- opinió -
[#if imagenAutor??]
    [#if imagenAutor?is_hash]
        [#if imagenAutor.alt??]
            ${imagenAutor.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Joan Simó
Colons i ploramiques
L’esclavitud no és més que una forma primària i poc elaborada de l’explotació laboral
Per Joan Simó
Publicat el 25 de juliol 2020

Àfrica Occidental, 1235. Vint anys després de l’aparició de la Carta Magna Liberatum, considerada simbòlicament com la primera constitució de la història, naixia el Kurukan Fuga, un recull de lleis que havien de regir la societat del jove Imperi de Mali. Ho vaig descobrir escoltant un podcast mentre prenia el sol (un ritual que he adoptat amb la secreta intenció de bronzejar-me fins a esdevenir el Berlusconi català). Segons vaig entendre, l’autor de la carta legal, el líder mandinga Sundiata Keïta, proposava coses com el dret de les dones a participar en qüestions polítiques, la legalitat del divorci, la defensa del benestar dels animals o una certa limitació de l'esclavitud (només acceptable com a part del botí de guerra i amb certes regulacions de caràcter moral).

 Mansa Musa, desè emperador de Mali, és considerat l’home més ric de la història.

El fet que Keïta legislés sobre l’esclavitud a l’Àfrica precolonial del segle XIII em va portar a pensar l’absurd vincle traçat entre esclavisme i supremacia blanca, principal mantra dels enderrocadors d’estàtues que ronden per aquest món de Déu. I és que només falta llegir una mica per adonar-se de l’antiguitat de l’esclavisme com a negoci, molt anterior a l’aparició del modern concepte de raça. L’esclavitud no és més que una forma primària i poc elaborada de l’explotació laboral (ara en tenim d’altres més trendy) que s’ha practicat des que l’home és home. Pensar que el tràfic de persones ha estat monopoli exclusiu dels confederats nord-americans o dels conqueridors espanyols és propi de gent curta de mires, el mateix tipus de gent que considera el vel islàmic quelcom empoderador o es complau rient les gracietes dels adoradors de dèspotes mitificats com Haile Selassie.

Ja fa temps que, quan sento determinats discursos provinents de determinats gurús dels estudis postcolonials, tinc la sensació de trobar-me davant una espècie de Kiplings fatigats per la seva càrrega d’homes blancs. La seva culpabilitat exagerada parteix de la mateixa idea absurda que, durant anys, ha situat Europa en l’epicentre de la història mundial, com si tot allò (bo i dolent) que ha passat des de l’inici dels temps fos culpa o mèrit dels europeus. L’esquema mental, tot i que modificat, és força semblant al dels missioners que pretenien cristianitzar el Congo. Així doncs, mentre la dreta nostàlgica dels temps imperials es reafirma en el fantàstic llegat colonial que, segons ells, va treure a quatre pobres indígenes de l’analfabetisme, l’esquerra desconstruïda ens parla de les meravelles d’unes cultures, intrínsecament bones, de les quals “tenim tant per aprendre…”.

Aquestes dues concepcions, la rància i la progre, per a les quals Àfrica (i el mal anomenat tercer món en general) és un escenari uniforme i exòtic poblat per gent passiva sense iniciativa pròpia de cap mena, fa anys que enverinen el discurs polític. A l’africà se li ha volgut negar la història amb l’objectiu de convertir-lo en víctima perpètua o objecte receptor del paternalisme blanc. Davant tanta ximpleria, fugir del binarisme propi de la ridícula Kulturkampf (all-right republicana vs identity politics demòcrates) que hem importat del decrèpit imperi nord-americà és l’única forma d'aconseguir entendre mínimament el món que ens envolta. Tot el que siguin històries protagonitzades per bons purs i dolents sinistres ens condemnarà a seguir fent mitologia barata, tant còmoda com inútil.

Les acarnissades discussions sobre el colonialisme són només un exemple de totes aquelles disputes estèrils amb les quals els informatius omplen el poc espai que deixen les apocalíptiques prediccions de la Gran Germana Vergés i els seus sequaços de la colla de la mascareta. Quan no es parla sobre esclavitud, es fa sobre d’altres temes, sovint interessants, però sempre abordats des del radicalisme, l’insult o el victimisme. “O amb mi o contra mi”, aquesta és la tònica de tot el que es discuteix avui en dia. Des dels bars fins a les aules magnes, la dictadura de les majories, a través de mecanismes com la cultura de la cancel·lació, aconsegueix imposar un silenci terrorista sobre qualsevol plantejament que escapi dels dogmes de les manades totalitàries.

L’agost passat, Le Monde diplomatique publicava un article on es parlava de les dificultats amb què es troben els professors universitaris americans a l’hora de debatre amb els seus alumnes. El càncer de correcció política (i de la reacció neo-conservadora que aquesta genera) està, de mica en mica, destruint qualsevol temptativa de discurs lliure i mínimament complex en pro d’una suposada lluita contra el feixisme (o contra la corrupció dels valors judeocristians) que sembla més una excusa per mantenir certs privilegis que no pas un fi en si mateix. El dogmatisme i la recerca d’enemics han estat sempre una bona fórmula per a la concentració del poder en mans d’uns pocs. Per tothom és sabut que les accions de Hamàs donen vots a Netanyahu i que ningú no va ajudar tant a l’eternització del terror etarra com les accions dels GAL. Trinxeres que es retroalimenten.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —