Des de fa ja dècades, baixar a Jaume I vol dir aterrar enmig de latte macchiatos, souvenirs i turistes seguint free tours. Però malgrat tot, a la Baixada de la Llibreteria, tot just al cap del carrer, ja tocant a Via Laietana, dos històrics comerços et fan creure que encara pots quedar-te anclat en uns altres temps. Són La Colmena —en vam parlar fa uns mesos— i, uns metres més enllà, entaforada entre tres columnes espirals, la Cereria Subirà, —atenció aquí!— la botiga més antiga de Barcelona.

Dins, un ritme frenètic que no és el que s'espera d’una botiga d’espelmes, ciris i canelobres. Sembla més aviat un ritme de mercat. A la dreta, un taulell amb cinc persones atentent, i dos treballadors més escampats per una botiga que amb prou feines deu arribar als 50m2. “Per la Pilar”, pregunto. “Jo mateixa!”, respon dos metres més enllà mentre embolica dos ciris negres de mig metre, Pilar Subirà.

“Ens agafes atrafegadíssims”, diu, primer de tot, després de sortir de darrera el taulell. M'acompanya cap al costat d’una escalinata majestuosa, que s’endú el protagonisme estètic del local. “Entre que és Nadal i que sempre tinc algú malalt, vaig baldada”, reconeix. “Però és cert que havíem quedat… digues, què és el que vols saber?”, somriu. “La idea és conèixer la història de la cereria”, dic. I comença.

Tres famílies diferents

Pilar Subirà és la tercera generació de la tercera família que regenta un negoci que va començar el 1761 de la mà de Jacint Galí, fill d’un barceloní que es va dedicar al comerç de cacau i altres productes de les Índies, i que va decidir obrir la cereria. El comerç, naturalment, va passar de pares a fills fins que el fill del Jacint va morir, i no tenia fills. Com solia passar llavors, si el propietari moria sense descendència, el comerç passava a mans del responsable de l’obrador, el cerer Martí Prat.

La família Prat va seguir amb el negoci, originalment situat al carrer de l’Argenteria i traslladat el 1901 a la Baixada de la Presó, actualment Baixada de la Llibreteria, fins que durant la Guerra Civil, el senyor Prat va morir. És llavors quan l’avi de la Pilar, un cerer de Vic, va traslladar-se a Barcelona a fer-se’n càrrec.

I de l’avi de la Pilar, al seu pare, que va haver de fer-se’n càrrec de ben jove. “Era un enamorat de l’ofici i de la botiga”, recorda la Pilar. “Veia una ratllada en un moble i és com si l’haguessin esgarrapat a la cama”, afegeix. El Jordi Subirà, qui va regentar durant anys i panys el negoci, n’era l’ànima: “el primer en arribar i l’últim a marxar”.

El 1969, però, la història de la cereria va estar a punt d’apagar-se. L’obrador, la part que actualment forma part del Museu d'Història de Barcelona, va incendiar-se. Va ser en aquella època quan l’Ajuntament de Barcelona va voler expropiar l’obrador i la botiga per fer-hi oficines del museu. “Com pot ser que us carregueu història viva de la ciutat per posar-hi història morta?”, es preguntava Jordi Subirà, recorda la seva filla. Finalment, la part de la botiga va conservar-se.

Ai, el relleu!

Jordi Subirà sempre va estar obsessionat, assegura Pilar, amb el relleu. “Qui s’ho quedarà, quan ja no hi sigui?, expressava. Finalment una de les seves filles és qui s’ho ha quedat, tot i que no és la seva principal ocupació.

El relleu al capdavant d’aquest tipus de comerços és, molts cops, el motiu pel qual alguns comerços tradicionals i històrics de la ciutat han d’acabar abaixant la persiana. Pilar, però, no pateix tant per la successió. “De moment alguns nebots treballen a la botiga o a l’obrador, i si no, ja trobarem un pla B”, comenta.

Potser el problema del relleu rau en el fet que es sol pensar que els comerços tradicionals no tenen futur. “No sé si té futur. Jo dic que té present”, manifesta la Pilar. De fet, reivindica, aquest tipus de comerços són més que una botiga: “venem, sí, però assessorem, divulguem la cultura de l’ofici…”. I a fe de Déu que ho fan. Al final de la nostre conversa, la Pilar va dedicar vint minutassos a una clienta que volia aprendre a fer espelmes: “Tinc la cera i tinc el fil, però no sé si em falta alguna cosa més”, li preguntava a la propietària de la cereria.

El futur del sector

Amb l’arribada de l’electricitat, el món de la indústria cerera va fer un gran daltabaix, però tot i així, seguim comprant espelmes. Ara, explica la Pilar, s’enfoca el negoci cap a la decoració i el benestar domèstic, i afirma que la pandèmia ha jugat a favor seu, perquè la gent està més hores a casa, i la vol bonica. “Encendre una espelma és una cosa relativament barata i que marca la diferència”, considera Pilar Subirà.

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Cereria Subirà (@cereriasubira)

“Espelmes en pots trobar a molts llocs, però quan t’hi has aficionat i en vols una específica, has d’acabar venint a botigues especialitzades”, argumenta. Amb tot, cada cop en queden menys. Ara, del centenar de cereries que hi havia fa unes dècades, en queden només tres, a Barcelona. “Si seguim no és per romanticisme, és que de moment funciona. Si no, tancaríem, que això no és un museu, és un negoci!”, raona.

Amb tot, admet, estar situats on ho estan, té un efecte que pot ser positiu: el turisme. Però adverteix que, aleshores, "els de Barcelona no venen tant, perquè ja no viuen al centre!”. De fet, defensa que no vol cedir “ni un mil·límetre” al turisme: “Si els agrada, que entrin, però no farem el producte pensant en ells”.  

Argumenta, a més, que el turista no només busca barrets mexicans, sinó quelcom diferent al “monocultiu en què s’ha convertit Ciutat Vella”.

Per aquest motiu, diu, mantenen els clients de tota la vida. “Si vols un ciri de batejar, cera a granel… de fet, moltes esglésies de Barcelona son clientes nostres”, comenta. La idea, diu, és que puguis venir amb un canelobre que has trobat perdut a casa la besàvia, i l’hi trobis l’espelma que li escau.

El cas és que, sigui com sigui, més de dos segles i mig després, la Cereria Subirà segueix viva, i amb metxa per estona. La clau ha estat saber-se actualitzar als signes del temps, pensa Pilar Subirà. “Jo no ho porto de la mateixa manera que ho feia el meu pare, i les meves nebodes no ho fan tot igual que jo”, reconeix. Però, al cap i a la fi, segueix mantenint l’essència. “Això és una cereria i punt”, reivindica. “Mentre estigui plena, la tindrem oberta”, afirma.