Iron Maiden
Publicat el 01 d’agost 2022

A mitja tarda, des d’un dels replans de les escales que pugen a Montjuïc, es pot veure com es formen dues tempestes: la primera és un front de niguls tropical que s’acosta a la ciutat per darrere el Tibidabo. La segona és d’una negror molt més densa, potser perquè porta més de dos anys gestant-se: centenars de samarretes negres fan camí cap a l’Estadi Olímpic. Venen des de tots els racons de la ciutat i del món. Saturen busos, trens, taxis, voravies i metros, escales mecàniques i venedors ambulants de cervesa.


Foto: Tomeu Mascaró.


Foto: Tomeu Mascaró.

La primera tempesta no arriba a esclatar, tan sols deixa algun ruixat anecdòtic i a les vuit el cel ja és clar. La segona, en canvi, ho fa amb una potència implacable. No va poder ser el 2020 per la pandèmia, tampoc el 2021, però aquest 29 de juliol de 2022, a les 20.50 del vespre, torna Iron Maiden. En una única aturada a l’estat espanyol, i amb més de 50.000 assistents, la banda porta la pluja que aquí tothom esperava. “It’s been a long time. It’s been too long. But here we are”, dirà Bruce Dickinson.

A les 20.30, el rugir d’una moto i imatges fugaces del videojoc de la banda avisen que això és imminent, que és aquí i ara, com els coets d’abans de començar les festes del poble, que tenen l’únic objectiu de fer que tot tremoli per un moment i els instants previs siguin més tensos. A la pista no hi cap ni una agulla.

Els xerpes de l’alcohol fan caminois entre la multitud i abasteixen de cervesa a preus desorbitats, carreguen un barril a l’esquena i es pot dibuixar el camí que fan per la banderola verda que els sobressurt. Són formigues que arriben a tots els racons, sobretot als fans de primera fila que porten hores drets guardant el lloc.

El bombo dona el tret de sortida: ¡Bom!... ¡Bom!... ¡Bom! Sona Senjutsu, del nou disc, i comença una voràgine que acabarà al cap de poc més d’una hora i quaranta cinc minuts. Contrapicat mortal del guitarrista a les pantalles gegants, leggins ajustadíssims i camisa ampla del cantant, que ha recuperat la veu sorprenentment bé després de superar un càncer de llengua. Entra a escena un samurai gegant, cuirassat de cap a peus, que llueix davant el públic la seva katana.


Foto: Christian Bertrand.

L’imaginari bèl·lic impregna l’obra d’Iron Maiden des de les lletres de les cançons fins als muntatges visuals que vesteixen l’escenari i canvien a cada cançó. La ràbia, la resistència contra la injustícia o la llibertat són idees abstractes i delicades, però que s’esforcen per concretar-se durant el concert i, malgrat que definir-les no és possible, l’emoció que generen és gran. Vist des de la grada avorrida dels periodistes, hi ha moments que la multitud sembla un gran exèrcit encès per les arengues del capità Dickinson, a punt de lluitar per alguna cosa.

La humitat supera el 70% i un oratge suau -segons Google, un vent d’uns 10 km/h- , fa suportable la basca i dissipa ràpid les columnes de fum que emergeixen del “galliner”. La majoria dels assistents són homes de més de 40 anys, amb nombroses excepcions. El cantant saluda Catalunya i Barcelona, en cap moment parla d’Espanya, i convida a cantar en català un fragment de The Clansman, un clam a la llibertat, però és un fragment sense lletra i l’eufòria es recondueix cap a una altra banda (al minut 19.40 del vídeo).


Del temple xinès inicial passem al que podria ser una mesquita surrealista, amb un gran mandala i vitralls que s’acaben definint en una catedral. Fan allò de dir “Hey!”, i il·luminar el públic quan contesta. “Finally back together again. You’re like family. You’re like brothers. You’re like blood brothers!”, i comença la cançó homònima que molts grups d’amics canten abraçats.

La catedral es transforma en quelcom que recorda l’inframon, amb llum vermella i encaputxats. Ressonen els cants gregorians de The Sign Of The Cross. Apareix un crucifix lluminós amb el qual el cantant apunta el públic com si volgués alliberar-lo d’alguna cosa. Màquines de fum a tot gas, mentre apareix la figura gegant d’un home amb ales. Flight Of Icarus. Les transicions entre una sorpresa i l’altra són tan ràpides que, com en un truc, sembla que les coses es manifestin per art de màgia.


Foto: Christian Bertrand

Ara Dickinson dispara foc amb un llançaflames i canta a la vegada. També surten flamarades del sostre. I del terra. Si no acaba aviat la cançó aquí hi haurà un disgust. Resulta que no en tenia un, sinó dos,  de llançaflames, un per cada mà. Afortunadament, una versió impecable de Fear Of The Dark posa una nota de calma a l’espectacle, sense que s’hagin de lamentar ferits.


 


Els darrers plats forts sonen al bis, entre ells, l’icònic riff de The Tropper. Em sorprenc gravant amb el mòbil, jo, que abans era un radical de gaudir el moment, de no embrutar l’experiència del concert per gravar un vídeo que ni es veurà ni s’escoltarà bé. Ara crec que entenc la gent que ho fa. Sobretot, la gent que ni tan sols ho penja, que es distreu durant les millors cançons intentant enfocar-les amb resultats que aconsegueixen poca cosa més que ocupar memòria al mòbil. Crec que ho fan perquè troben a faltar algú i, en el fons, prefereixen mig perdre’s el moment que assumir que ho estan gaudint sols.

 


Run to the Hills i Aces High posen punt final al viatge. S’encenen els llums i la gent comença a sortir de l’Estadi Olímpic Lluís Companys. Quan han passat cinc minuts de silenci, els altaveus emeten la ja tradicional gravació d’Always Look On The Bright Side Of Life, de Monthy Phyton. La gent està contenta, balla dissimuladament i xiula la cançó. Tanta guerra, tant d’avió a escala real -o quasi-, tanta espasa, i tanta pólvora, i morts vivents, tant espectacle pirotènic en definitiva, per acabar xiulant una cançoneta dolça i que fa somriure, una broma, improvisant un ball infantil mentre abandones l’estadi. Potser és que va d'això, la catarsi.

 

— El més vist —
— Hi té a veure —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —