Arriba el 28 de juny, el dia en què recordem que un grup de dones trans negres es va revoltar violentament contra la policia de Nova York durant una de les habituals batudes que feien en bars gais per terroritzar la comunitat. Cinquanta-un anys després dels aldarulls de Stonewall, Coca-Cola ha decidit celebrar l’orgull llançant al mercat ampolles personalitzades amb un arc de Sant Martí per vendre-les a sis dòlars la unitat (més despeses d’enviament).

Gràcies, Coca-Cola, per lluitar pels nostres drets. Gràcies, Coca-Cola, per hissar una bandera LGTBI+ tan gran que tapi les acusacions contra vosaltres per deixar sense aigua una ciutat de Mèxic, violar drets de reunió dels treballadors a Indonèsia, acomiadar líders sindicals a les Filipines i amenaçar-los amb violència paramilitar, utilitzar mà d’obra infantil a Mèxic i un llarg etcètera d’acusacions per violar drets humans i laborals.

Però quan arriba el juny, Coca-Cola i les altres grans multinacionals que es beneficien de l’explotació tenen una gran oportunitat per semblar ‘progres’ i moderns. Una gran oportunitat per intentar convèncer la població que ells són part de la solució i no del problema. Les multinacionals tèxtils dissenyen línies de roba amb molts colors i quatre paraules buides de contingut, els bancs posen banderes als seus aparadors per atreure nous clients. Totes aquestes empreses, fins i tot algunes destinades a construir i vendre armes als Estats,  han canviat els seus respectius logos de Twitter per incloure l’arc de Sant Martí. Què hi ha més woke que explotar nens, desnonar famílies i bombardejar el Iemen?

​​​​​​Raytheon Technologies, els míssils més inclusius del món.

El pinkwashing existeix per rentar la imatge, però també per exclamar: “Compreu-me productes, colla de desviats”. Perquè el mateix capitalisme que crea una divisió sexista del treball que relega les persones LGTBI+ a un segon nivell és el mateix sistema que aprofita els avenços socials per vendre els seus productes a un col·lectiu que només els interessa pels ingressos que els pot proporcionar. Una mica com quan Inditex feia samarretes de l'estil ‘Girl power' mentre explotava nenes a l’Àsia Sud-oriental.

És evident que aquestes empreses tenen un interès nul en el nostre benestar, si no els hi proporcionem beneficis. La prova està en el fet que només han començat a “defensar” els drets LGTBI+ quan ja s’ha aconseguit certa acceptació social, i que no ho fan en països on el col·lectiu està perseguit.

No fos cas que s'enfadessin.

Si Bethesda, YouTube i tantes altres corporacions poden utilitzar l’arc de Sant Martí per vendre els seus productes, és únicament gràcies als avenços aconseguits per la lluita LGTBI+. En la darrera dècada, el capitalisme ha intentat fer allò que sempre fa quan una lluita inherentment anticapitalista el comença a amenaçar: l’intenta absorbir, arrossegant les versions més suaus i inofensives vers l’estatu quo cap a un mainstream econòmicament rendible.

Però el “Love is Love” d’una samarreta d’Inditex no ens apropa ni un mil·límetre cap a la igualtat real, ni cap a la construcció d’un sistema on tothom hi tingui cabuda. Els avenços aconseguits s’han guanyat des de la lluita als carrers, i això no canviarà. Ens podem perdre en el consumisme del capitalisme rosa o podem seguir fent allò que ens ha portat on som.

Foto: Eli Don (ACN)