- entrevistes -
Fotografia de Rebeca Gonzalez Suarez
Per Joana Garreta
Publicat el 03 de juny 2021

Rebeca González Suárez és una física de partícules. Actualment treballa a la Universitat Uppsala University a Suècia i a l’experiment Gran Aparell Toroidal de l’LHC (ATLAS, pel seu nom original), de l'Organització Europea per a la Recerca Nuclear (CERN, pel seu nom en francès). Dins del CERN, i concretament de l’LHC (Large Hadron Collider, Gran col·lisionador d’Hadrons en català) ha treballat també a l’experiment CMS (Compact Muon Solenoid, Solenoide Compacte per a Muons en català).

Actualment, s’encarrega de la part de difusió i educació sobre el projecte. Alhora, però, porta altres temes com estudiants de doctorat, fa treball d’anàlisi i de millores de l’LHC, el que serà el High Luminosity LHC o LHC d’alta lluminositat.


D’on sorgeix el CERN?
El CERN és un laboratori que es va formar farà 60 anys i escaig. Va ser després de la Segona Guerra Mundial amb la idea d’unir països que havien tingut problemes. Era una cosa que podien tenir en comú i que servia per a l’avenç de la humanitat: fer ciència. I en aquell moment hi havia un boom de la física moderna que es refereix a coses de quàntica, coses subatòmiques, distàncies molt petites i molta velocitat. No ho fem per guanyar diners, ho fem per entendre una mica més l’univers i de què estem fets.

I dins el CERN hi ha acceleradors.
Dins el CERN hi ha hagut molts projectes d’acceleradors diferents. Perquè la manera que tenim de mirar les partícules més petites possibles és amb velocitats properes a la de la llum i fent-les col·lidir. Ara té l'LHC, que és l’accelerador de partícules més gran del món, és el més energètic i és una màquina de discovery, és a dir, que està feta per a descobrir coses noves.


"La manera que tenim de mirar les partícules més petites possibles és amb velocitats properes a la de la llum i fent-les col·lidir"


Què és l’LHC?
L’LHC són 27 quilòmetres de túnel a 100 metres sota terra entre França i Suïssa, i en aquest túnel hi ha quatre punts on portem protons a la col·lisió. Normalment, protons, però de vegades també ions pesats. Tenim dos experiments que miren tota mena de física que són ATLAS i CMS, que són molt grans. ATLAS, en concret, és l’experiment més gran que existeix en col·lisionadors, perquè són 46 metres de llarg, és una cosa exageradíssima. I després hi ha el CMS, que és una mica més petit en volum, però també és gegantesc.


Tall 3D d'un dipol de l'LHC. Font: Daniel Dominguez | CERN

I els altres dos?
Tenim l’LHCb i ALICE, que es dediquen a coses una mica més específiques; a vegades per cert tipus de física necessites detectors una mica més refinats i que siguin especialitzats. L’LHCb se centra en la física b, en què l’objectiu final és entendre el balanç entre la matèria i l’antimatèria de l’univers. A ALICE es dediquen a intentar estudiar l’estat de l’univers al principi, una mica després del Big Bang, quan estava tot en una espècie de sopa còsmica i els quarks [tipus de partícules elementals] encara no estaven dins d’hadrons [agrupacions de quarks]. És una història que s’anomena plasma de quarks-gluons.

I a banda d’aquests quatre?
Hi ha una sèrie d’experiments petits relacionats amb aquests detectors o també disposats a les cantonades, així com amb el feix de partícules que estàs accelerant per l’LHC, el desvies una mica i el fas xocar amb una altra cosa. Hi ha una sèrie de projectes en paral·lel al voltant, així que en realitat es fa molta ciència. I l’LHC no és l’únic accelerador del CERN, també té altres projectes que no són necessàriament acceleradors.

I com funciona?
Té diferents feixos de protons. Tu agafes els protons que surten d’una ampolla d’hidrogen, els vas compactant i fent més petits aquests grups. Els acceleres a una velocitat pròxima a la de la llum i llavors, a aquesta velocitat, ja estan en règim relativista, una altra part de la física moderna, que vol dir que, com més energia li dones, com que ja no pot anar més de pressa perquè tens un límit, que és la velocitat de la llum, més energia tens en les col·lisions. En pujar l’energia pots produir partícules noves que cada vegada són més pesades. Els mantens dins el cercle i col·lidien tota l’estona durant més o menys 12 hores.

Està sempre en marxa?
Normalment sol haver-hi petites parades, potser de tres dies, per canviar un cable, alguna cosa... Sempre hi ha una petita parada un cop a la setmana aproximadament, però no estan programades. Quan estem dins un Run (època d'acceleració dins l'LHC), normalment estem tota l’estona, de dia i de nit. Ho mantenim durant un període de dos o tres anys, però no es pot mantenir molt de temps, perquè s’han de fer tasques de manteniment dins de l’accelerador.

Ara estem en una d'aquestes parades i després ve el Run 3. Què se n’espera?
Tecnològicament, podríem pujar a una energia de 14 gigaelectró-volts (GeV), però no sabem si ho farem o no. Tant si ho pugem com no, el que tindrem és una nova quantitat de dades, i com més dades tinguem millor. L’LHC és un col·lisionador protó-protó, i els protons no són partícules fonamentals. Els protons són unes boles plenes de coses que dins tenen quarks i gluons. Per això són molt interessants per a les màquines de descobriment, perquè quan els fas xocar, xoquen moltes coses de dins.
La major part de coses que surten de les col·lisions ja les coneixem, perquè fa molts anys que fem aquesta física. A més, en cada col·lisió tenim 30 protons i escaig. Cada 25 nanosegons col·lideixen 35 protons i les col·lisions són molt brutes, hi surten moltes coses. Hem de fer una pila de càlculs per extreure el senyal. Al principi de l’LHC molta gent deia que era treure una agulla d’un paller. És una agulla molt petita en un paller gegantesc, també a vegades tenim moltes agulles molt molt petites en moltíssims pallers i a vegades hi ha senyals de nova física que serien una agulla gegantesca en un paller i aquestes és fàcil veure que no hi són. La forma que tenim de fer física és anar comparant el que esperem amb el que hi ha, al final és anàlisi de dades.


Visió artísitca del camp Brout-Englert-Higgs. Font: Daniel Dominguez | CERN

I una energia més alta de què serveix?
Com més energia tinguem, més grosses seran les partícules que puguen sortir. Per això no vam trobar el Higgs fins al 2012. La teoria ve del 64! I és perquè el Bosó de Higgs està a una massa que són 125 GeV, que és molt alta, i aleshores no hi havia acceleradors que poguessin arribar a aquesta massa fins on arribem nosaltres ara. Per això sempre volem pujar l’energia, perquè quan la pugem accedim a altres masses i podem generar coses més grosses. Potser hi ha partícules noves que tenen una massa supergran i, clar, aquestes no les veurem fins que no tinguem l’energia suficient.


"Com més energia tinguem, més grosses seran les partícules que puguen sortir"


Per què és important el CERN?
Ens posem a mirar a l’espai i ens agradaria saber més de la resta de l’univers, ens agradaria saber de què està fet. Bé, doncs si vols saber de què està fet l’univers, no pots mirar només en una direcció, també has de mirar en l’altra. Si no hi hagués ningú directament preguntant-se perquè passen les coses, no tindríem internet, no tindríem diferents teràpies contra el càncer, no sabríem com funciona l’electricitat... S’ha d’entendre que la investigació fonamental és important. Què passa? Que és difícil d’explicar. Els que treballem en ciència no perdem temps explicant a la gent per què és important, simplement volem que la gent sàpiga que és important, però clar, la gent no ho sabrà si no li ho dius. És un tema que hem de treballar una mica més, per això a mi m’importa molt la divulgació.


"Si vols saber de què està fet l’univers, no pots mirar només en una direcció, també has de mirar en l’altra"


La divulgació també és important per al finançament.
El que fem és tot públic, no tenim ningú que ens estigui pagant alguna cosa extra per descobrir coses. La ciència que fem al CERN la paga la gent i és per a la gent. Una part dels impostos que paga cada persona va al nostre tipus d’investigació i això vol dir que tothom hi està involucrat. De fet, l’LHC té contribucions bàsicament de quasi tots els països del món. És veritat que els nostres experiments són molt cars, però això ens pot donar ciència per, potser, 100 anys, ens pot donar investigació de milers de línies, per exemple, ATLAS i CMS treballen des del 2009 i cada un dels experiments passa el número de 1.000 publicacions. Es genera molta ciència, molt coneixement.

Quant costa?
Una vegada vaig fer el càlcul de què costava fer l’LHC i quant es gastava la gent en altres coses. Vaig descobrir que l’any 2019 la gent s’havia gastat més diners en passar-se nivells del Candy Crush, que aquell mateix any ja havia passat de moda, del que va costar fer l’LHC amb els quatre experiments. Kylie Jenner es podria haver comprat l’LHC amb els experiments ella sola. Entenc que quan tens un nivell limitat de diners no pots gastar-ho tot en ciència, però gastar-ho en ciència és més útil que gastar-ho en militars, sincerament.


"L’any 2019 la gent s’havia gastat més diners en passar-se nivells del Candy Crush, que aquell mateix any ja havia passat de moda, del que va costar fer l’LHC amb els quatre experiments"


Sobre les reticències entorn de la seguretat?
Estem parlant de partícules que són subatòmiques, que estan a 10-15 metres, és a dir, una cosa mini, superpetita, l’energia concentrada en aquesta àrea és poquíssima. Va ser una gran idea dir a la gent el tema dels forats negres [Ho expressa amb to irònic.]. Per començar, no és una cosa que pensem que seria molt possible. Que si ho fos seria molt interessat tenir forats negres a l’LHC, però serien superminis, no durarien res, no seria un forat negre que es mengés la Terra, perquè no és possible a la nostra energia. Els raigs còsmics que venen de l’espai tenen energies que són diverses ordres de magnitud superiors respecte de les nostres energies en col·lisionadors. De totes maneres, els acceleradors de partícules els posem sota terra, perquè és més barat, bàsicament, però estan molt ben aïllats.

I la radiació?
La radiació que genera l’LHC és poca. Hi ha radiació a les cavernes, és cert, però és una radiació que només hi és quan estem prenent dades i llavors les cavernes estan tancades. I quan s’obre l’accés s’ha de deixar un temps per comprovar que no hi hagi radiació i sigui segur. Per a nosaltres és superenergètic, però, en realitat, si ho poses en context amb coses normals, no té cap mena de perill.


Pla detall de l'LHC. Font: Anna Pantelia | CERN

La manca de dones en ciència és un problema?
Aquesta és una feina que tenim pendent, perquè és un infern. La realitat és que la física es percep com una cosa que se suposa que és d’homes. Hi ha poques dones en tots els camps de la ciència, però en física de partícules encara menys. Personalment aquest és un tema que m’afecta bastant, a mi m’agradaria veure moltes més dones en ciència perquè realment és guai, a mi m’agrada molt treballar al CERN, soc superfan del CERN i vull que hi hagi una pila de dones venint.

Com està la situació?
Al principi veus estudiants d’estius, d'estudiants de doctorat n’hi ha molts, està al 50% quasi. Però a mesura que vas pujant, es va fent cada vegada més difícil. També et trobes que a les xerrades, quan parla un home gran i blanc tothom l’escolta. En canvi, quan parla una persona que és una mica diferent, en qualsevol mena de marcador d’identitat, no s’entén el tema d’autoritat de la mateixa manera. S’estan fent passos al respecte.


"Quan parla una persona que és una mica diferent, en qualsevol mena de marcador d’identitat, no s’entén el tema d’autoritat de la mateixa manera"


Com per exemple?
Que tinguem Fabiola Gianotti de directora general està molt bé, perquè és la primera dona que ocupa aquest càrrec. Si veus les fotos d'abans són tots homes grans. Només per la representació que dona la Fabiola ja és una cosa molt bona. S’han d’obrir una mica les portes i que sigui més inclusiu, no només per a les dones: una assignatura molt pendent és tenir més representació d’Àfrica. Hi hauria d’haver més dones, hi hauria d’haver una imatge més clara del que és la comunitat LGBTQ+... No és tan fàcil ser tu mateix i estar completament obert al CERN quan saps que hi ha molta gent de certa edat que no està totalment modernitzada, però es va veient un progrés. Personalment he tingut molta sort sempre. La gent sempre m’ha valorat moltíssim, però sé perfectament que no és el cas per a tothom.


"No és tan fàcil ser tu mateix i estar completament obert al CERN quan saps que hi ha molta gent de certa edat que no està totalment modernitzada"


Què podem fer perquè més dones estudiïn carreres de ciència com Física?
Doncs dir-los que estudiïn Física. Tu penses que jo estava a l’institut i deia que volia ser física? Jo estava a l’institut sense tenir ni idea de què faria amb la meva vida, sense fer res de profit. No tenia cap mena de vocació, no tenia cap mapa de ciència, no tenia Einstein a la meva habitació, no tenia res. Estava allà com qualsevol persona sense cap mena de vocació. A l’examen d’ingrés a la universitat vaig dir-me que depenent de la nota que tingués aniria allà on em donés la nota. Vaig treure molt bona puntuació i podia anar a qualsevol lloc.

I com vas triar?
El meu professor de matemàtiques, molt jove i novell fent classes, que havia vingut de suplent, era un tio amable i em va preguntar què estudiaria. Li vaig dir que no ho sabia, potser Medicina o Informàtica i em va dir: "Estudia Física". I jo, Física? I em va dir sí, Física, segur que t’agrada molt, que està molt bé. I li vaig dir: d’acord. I ja està. Si m’hagués dit que estudiés Arqueologia l’hi hauria dit que sí. Quan l’únic que dius a les nenes és: què seràs de gran? Ballarina? Doncs pot ser ballarina, que està molt bé, però si sempre els dones unes opcions, buscaran les opcions que els dones.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —