Aquest matí estava desembolicant-me de les xarxes de pesca
En les que bategava el meu cos deshidratat
En l’horitzó de la mar assossegada
Sonava una sirena estrepitosa.
En senyal de perill, vaig obrir els ulls,
Pensant en la meva mare;
En les vegades que ens he ofegat com en aquelles xarxes.

Vaig apretar les venes, empetitint el record
I vaig sortir nedant per la riba.

Quan vagava per la corrent, ningú em buscava.
La vida marina solia ser estable.
Soc un peix solitari en un món del revès.

Per la buida badia, quan la pluja cau, la sorra s’enterboleix.
De vegades xoco contra els coralls,
La meva sang deixa rastre fins la cova més propera.

Quan la tempesta passa, em reafirmo;
Enfrentant-me de nou a l’eternitat d’aquest cel aquàtic.
Me n’enorgulleixo de ser un ocell sense ales.
Però segueixo essent dèbil.
Tinc por
I tinc memòria.
Estic alerta de la vida i concebo l’amor com la mort.

He après a mirar millor l’horitzó.
Sento plaer al veure com s’estimben els vaixells en els límits.
He destruït l’idea de l’infinit.
He passat gana, però m’he nutrit de mi mateixa.
He presenciat la bogeria com una ombra
Rere el meu clatell.
He rigut amb ella.
He desafiat l’ordre a favor del caos;
A favor de la llibertat de ser un mateix.
He conegut la solitud i m’he aferrat al silenci.

He escoltat la meva veu:
La poesia ha brollat.

Tania Hirte ens recita ‘Cel aquàtic’,  un poema de partida, d’introspecció, de retorn i de reflexió. El jo poètic que presenta pren la forma d’un peix que surt del bressol conegut i s’endinsa en l’oceà que desconeix. La poeta el va escriure el maig del 2019 a l’Escala, el poble empordanès de pescadors on viu quan no és a Barcelona. Hirte era a la cala de la Creu: una platja rocosa que, segons diu, sembla tenir un ecosistema propi. Tant és així que el propi lloc va construir el poema i assegura que les paraules “sembla que siguin més seves que meves”.

Cada estrofa conté una significació pròpia. Les quatre primeres són descriptives: presenten la presa de consciència d’un mateix i l’impuls d’autoexplorar-se. L’escriptora juga amb la paradoxa que un peix tingui sentiments per despersonalitzar-se de la seva pròpia biografia.

La poeta lliga els seus versos amb el tòpic de l’heroi romàntic, que es perd i torna carregat d’aprenentatges, sense benes als ulls i amb la mirada neta. Hirte comenta com els últims versos parlen que com aquest viatge l’ha ajudat a expressar-se i a trobar la seva veu poètica. De fet, assegura que els versos són independents, però que tots encaixen dins un mateix “cel aquàtic”. No és el paisatge el que canvia, sinó el filtre amb què el mira.

Tania Hirte (Romania, 1999) combina l’escriptura amb el grau en Humanitats, del qual s’ha especialitzat en literatura. Malgrat no tenir cap títol publicat, té consciència d’escriptora des del 2014, quan va obrir el bloc “Energías Primitivas”. Des que va mudar-se a Barcelona ara fa tres anys, ha recitat la seva obra en diferents locals de la ciutat i comparteix públicament la seva obra a través de les xarxes socials. A més, també és amant de la música i ara es troba en procés de treure un EP amb Thisorder (Max Wagberg), on fusionarà en cançons el que ha après escrivint.

Pel que fa al seu treball literari, Hirte combina diferents gèneres, però cultiva sobretot la poesia i el relat breu. Es confessa deutora de la poesia llatinoamericana i dels postmodernistes dels Estats Units. El seu primer recull poètic es diu El retrat d’una energia (2017). Durant el confinament va maquetar el poemari Cicatrices, cristales y lágrimas. Ara es troba preparant una obra de narrativa breu que té per nom La mar violeta i un compendi d’assags, Sentir-se estrangera en el poble.