- vídeos -
Cistell
Per Amàlia Garcia i Olma Giró
Publicat el 12 de maig 2020
Duració 29

Vet aquí que una vegada hi havia uns germans de 8 anys, la Irene i el Martí, que vivien a un pis del barri de l’Eixample. Sense ser-ne molt conscients, un dia es van veure obligats a quedar-se a casa per culpa d’una pandèmia mundial. Quan feia més de dos mesos que estaven tancats, se’ls acabaven les idees per entretenir-se: ja havien vist les pel·lícules que tenien i havien fet servir tota la plastilina. Aleshores, van trobar una nova forma de passar l’estona amb un cistell i quatre cordes.

Tot va començar un matí, quan els bessons jugaven amb la pilota al balcó i els va caure al pati dels baixos. Era l’última que els quedava perquè ja havien penjat totes les altres i en aquell pati només s’hi podia accedir per un bar que durant el confinament estava tancat. Llavors, van fer volar la imaginació per trobar la manera de recuperar-la: amb un cistell que tenien per anar a comprar al mercat i totes les cordes que van trobar per casa, van construir l’invent que els ajudaria a agafar la pilota.

Així doncs, van començar a baixar el cistell amb precaució des del seu balcó del tercer pis amb la intenció d’arribar al pati dels baixos. Però no tenien suficient corda. La sorpresa va ser que els veïns del segon, quan van veure un cistell que passava per davant seu, van decidir posar-hi fruita. I, sense saber-ho, així va ser com van començar els intercanvis en aquell bloc de pisos.

Meravellats, els infants van veure que allò podia ser el principi d’un nou joc. D’aquesta manera, van escriure’ls una nota d’agraïment i la van baixar amb el cistell al seu balcó. Amb rialles, la parella del quart va decidir posar-hi uns quants jocs de taula perquè els bessons s’entretinguessin.

L’endemà, van preparar missatges i dibuixos per enviar-los amb el cistell a altres balcons. Aquest ‘joc’ es repetia dia si dia també. Hi havia dies amb més sort que d’altres, però sempre s’ho passaven bé. I va ser així com van descobrir una nova forma de divertir-se i establir vincles amb veïns que abans potser ni tan sols sabien com es deien.

El confinament és dur, però també té coses bones. La Irene i el Martí no entenien del tot bé què passava, només sabien el que escoltaven als telenotícies. No podien sortir de casa ni veure els seus amics. Tampoc no podien fer petons ni abraçades. Però tenien clar que, fos el que fos, mentre tinguessin un cistell i quatre cordes, tot aniria bé.

— El més vist —
- vídeos -
— El més vist —