- opinió -
[#if imagenAutor??]
    [#if imagenAutor?is_hash]
        [#if imagenAutor.alt??]
            ${imagenAutor.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Clara Mendoza
'Chile despertó'
La majoria de nosaltres, encara que no fóssim xilens, vam plorar d’impotència, de ràbia, d’empatia i d’emoció... i de gas lacrimogen
Per Clara Mendoza
Publicat el 26 d’octubre 2020

Com oblidar el dia en què un país sencer va despertar. El 18 d’octubre de 2019 vaig veure l’espurna d’una revolució que va canviar el destí de Xile. Diuen que els esdeveniments més excepcionals que vivim i que marquen les nostres vides són aquells que no busquem i que tampoc esperem, però en aquest cas, només calia parar atenció i observar l’entorn per veure que el foc era inevitable.

Tracto tot això com a espectadora que, quan va arribar al juliol a la seva capital, Santiago de Xile, sabia poc del país al qual havia anat a parar per fer un intercanvi de cinc mesos, però que va tornar amb una lliçó que fa que avui dia no pugui oblidar-me d’ell. Un any després, al llit de casa meva, escolto per les notícies que el diumenge 25 d’octubre per fi tindrà lloc el plebiscit nacional que determinarà si la seva ciutadania vol iniciar un procés constituent per generar una nova Constitució. Vist d’aquesta manera sembla molt democràtic, però els que vam ser allà no podem oblidar la repressió, les bales, els tocs de queda, les agressions, les violacions, els morts i els ulls que uns van perdre per veure la possibilitat d’un futur millor.

La gent estava cansada i va sortir al carrer per demanar dignitat. La veu d’un poble es va unir, cansada de les injustícies socials, i les olles i els crits d’esperança van omplir els carrers d’una primavera que acabava de començar i que, sense saber-ho, seria la més llarga que han conegut mai.

Però ara, segurament us estareu preguntant: què ha hagut de passar perquè un país arribi fins aquest punt? Actualment, Xile pot presumir de ser una república democràtica molt jove que va arribar amb l’enderrocament de la dictadura militar del general Augusto Pinochet el 1990. El cop d’estat de 1973 va acabar amb el govern democràtic del president Salvador Allende i després d’anys de por, sang, fam i silenci, l’11 de setembre de 1980 el poble va tenir l’oportunitat d’aprovar la Constitució de la mala nomenada, “República de Xile” que no va entrar en vigor de forma plena fins a l’arribada del nou règim democràtic deu anys més tard.

Això només és un breu recordatori històric i un dels motius de malestar del país, perquè sí, avui en dia, encara es regeix per aquesta Constitució. Però no només és això. És Sebastián Piñera, el seu president i la seva gestió, que ha generat unes desigualtats socials i econòmiques que afecten la major part de la població i que no han fet més que augmentar el seu malestar. No ha sabut, o més ben dit, volgut escoltar i la gent es va cansar fins al punt en què l’alça del preu del bitllet de metro va acabar per rebentar la fràgil bombolla que envoltava l’extens país, del desert d’Atacama al nord fins a la Patagonia, al sud. Era inevitable mirar cap a un altre costat, la revolució havia començat.

Dit tot això, què hi feia jo allà? Em sentia una intrusa que no sabia fins a quin punt havia d’involucrar-se en tot allò, o fins i tot, si tenia dret a fer-ho. A la vegada, m’era impossible no empatitzar i crec que qualsevol que estimi la llibertat, sap de quin bàndol s’havia de posicionar. Perquè en el fons representava la lluita contra una classe política i uns pocs privilegiats que prefereixen estar cecs a acompanyar un poble que demana el millor pel seu país.

Una tarda durant les revoltes ens van pintar a la finestra de la residència "CUICOS PERONES", un xilenisme que es traduiria com a “fatxendes cagats” i en el fons potser sí que ho érem. L’únic que puc dir és que mai podré entendre i sentir totalment allò que sentien els que eren als carrers, però crec que es pot extrapolar per fer-ne una reflexió personal. Perquè la majoria de nosaltres, encara que no fóssim xilens, vam plorar d’impotència, de ràbia, d’empatia i d’emoció, i de gas lacrimogen que ens empassàvem quan anàvem a comprar el pa (si és que aquell dia podíem).

Pocs dies abans d’aquest esperat plebiscit, a més d’onze mil kilòmetres vostre, m’agradaria dir-vos que mantingueu viva la memòria del vostre país que s’allarga entre les ribes del Pacífic i la cordilleria dels Andes perquè el vostre president no us fa justícia. Sé que la vostra força es contagiarà més que aquesta pandèmia que us ha obligat a endarrerir uns mesos l’esperada votació i que aquesta primavera que sembla eterna aviat acabarà per donar la benvinguda a una estació millor. Des d’aquí us dic que jo, aprovo.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —