Tot i que el millor del programa són els companys”, riu. L'actuació amb què més ha gaudit, diu, ha estat, precisament, la de la primera gala: "Àguila negra"; una de les meves preferides, també.


El Joan va ser expulsat, finalment, a la gala 9, amb la seva versió de "Sé que lluitaràs": “Tot i no ser una cançó amb què pogués lluir-me gaire, vaig defensar-la a mort. Abans de la gala, però, ja tenia la sensació que marxaria”, assegura, tot afegint que està molt satisfet del seu pas pel programa. Tot i que no descarta esforços per tal de convertir-se en un artista internacional, les seves expectatives de futur ara apunten cap al teatre musical. 

El diumenge posterior a la seva actuació, de fet, vam anar a veure l’última funció de Billy Elliot a Barcelona i em vaig adonar de l’amor que sent el Joan cap a aquest món: la seva admiració vers el Jose Núñez, el nen que va actuar amb ell durant la seva interpretació de "Vaig aprendre" a Eufòria, era palesa.


Aquell dia vaig reparar també en la dimensió pública que ha cobrat el programa de TV3: desenes de persones van quedar bocabadades contemplant el Joan abans d’atrevir-se a demanar-li una fotografia. “Costa una mica d’assimilar, però és molt maco. L’amor que reps compensa totes les crítiques”, observa. Em va semblar d’una emotiva tendresa el moment en què la germana petita del Jose va regalar-li un dibuix on el representava amb unes ungles quilomètriques de color rosa. 

L’èxit d’Eufòria es fa encara més evident: les entrades per al concert dels concursants s’han venut amb molta rapidesa. El 16 i el 17 de juliol actuaran al Palau Sant Jordi, un dels escenaris que sempre ha volgut trepitjar el Joan: “Només de pensar que hi han actuat artistes com ara Britney Spears, Beyoncé, Madonna o Ariana Grande, se’m posen els pèls de punta”.

El més bonic d’aquest viatge és, sense cap mena de dubte, poder veure com pel meu amic els seus somnis d’infantesa s’aboquen a transformar-se en una realitat.

— El més vist —
— Hi té a veure —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —