Celia Abad és una esquiadora professional de 22 anys nascuda a Osca. En la seva línia ascendent, la setmana passada va aconseguir un or i un bronze en els Jocs Universitaris Mundials celebrats en Lake Placid, els Estats Units. Aquests resultats li permeten situar-se dins del top mundial i li donen la confiança per afrontar els seus pròxims reptes.

Podries explicar-nos quina ha estat la teva trajectòria en el món de l'esquí?
Vaig començar a esquiar amb quatre anys a l'estació de Formigal (Aragó). Quan tenia set anys ja em van apuntar al club de competició i cada setmana desitjava que arribés el cap de setmana per poder competir. Quan en tenia 12, vaig començar a participar en campionats d'Espanya i a obtenir resultats. Als 16 vaig entrar al club de tecnificació d'Aragó i allà vaig començar a competir per Europa. Vaig estar quatre anys a l'equip i després vaig decidir que volia apostar de veritat per aquest esport. Ara porto ja tres anys a l'equip privat Fast-Holaluz, amb el qual acabo de disputar al certamen universitari amb bons resultats.

A més de l'esquí, també estudies farmàcia. Com compagines les dues facetes?
És complicat, i any rere any ho és més perquè cada vegada passo més temps fora de casa. Crec que a Espanya ens falta molt per tenir un bon programa perquè els esportistes puguem compaginar els estudis amb un esport d'elit. Soc conscient que l'esport té un final i després voldré fer alguna cosa que realment m'agradi. L'esquí al nostre país no dona per a viure, i menys per a tota la vida.

Ara formes part de l'equip FAST-Holaluz. Com t'hi trobes?
Per mi és una sort. Vam crear l'equip perquè era una necessitat per a nosaltres mateixes: cap estava en l'estructura nacional. Actualment, som quatre noies a l'equip que treballem unes amb les altres per escalar en el món de l'esport. Per sort, des del principi hem tingut molt suport. Comptem amb l'espònsor principal d'Holaluz, que ens dona l'aportació necessària per a finançar el nostre programa, que és molt car. A més hem de viure a les Dolomites i anar viatjant, fet que implica moltes despeses.

Encara que tinguis un equip al darrere, l'esquí és un esport individual. Com t'afecta psicològicament?
La part psicològica en qualsevol esportista d'elit és un pilar més. Treballo des de fa quatre anys amb una psicòloga i sempre dic que, igual que entreno el meu cos al gimnàs i a la neu, també entreno la ment. Tinc tots dos genolls operats i en aquests mals moments cal poder tirar cap endavant. Jo em focalitzo en els objectius que vull aconseguir perquè em serveixin de motivació en els moments més baixos. Les dues lesions m'han fet madurar i m'han ajudat a ser l'esportista en la qual m'he convertit. Sense elles no seria la mateixa, no valoraria tot el que he assolit en l'àmbit esportiu.

Acabes de tornar a Espanya després de guanyar un or i un bronze a les Universíades. Com has viscut el teu pas per aquesta competició?
Ha estat una bogeria. M'emporto moltíssimes coses. Més que el resultat, és més important tot el que ha comportat. L'any passat vaig tenir una lesió i vaig estar fins al novembre en un procés de recuperació. La competició m'ha servit per donar-me la motivació necessària per a tota la temporada, demostrar-me que estic bé i que puc tornar a estar entre les millors. Aquesta ha estat una experiència brutal, i com t'he dit, m'emporto molt més que les medalles, els resultats o els punts FIS que em col·loquen en una molt bona posició al rànquing mundial. Sens dubte he aconseguit els meus objectius, fins i tot els he superat.

Quins són els teus propers reptes?
Els dies 6 i 7 estaré disputant dues copes d'Europa a Itàlia. L'objectiu aquesta temporada és consolidar-me en aquest circuit: ser una de les millors. L'exigència és màxima, però jo vull anar escalant dorsals i avançar cada vegada més. Al final de la temporada es disputarà el Campionat d'Espanya: el meu propòsit és guanyar-lo. Els Jocs Olímpics han estat el meu somni des que era molt menuda. Ara és una realitat, els jocs de 2026 estan cada cop més a prop. Això em motiva en el meu dia a dia i, encara que sembli que queden molt lluny, el temps passa volant i tres anys no són res. Continuaré treballant perquè ens trobem allà el 2026.