Sota el títol “La Dolceria de la colmena”, s’ha obert a la plaça de l’Àngel, cantonada a la Baixada de la Presó, una nova tenda, tant elegant com espaiosa, dedicada especialment a la venda i elaboració d’articles de confiteria, i a la venda de sucres refinats, xocolates de Madrid, esponjats, xarops, gragees, fruites dolces, cafès, tes i altres varietats d’articles anàlegs a aquesta indústria.

No és el primer cop que el Diari de Barcelona publica aquestes paraules. L’edició de matí del Diario de Barcelona del dimarts 7 d’abril de 1868 obria portada d’aquesta manera, anunciant l’obertura d’un local, la pastisseria La Colmena, que encara avui sembla impassible als rètols en anglès, a les llums i al brilli-brilli de la majoria de comerços del centre de Barcelona.

El Diari de Barcelona del 1868 va publicar l'obertura del local

Caminar Via Laietana avall, des d’Urquinaona fins al Port, no deixa de ser un passeig per voreres estretes amb edificis històrics, fins i tot desgastats, però plens de cartells amb leds i botigues als baixos amb dissenys que no tenen més de cinc anys. Arribar a l’alçada de Jaume I i trobar-se aquesta confiteria és descobrir un local que s’ha quedat paralitzat en el temps.

Tot i no tenir la màgia i els poders que deu atorgar tenir un local nou de trinca, l’aparador crida igualment l’atenció. Curull de dolços, pastes i xocolates, és el millor reclam per turistes i compradors autòctons.

Tot segueix igual 150 anys després

L’actual local que documentava el Diario de Barcelona data del 1868, malgrat els orígens de La Colmena, se situen una mica abans i amb un altre nom, Ca l’Abella. És des de llavors que el local ha fet ininterrompudament els seus productes més emblemàtics: els caramels artesans, que són els més antics del país.

Els caramels fets a mà són l'emblema de l'establiment

La família que actualment regenta l’establiment, la família Roig, va adquirir-lo el 1927, de la mà de Josep i Francesc Roig, dos germans de Vallbona de les Monges que van venir a Barcelona a aprendre l’ofici. Ara és el net del Francesc, Josep Maria Roig, i serà el seu besnét, Toni Roig, qui seguirà la nissaga de confiters.

La Colmena va perdre el nom de l’Abella després de la Guerra Civil. No per voluntat, sinó perquè en català no podien retolar, un cop Franco va assaltar el poder. “La Colmena no existeix en el meu català, però al País Valencià i a Balears sí que ho diuen”, comenta el Josep Maria, que rep al DdB a l’estret magatzem de la botiga.

Darrere seu, una enorme porta, com d’estable, que el 39 van tirar a terra el Mossos d’Esquadra per saquejar la botiga. Aquesta és, de fet, de les poques reparacions que han hagut de fer en la història de la botiga. “L’únic que ha canviat de l’arquitectura és l’enrajolat, el 1950”, assegura, malgrat el to clàssic del terra podria perfectament ser d'origen.

El pes de la història, el fet diferencial

La vida de tota la família ha estat vinculada al local. El Josep Maria recorda una infància on la tarda era estar a l’obrador entre la flaire de la xocolata, els caramels i els pastissos. Des de ben petitó s’havia dedicat l’actual propietari a embolicar caramels, a completar safates de bombons, i a despatxar a la botiga amb tan sols deu anys.

El local està situat a un lloc molt cèntric, que és part de l'èxit de La Colmena

Però el dia gran de les pastisseries és el diumenge: “Tots els putos diumenges aquí”, diu rient. És el dia gran, el dia del dinar familiar, de celebrar alguna festivitat. “La gent sortia de missa a Santa Maria o a la catedral i se’ns omplia la botiga”.

Ara les esglésies estan més buides, però els clients segueixen fidels al pa i al vi, en aquest cas el de pastisseria. Malgrat els canvis en les rutines, els hàbits de consum de la gent, assegura el Josep Maria, no han canviat tant al llarg dels anys: “Alguns pastissers intenten fer grans innovacions, però no els funciona, al cap i a la fi tots venem el mateix: braç de gitano, tortells, croissants…”.

L'aparador de l'establiment

Aquests productes són els que sempre han triomfat, i els que encara ara triomfen, però també tenen molt d’èxit els especials: panellets per Tots Sants, coca de sardina pel dimecres de cendra, crema catalana per Sant Josep, bunyols per quaresma, coca de llardons per dijous gras, tortells per Reis, les mones de xocolata per Pasqua... I un llarguíssim etcètera de festivitats i celebracions, cadascuna amb el seu dolç especial.

El futur dels locals centenaris

Ni la guerra ni la pandèmia han tancat La Colmena. Tampoc, de moment, la competència ferotge pel centre de la ciutat de grans multinacionals. Fa uns vuit anys, recorda el Josep Maria, quan havia de renovar el lloguer amb el propietari del local, va dir-li que tenia una oferta d’un comprador per fer-hi un restaurant, pagant molts més diners que els que pagava fins llavors la pastisseria. Però la dona i el fill del propietari, ens diu, van convèncer-lo de no fer tancar el local centenari, i ara paguen 1.500 euros menys del que oferia el comprador.

Els propietaris defensen que els productes clàssics són els que segueixen tenint èxit

Però aquesta batalla, que La Colmena ha guanyat, és una batalla que s’ha endut molts locals històrics del centre de la ciutat. Els nous comerços i que la ciutat sigui cada cop menys dels barcelonins i més dels turistes fa que tinguin difícil el sobreviure.

El Josep Maria ho té clar, l’administració s’ha de preocupar de protegir aquest patrimoni històric, arquitectònic i artesanal: “Si estem vius després de 153 anys és perquè la ciutadania ho vol. La clau és tenir un bon aparador i estar a un lloc de pas, ja en pots tenir un de maquíssim que si ets en un carreró on no passa ningú no podràs fer res”.

L'aparador lateral de la confiteria, que dona amb la Baixada de la Llibreria

I més enllà del que faci l’administració, la clau de l’èxit és fer valer el pes de la història. La majoria de coses que fa la pastisseria ja es feien al segle XIX, i encara es ven igual de bé. No han hagut de variar res en 150 anys d’història.

Acabem la visita a La Colmena preguntant-nos si aquest racó d’història seguirà igual d’aquí a, per exemple, 40 anys. “Estarà igual!”, assegura el Josep Maria. “Jo ja no ho veuré, però si no ens foten fora, estarà tot igual”.