César Dezfuli, un passatger més documentant la migració en primera persona - Diari de Barcelona
Premiat al World Press Photo 23
César Dezfuli, un passatger més que documenta la migració en primera persona
Parlem amb el fotoperiodista espanyol, premiat al WPP23 per una història que narra el procés migratori d'un grup de persones al llarg dels anys
Nascut a Madrid l'any 1991, César Dezfuli ha estat reconegut com un dels dos guanyadors regionals europeus, juntament amb Emilio Morenatti, del concurs World Press Photo 2023.
El seu projecte titulat Passengers, premiat a la categoria de Format Obert, el va començar l'any 2016 pujant a bord d'un vaixell de salvament alemany. Un dels seus objectius amb l'elaboració d'aquest fotoreportatge era oferir una narrativa diferent de l'hora de cobrir la qüestió migratòria, més individual i humana.
Un altre dels objectius del reportatge és convidar els espectadors a reflexionar sobre les rutes migratòries, ja que la majoria d'aquestes no duren hores o dies, sinó mesos i fins i tot anys. El projecte del fotoperiodista encara segueix en curs: ha visitat ja 75 de les 118 persones fotografiades en aquell vaixell.
Parlem amb ell al CCCB, aprofitant la seva presència a la capital catalana per inaugurar l'exposició del prestigiós concurs de fotoperiodisme.
És més eficaç el seguiment de la vida, en aquest cas d'una persona que s'ha vist obligada a emigrar, en lloc de buscar escenes que mostren el dolor explícitament per sensibilitzar el món occidental sobre la qüestió migratòria?
Ambdues coses són importants. La qüestió és que si tota la narrativa que construïm sobre la migració està basada en aquests contextos de dificultat i de frontera, estem distorsionant la realitat i no estem posant l'accent en les persones que emigren. Generalment, quan apareixen aquestes escenes, a més, dramàtiques, no sabem la identitat de les persones que les estan patint perquè generalment es fotografien o es documenten des de la distància. Si poses l'accent en individus concrets que segurament han passat per situacions així, que t'ho podran explicar, aconseguirem generar una empatia més gran.
[...]
Però això no vol dir que no hem de continuar documentant aquests llocs on estan passant coses que en molts casos són vulneracions de drets humans, i el fet de documentar-les són proves de cara a possibles iniciatives legals que es poden donar fins i tot a mitjà termini. Considero que ambdues coses són fonamentals.
La immediatesa com a dinàmica en el treball periodístic és contraproduent per tractar fenòmens com la migració?
És contraproduent per a tot. La qüestió és que vivim en una societat d'immediatesa. Entenc que els mitjans de comunicació han d'alimentar cada dia els seus canals i continuar explicant el que està passant al món. El problema és que si tota la informació és així, ens estem quedant en una superficialitat enorme i la societat d'avui no estarà preparada per entendre els problemes que tenim. És a dir, ha d'haver-hi espais d'anàlisi on hi hagi treball en profunditat que complementin aquesta informació diària. I crec que cada vegada tenim menys espais d'anàlisi i de profunditat. Aquí rau el problema.
Sobre el títol del teu treball, Passengers, per què vas triar-lo?
És una cosa que vaig pensar molt i que va ser totalment intencional. Tots hem estat passatgers en algun moment, d'alguna manera, en algun lloc, en algun tipus de transport diferent. És una paraula en què tots cabem d'alguna manera, oi? I que no té una connotació de cap mena, cosa que a mi m'interessava. Generalment, quan parlem de migrants, són paraules que ja tenen un munt de connotacions.
"La paraula 'passatgers' mancava de tota aquesta càrrega simbòlica amb la que habitualment apuntem a les persones migrants. M'interessava allunyar-me d'aquest discurs i construir en conjunt un treball que trenqués amb l'establert"
Quines?
La paraula migrant com a paraula no té connotacions negatives, però l'hem carregat amb un munt de connotacions negatives. Per tant, el fet d'utilitzar la paraula migrant ja de per si arrossega totes aquestes connotacions que li hem anat afegint.
Per què 'passatgers' és una opció adequada?
Em semblava que la paraula 'passatgers' mancava de tota aquesta càrrega simbòlica amb la qual habitualment apuntem a les persones migrants. I m'interessa molt això, allunyar-me d'aquest discurs. Construir conjuntament un treball que trenqués amb l'establert quant a narratives en l'àmbit lingüístic i visual, sobre què habitualment entenem de la migració i sobre la situació de les persones a les quals has seguit la vida.
"Si tota la narrativa que construïm sobre la immigració està basada en aquests contextos de dificultat i frontera, estem distorsionant la realitat i no estem posant el focus en les persones que emigren"
Sobre el que documentes al teu treball, és recurrent que els migrants passin un temps vivint al carrer abans d'entrar en el sistema d'acollida dels països als quals arriben?
Bé, és un fet que comento en el meu projecte i, desgraciadament, és quelcom recurrent.
El fet que la majoria dels fotoperiodistes premiats al World Press Photo siguin autònoms o becats i que hi hagi tan pocs contractats, què ens mostra sobre la precarietat d'aquesta professió? Com pot un fotoperiodista plantejar treballs a llarg termini sense recursos?
Fa anys que no publico en mitjans espanyols que paguin directament pel meu treball. Ara hi haurà un munt d'entrevistes en les quals es publicarà la meva feina sense pagar-me res, perquè ara, gràcies al premi, tenen la possibilitat d'utilitzar les meves fotos i difondre la meva feina sense haver de pagar. Però no hi ha hagut ni un mitjà espanyol que al llarg d'aquests anys s'hagi acostat a mi per publicar les meves fotos.
Has comptat amb l'ajuda d'alguns mitjans per dur a terme el projecte, oi?
He tingut el suport de dos grans mitjans de comunicació per tirar endavant aquest projecte. En primer lloc, Le Monde, i després Volkskrant, amb els quals hem guanyat aquest premi i hem creat la web interactiva afegida a l'exposició, que va ser una publicació del diari. Van ser dos anys amb Volkskrant, durant els quals van pagar tots els meus viatges i una periodista del diari m'acompanyava en el meu procés de treball.
Ha estat fàcil establir aquestes col·laboracions?
M'ha costat suor i sang haver de construir aquests acords i aquestes relacions amb aquests mitjans de comunicació al llarg dels anys, però, afortunadament, tot i ser autònom, he pogut crear una certa estabilitat i una estructura de treball amb mitjans establerts que em donen suport en les meves iniciatives. No sempre és així. Tinc altres projectes que no reben tant suport, però ho he aconseguit.
"Els mitjans de comunicació no aposten per una feina de llarg termini. Els fotògrafs en plantilla pràcticament han desaparegut"
Llavors, la situació amb relació als mitjans de comunicació està canviant?
Tot això en conjunt és un símptoma que la situació està canviant. Els mitjans de comunicació no aposten per un treball de llarg recorregut. Els fotògrafs contractats pràcticament han desaparegut. Inclús els redactors comencen a veure un percentatge altíssim de persones que treballen com autònoms i que col·laboren externament. Però també és cert que hem canviat una mica la relació que volem tenir amb les empreses. Cada vegada som més independents, cada vegada som més autònoms. Jo, per exemple, he estat en redaccions quan estava començant com a periodista i en aquest format de treball, a la redacció, crec que no podria arribar a encaixar.
Què hem de fer davant d'aquesta situació?
Hauríem de transformar fins i tot les dinàmiques de treball internes dels mitjans de comunicació per a persones que volem continuar exercint un periodisme lliure i independent i puguem encaixar dins d'aquestes dinàmiques. Tenim un sistema que garanteix la llibertat de premsa, és a dir, el fet que els periodistes puguem exercir la nostra professió com considerem.
Però...
Però alhora tenim estructures mediàtiques que dificulten molt l'exercici de la llibertat de premsa i que tenen agendes pròpies molt marcades, i que no faciliten aquests processos de treball, aquí està el problema. Llavors crec que hi ha una mica de totes dues coses. Molts no volem ser part d'aquest entramat i ens trobem més a gust treballant amb altres xarxes.
