Clàudia Cristina Jiménez Cortés és directora del Departament de Dret Públic i Estudis d’Història del Dret a la UAB. El dret internacional serà clau per desembolicar la troca a Ucraïna, com va quedar palès a la recent Conferència de Seguretat de Munic, on es van constatar més de 60.000 crims de guerra i contra la humanitat al país arran del conflicte.

Parlem amb ella sobre els fets coneguts a Ucraïna i el recorregut penal que tenen.

A què ens referim quan parlem de crims de guerra?
El requisit fonamental dels crims de guerra és que s'han de donar en un context de conflicte armat, no valen disturbis o desordres públics. A Ucraïna no hi ha cap mena de dubte: s'està en guerra. A partir d'aquí, la justícia estableix una sèrie d'accions que no es poden justificar pel fet d'estar en guerra, encara que la mort hi estigui implícita. Està clar que es vol guanyar, però no es pot fer a qualsevol preu. I per això els estats acorden uns límits, no s'hi val torturar o fer servir armes químiques.

Quan es va establir internacionalment que una guerra no es podia guanyar a qualsevol preu?
És important entendre que com a societat necessitem regles per organitzar-nos. A la guerra també. Per tant, sempre hi ha hagut limitacions, des de la Ilíada, en què es parava un dia per enterrar els morts i l'endemà es continuava amb la violència; fins ara. Amb tot això no podem ser il·lusos, com en els jocs sempre hi ha algú que fa trampes i se salta les normes.

Hi ha punt d'inflexió?
A escala històrica el punt d’inflexió el trobem als anys 1789 i 1899 quan apareixen els primers convenis. Tampoc podem oblidar la referència a la Segona Guerra Mundial i la importància no només de jutjar les accions dutes a terme pel règim nazi, però també els comportaments a la guerra. Per exemple, Japó i el seu tracte als presoners. Amb tot això arribem al 1949 quan neixen els quatre Convenis de Ginebra, que constitueixen les bases del dret internacional humanitari.

La Conferència de Seguretat de Munic constata més de 60.000 crims de guerra a Ucraïna. Com s’analitzen i es determinen aquestes qüestions?
Els crims de guerra són relativament més fàcils de detectar que d’altres. El primer que es necessiten són evidències per poder exigir responsabilitats. Per això a Ucraïna, en aquests moments, sobre el terreny, hi ha comitès i actors que estan recopilant proves. Per exemple, l’Oficina de la Fiscalia de la Cort Penal Internacional, una Comissió de Nacions Unides creada expressament per aquesta missió, una delegació de Human Rights i diversos fiscals forenses; el que busquen són testimonis, restes d'armaments determinats, fotografies… El problema no és demostrar que, efectivament, s’han produït aquests crims, amagar que s’ha tirat una bomba en un hospital és molt difícil.

El president d'Ucraïna, Volodymyr Zelensky, intervé per videoconferència a l'obertura de la 59a Conferència de Seguretat de Munic (MSC) a Munic, Alemanya, el 20 de febrer. EFE/EPA/Anna Szilagyi

Quin és, doncs?
Allò que resulta complicat és demostrar qui és el responsable de l’acció. Per una banda, tenim el soldat que llança l’artefacte i, per altra, el responsable que li va donar l’ordre, que és qui costa més de trobar. El més important és descobrir el vincle entre el fet material i la persona responsable.

És significatiu pel transcurs de la guerra portar aquest registre?
S’ha d’anar amb compte amb quin organisme activa aquest informe d’accions criminals: si l’activa Ucraïna no hi haurà cap soldat ucraïnès jutjat. Per contra, si és la Cort Penal Internacional sí que es reconeixen els crims comesos en general, és a dir, per part dels dos bàndols. En aquest sentit, la credibilitat de les fonts també varia en funció de quina oficina les recull.

Des dels òrgans de justícia internacional, es pot intentar resoldre el conflicte?
Aquí entrem en un debat constant de la justícia. Pot la justícia formar part de la pacificació o, per contra, genera més enfrontament? Fins als anys 70 i 80 era claríssim que es feia justícia per aconseguir pau: la idea que es tenia era la de no jutjar ningú i passar pàgina, que és bàsicament el què es va fer a la Transició espanyola. Més endavant es va veure que per poder tenir una coexistència pacífica en la postguerra s'havia d'atendre a les víctimes, i per això neix la teoria de la justícia restaurativa en lloc de la punitiva. Per tant, la justícia sí que pot ajudar a restaurar la pau però no en el moment mateix del conflicte armat. Els judicis no pararan la guerra, però sí que poden ajudar per aconseguir la pau en un futur.

Fins a quin punt es pot exigir rendiment de comptes a Rússia si el mateix règim no reconeix aquesta denominació, parla d'operació especial?
En un judici sempre tindràs una oposició de visions, excepte en el cas que hi hagi reconeixement per part de l’acusat, que no sol ser el més habitual. Per això precisament has de fer un judici. És lògic que Rússia faci servir els seus arguments i intenti defensar la seva posició davant els seus aliats. També hem de tenir en compte que nosaltres tenim una visió esbiaixada, perquè no és el 100% del sistema internacional que està d’acord amb la perspectiva que tenim aquí. A l'assemblea general s’estava debatent sobre el conflicte i la Xina no s’havia posicionat.

Un sacerdot ortodox beneïa les restes de persones no identificades que van ser assassinades al districte de Butxa, al nord-oest de Kíev, el darrer mes d'agost. EFE/EPA/Roman Pilipey

Com assumir els crims de guerra d’Ucraïna quan tota la comunitat internacional li dona suport?
És important aconseguir un tribunal independent i neutral per garantir una investigació completa. Si des del bàndol ucraïnès també s’han comès crims, la fiscalia de la Cort Penal Internacional els ha d’investigar, perquè evitar la impressió que només es jutja un bàndol, ja que això sí que fa més difícil que es cregui la justícia. Per això, crec que és rellevant que Rússia també defensi la seva postura. Actualment, s’està treballant amb Nacions Unides per organitzar un comitè sobre rendiment de comptes. Hi ha dues vies.

Quines?
Una via penal per trobar qui és el responsable dels crims de guerra. I una civil de compensació i reconstrucció d'Ucraïna. La idea principal és que els fons que s’han embargat a Rússia es puguin fer servir per a la reconstrucció. S’han de tenir preparades les eines per a quan arribi la postguerra, encara que no sapiguem quan acabarà el conflicte. La part de la reconstrucció és més fàcil, gràcies als fons embargats. La part de la responsabilitat penal, però, és més difícil, ja que si hem d’anar als màxims responsables, mentre aquests estiguin al poder, no seran jutjats.

Penalment com s’assumeix un volum tan gran de crims a ser processats? Es farà un judici col·lectiu?
Quan parlem de crims internacionals, ens referim sempre a crims que són massius. Per tant, tenen un procediment que és diferent del nacional, ja que no es pot anar un per un i perquè costa molt adjuntar les evidències. Per exemple, amb un crim de violació, l’informe mèdic és fonamental. En un crim de guerra on es donen casos de violacions no hi ha informe mèdic ni pensis a tenir-lo, aleshores si vols jutjar algú per això, has de buscar una altra manera de configurar el procediment. Es treballa sobretot amb proves gràfiques i amb testimonis. De fet, la part testimonial és crucial.

Per què?
La responsabilitat penal internacional sempre jutja les persones físiques, no a una entitat. No es fa de forma col·lectiva, sinó que vas jutjant a mesura que es van enxampant els responsables. El que tens en el moment d’iniciar el procés judicial d’un crim de guerra és una situació. Per exemple, han bombardejat un hospital al Donbass. Si enxampes un general d’un rang intermedi que hagi estat involucrat, ja has creat la prova del que va passar i pots anar escalant en el rang de l’exèrcit per aconseguir més responsables. En el moment en què es pugui enxampar un altre, ja es té la decisió judicial que demostra el que ha passat.

Andana de l'estació de tren de Przemysl, a Polònia, on milers de refugiats arriben cada dia fugint de la guerra a Ucraïna. Març 2022. Foto: Natàlia Segura / Roger Pi De Cabanyes 

Com de llargs i costosos són els processos?
Els processos són molt llargs i costosos econòmicament. Primer perquè has d’esperar que es doni la situació com per poder iniciar l’actuació, i la part d’investigació és molt llarga, es pot trigar dècades. Quan les evidències són molt clares o hi ha una confessió es pot resoldre de pressa. Però hem de recordar que la principal funció d’una defensa a qualsevol judici és dilatar: impugnar proves, apel·lar, no presentar-se al judici… A més a més, els testimonis van desapareixent, la memòria no se’n recorda tan bé…

I el cost?
Del cost, depèn d’on es jutgi, se n'encarrega un òrgan o altre. La Cort Penal Internacional existeix com a tal, és una institució amb pressupost, i la fiscalia d’aquell pressupost ha de decidir quina part destina a quina investigació. Com que Ucraïna és un tema d’ordre públic internacional, s’hi estan destinant molts fons per investigar el que hi passa. Ja que és una organització internacional, viu de les aportacions que fan els estats perquè aquesta estructura existeixi.

El component de proximitat fa que ens escandalitzem i ens fixem més en els crims de guerra d’Ucraïna que, per exemple, de Síria?
Absolutament. Perquè ens ha tocat la butxaca, el tenim aquí mateix a Europa i les víctimes són blanques. Però, en aquest moment hi ha deu o dotze conflictes armats al món. Evidentment, els refugiats ucraïnesos tenen tot el dret del món a ser rebuts, jo no dic que no, però Espanya en té 168.000 ucraïnesos, i quants sirians? A quants sudanesos se’ls ha aconseguit els estatuts de refugiats? Judicialment, es consideren igual els crims de guerra que passin a Ucraïna que els que passin a qualsevol altre lloc, però l’opinió pública fa que el nivell d’escàndol sigui diferent en cada cas.

Com és que passa?
L’opinió i la imatge pública tenen un pes molt important. És més, sense l’opinió pública els tribunals de Nuremberg no haurien existit, perquè les potències que van guanyar havien de defensar un model d’estat i demostrar que el de l’enemic era dolent. Quina millor manera de fer-ho que amb el teatre que comporta un judici? Quan això arriba a l'opinió pública, és quan es postula que aquests crims són intolerables i que s’ha de fer alguna cosa. Si les catàstrofes no surten als mitjans, no existeixen.