Visualització de dos icebergs mentre el vaixell Sarmiento de Gamboa (CSIC) navegava cap a Groenlàndia.
Visualització de dos icebergs mentre el vaixell Sarmiento de Gamboa (CSIC) navegava cap a Groenlàndia.
Visualització de dos icebergs mentre el vaixell Sarmiento de Gamboa (CSIC) navegava cap a Groenlàndia.
Publicat el 09 de setembre 2023

Després de molts anys investigant sobre les cascades submarines al canó del Cap de Creus (Catalunya), els investigadors del grup GRCGM-UB, grup de recerca en geociències marines de la Universitat de Barcelona, de la facultat de Ciències de la Terra, han donat un pas endavant. L'Anna Sanchez Vidal, una de les caps d'aquesta campanya oceanogràfica FAR-DWO explica al Diari de Barcelona que després de molts anys posant llum a aquest procés a casa nostra, "tocava exportar aquest coneixement a un lloc més remot".

"Mai ningú no s'hi havia aproximat amb una perspectiva com la nostra, que és més de transport de sediments i impacte en el fons marí. Llavors, hem anat amb aquesta idea d'anar a estudiar quin és l'impacte de la cascada a l'estret de Dinamarca (entre Groenlàndia i Islàndia) en el fons marí", explica l'Anna. Així mateix, "s'intentarà connectar aquest procés al Cap de Creus amb l'estret de Dinamarca", on es troba la cascada submarina més gran del món i on té un lloc un procés similar al canyó de les aigües catalanes. Precisament aquest grup de recerca ja va ser el primer a publicar un article científic a la revista Nature l'any 2006 sobre aquestes cascades submarines al nord de les costes de Catalunya.


Anna Sanchez Vidal en un dels laboratoris de la Facultat de Ciències de la terra de la Universitat de Barcelona (UB). / Gerard Travé

En primera instància pot semblar estrany parlar d'una cascada submarina, però és possible. Bàsicament, sorgeixen a causa de un procés anomenat cascading i està relacionat amb canvis de densitat i de temperatura tal com ens expliquen el Marc Cerdà, tècnic superior de recerca durant l'expedició: "Per efecte de vents freds i la baixada de temperatura, les aigües superficials es gelen. La sal és expulsada d'aquest gel i tot seguit, aquesta aigua guanya densitat. En conseqüència, s'enfonsa i circula pels fons de l'Atlàntic en direcció al sud, per aquest estret de Dinamarca arribant fins aquest lloc que vam estudiar nosaltres, la cascada submarina més gran del món".

D'altra banda, l'Anna Sanchez explica que les cascades del Cap de Creus i la de l'estret de Dinamarca "són molt semblants i diferents a la vegada". Semblants perquè parlem d'aigua molt freda que s'ha enfonsat i s'ha format pel refredament dels vents freds i que baixa a unes velocitats d'un metre per segon. La gran diferència radica en el fet que en el Cap de Creus és "un procés esporàdic" (aquest procés passa cada sis o set anys i l'últim fort va ser l'any 2012), en l'estret de Dinamarca "és un procés constant". Els dos processos venen de condicions atmosfèriques i la idea és "determinar si a determinades condicions atmosfèriques a escala europea, es podria propiciar o intensificar la formació d'una o altra", argumenta la cap d'expedició.


Procés de formació de la cascada submarina situada a l'estrada de Dinamarca. Autor: NOAA

Segons Marc Cerdà, la cascada de l'estret de Dinamarca a part de ser la més gran del món amb 3km d'alçada i un cabal d'aigua freda que supera el 3 milions de metres cúbics, és "el motor de la circulació termolina i és el gran regulador del clima a escala planetària". Concretament, en els mars nòrdics hi ha "un refredament molt fort de les masses d'aigua". Aquestes s'enfonsen i es transporten per efecte de la rotació de la terra cap al sud. Llavors aquestes aigües fredes i denses el que fan és "transportar oxigen, nutrients i aigua freda cap al sud, cap a latituds baixes", conclou el tècnic. 


Representació il·lustrativa del fenòmen de la circulació termolina. Autor: (Robert Simmon, Robert A. Rohde / - NASA Earth Obse)

Això és el que coneixem com un procés de convecció. Hi ha una zona on hi ha refredament d'aigües i una zona on hi ha escalfament d'aigües. L'Anna explica que "si aquesta cinta transportadora de calor o de fred es parés, hi hauria una zona que s'escalfaria molt i una zona que es congelaria". És vital pel clima de la terra que aquesta circulació termolina es mantingui estable. "Si aquesta cinta es parés, hi hauria zones molt fredes i d'altres molt calentes". De fet, segons un article de Nature Communications, a causa del canvi climàtic aquesta cinta es podria trencar en aquest mateix segle.

Anàlisi de mostres al llarg de l'expedició

Mentre continuen havent-hi instruments agafant dades a les aigües del Cap de Creus durant tot l'any, el vaixell de l'expedició Sarmiento de Gamboa (CSIC) durant vint-i-cinc dies (del 19 de juliol al 12 d'agost) agafen mostres de sediments i duent a terme perfils d'aquesta estrada amb un instrument anomenat CDT, que és bàsicament un perfilador que pren en compte variables com la temperatura, conductivitat, oxigen, turbulència, etc. Amb això es pot conèixer les propietats de l'aigua.

A mesura que anaven creuant els trets, van anar integrant tots els perfils en un transsecte (línies que creuaven d'Islàndia i Groenlàndia) i van poder identificar la cascada d'aigua densa, que es caracteritza per ser més freda, més oxigenada i salada que la de la superfície.


Mapa del recorregut que va seguir el vaixell i els punts de mostreig dels diferents instruments. Autor: GRCGM-UB

En determinats punts també s'obteníem testimonis de sediment. Segons la cap de l'expedició "no n'obtenien a totes les estacions, perquè això seria molt. Però cada 4 o 5 estacions aconseguíem un testimoni de sediment, amb dos tipus de perforadors, un es diu Gravity Core, testificador de gravetat, i l'altre que es diu Multi Core". Les mostres de sediment donen molta informació sobre els processos del passat i és un registre de tot el que s'ha anat sedimentant. "Mostren si fa mil anys, dos mil anys o deu mil anys, una determinada cascada tenia la mateixa intensitat o no, quin tipus d'organisme hi vivien, etc", indica Anna Sanchez. 

El Marc Cerdà afirma que "s'agafàvem aproximadament una mostra cada 7 km, i en unes dues o tres setmanes es va realitzar unes 170 estacions". Tot i que la gran majoria de dades encara estant en procés de ser analitzades, el que més ha sorprès els investigadors ha sigut la gran diversitat i la disposició de les masses d'aigües. "Són molt canviants al llarg del temps", justifica el tècnic superior de recerca. Així mateix, el que ha generat molt d'interès ha sigut la velocitat del corrent, corresponent a una velocitat d'un metre per segon i a vegades inclús pics de dos metres per segon. "Això és més o menys, perquè ens fem una idea, entre 60 i 80 vegades més ràpid que el riu Ebre".


Descarragament d'una de les mostres que es van fer durant l'expedició el dia 6 de setembre. Autor: Gerard Travé.

Tot i l'èxit i la satisfacció de la campanya, encara queda feina per fer. Per analitzar millor la capacitat d'aquesta cascada per transportar sediments, s'han desplegat instruments al mar que registraran informació del corrent a gran profunditat durant tot un any, fins al setembre del 2024. El Marc explica que "és un procés llarg que no podem fotografiar en una sola imatge i per contrastar-ho necessitem instruments durant tot l'any". Aquests instruments proporcionaran una sèrie temporal al llarg d'un temps i, per tant, més informació sobre les condicions de la cascada, la variació de la intensitat o si hi ha hagut processos que l'hagin afectat.


Desplegament d'un CDT per dur a terme un mostreig d'aigua. Autor: GRCGM-UB

Així, era molt comú que es produïssin moments de tensió en el moment de posar en marxa les operacions. El tècnic argumenta que "quan llancem els equips al fons del mar, hi ha molta tensió. Es llencen al voltant de 50.000 euros al fons del mar, i qualsevol petit error pel que fa a les cordes, les boies o els equips que utilitzem, pot fer que perdis molts diners i sobretot la informació, que al final és la feina i és el més important".

Una experiència humana, més enllà del científic

Dur a terme una campanya en el cor de l'Oceà Atlàntic és una experiència increïble, però que no és gens fàcil de gestionar. Endinsar-se en les profunditats d'unes aigües que connecten els continents i que defineixen la circulació global de l'oceà és tot un repte segons el Marc: "Quan puges al vaixell, és un moment d'eufòria, a més, puges a Islàndia, que és un lloc espectacular, puges al vaixell, comences i hi ha molta eufòria. Però quan portes tres o quatre dies, és quan comences ja a notar el canvi".

Hi havia una cinquantena de persones dividides en 3 grups. Els científics, que són els que van adquirint dades en continu. Els tècnics, que realitzen part de les operacions i s'encarreguen que els instruments estiguin en bones condicions. La tripulació, que s'encarrega que el vaixell funcioni. L'Anna argumenta que sempre s'intentava treballar "de manera transversal, on des de l'estudiant fins al cap de campanya decidís en tot moment que és el que es feia i quina era l'estratègia". Cada matí es reunien els caps de cada grup i es decidia "quines tasques es realitzarien durant les següents 24 hores cada dia de la setmana".


El equip d'investigadors oceanogràfics reunits en una sala del vaixell Sarmiento de Gamboa (CSIC). Autor: GRCGM-UB

El Marc destaca sobretot el bon ambient durant l'expedició, per exemple amb els mariners: "Sempre estaven molt predisposats a ajudar. S'interessaven pel que feiem nosaltres, i nosaltres també ens interessem pel que fan ells. Això va ajudar a crear un bon ambient. Per exemple, va haver-hi un dia que es va espatllar un equip, diguem-ho així, i s'hi van passar moltes hores per reparar-ho, més de les hores que els corresponia". Però no sempre era fàcil, ja que al final era com estar en un 'Gran Hermano': "Al final està allà exposat a baixes temperatures i no era casa teva. No sempre podies descansar, no podies beure, ni tampoc podies sortir a passejar amb els teus amics", justifica ell.

En el cas de l'Anna, considera que es tracta d'una experiència que comporta "un desgast físic i mental". No obstant això, "després saps que et poses sota la dutxa d'aigua calenta, i ja t'en descuides". 


Sortida del sol a l'horitzó a la costa de Groenlàndia. Autor: GRCGM-UB

A això se li sumen altres moments memorables. com per exemple un dia que l'Anna Sanchez recordarà sempre amb molt d'apreci: "Recordo molt un gran dia, quan fèiem el transsecte, que va ser ben bé al principi. Vam sortir de Reykjavik, vam anar a llençar un ancoratge, vam tornar a Reykjavik, i vam fer tot el transsecte de perfils, el perfil aquest de CTD, fins a Groenlàndia.

Llavors allà a Groenlàndia havíem d'anar cap al sud i fer un altre transsecte. Recordo que el capità, a la reunió del matí, va dir que teníem Groenlàndia aquí al costat, però no es veia res perquè hi havia aquesta boira. Feia bastants dies que no vèiem terra ni res, però a mesura que ens anàvem aproximant a Groenlàndia, de cop i volta la boira se'n va anar, i va aparèixer Groenlàndia, amb tot d'icebergs i els seus colors blaus.

Va coincidir que era un diumenge i no havíem de treballar, perquè el vaixell canviava de localització. Va ser un dels millors dies de la campanya perquè feia solet, teníem Groenlàndia allà al costat, els icebergs, les balenes i no teníem feina. Va ser un autèntic regal". 

 

 

 

 

 

— El més vist —
— Hi té a veure —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —