Colorisme
Publicat el 26 de març 2022

Només superada per Squid Game, Bridgerton és la segona sèrie més vista de la història de Netflix. Amb un total de 82 milions d’espectadors, el show ambientat en l’Anglaterra de la Regència del segle XIX, va atrapar a pràcticament tothom. Un any després, la segona temporada està al caure. S’estrena aquest divendres 25 de març a les 8:00 del matí i aquesta entrega se centrarà al voltant de la trama amorosa del germà gran del clan, l’Anthony Bridgerton. 

 

En el món ideal on està ambientada la sèrie, el rei s’enamora i es casa amb una dona negra i és així com s’acaba totalment el racisme i la supremacia blanca. Per aquest motiu, i potser per primer cop a la televisió, apareixen persones negres que pertanyen a l’alta noblesa d’aquesta societat fictícia de l'etapa de la Regència anglesa.

Aquesta primera premisa, que ja va causar un gran rebombori a les xarxes, va ser celebrada i rebutjada a parts iguals. Per una banda, hi havia qui pensava que era molt positiu tenir aquesta mena de representació més enllà de les pel·lícules històriques que relaten només tragèdies sobre l'esclavitud. Per altra banda, altres consideraven que aquesta visió idealitzada que s’escapa de la realitat no servia d’ajuda per l’antiracisme. Però això és tan sols la punta de l’iceberg de la polèmica que envolta Bridgerton

La sèrie, basada en les novel·les de Julia Quinn, ha trobat la combinació perfecta per convertir-se en el nou fenomen de Netflix: sensualitat, personatges atractius, vestits d’època, salseig i una façana d’inclusivitat per complir les quotes de gènere i color mínimes per acontentar Twitter i evitar que et cancel·lin el show. 

Ara bé, molts seguidors han titllat a la sèrie de voler fer racial bating, és a dir, voler captar l’atenció (i, per tant, els visionats) de la comunitat negra amb la promesa d’una representació que acaba sent insuficient o inexistent en la majoria de casos.

Però si la sèrie passa en una societat on tota discriminació de pell ha quedat totalment anul·lada i la representació de personatges blancs i racialitzats està al 50%, d’on ve tanta controvèrsia? 

 

La inclusivitat sense risc

“És més fàcil consumir a una Zendaya, de pell clara, que et faci de Mary Jane a Spiderman que algú que sigui de pell fosca” declara Ana Bueriberi, membre del col·lectiu Afroféminas. “Ara pensem que Spider Man és súper inclusiu però el que realment hagués estat transgressor hauria estat agafar a la Lupita Nyong'o”, afegeix. 

Cinthia Gamboa, activista membre del Col·lectiu Hijas Dignas, explica al Diari de Barcelona que “en la nostra societat hi ha una clara hegemonia estètica on es prioritza sempre quelcom blanc. Tot el que s’assembli a la blancor és considerat bell, per això sempre agafen persones morenes que tenen un color més clar que altres persones negres”. Gamboa continua dient que moltes vegades això passa per part de productores que volen marcar la diversitat, però al mateix temps “volen seguir els estàndards de bellesa hegemònics que són completament racistes… ja no parlem només del to de pell sinó també de la forma del nas, els llavis o el tipus de cos caucàsics.”

A aquesta problemàtica se l’ha anomenada “colorisme”. Gamboa defineix el terme com a part del “sistema racista on vivim que té una estructura on es jerarquitza a les persones en funció de les característiques físiques de cada individu. Amb el colorisme veiem com es prioritza un color sobre un arran de l’herència colonial que troba el seu origen en el sistema de castes”.

Bridgerton va ser ràpidament titllada de caure en el colorisme, ja que, tot i voler representar una societat sense discriminació per color, la gran majoria dels personatges negres que protagonitzaven la sèrie eren de pell molt clara i amb faccions caucàsiques: la reina, el duc, la cosina… entre molts altres. 

 

Caure en estereotips: exòtic, salvatge o tràgic

Gamboa comenta que a Bridgerton “encara es reprodueixen molts estereotips. Tot i que aparenta que tenim molta igualtat en la representació moltes vegades no és així, i els clixés segueixen sent predominants.” 

Un dels més comuns a l’hora de relatar històries de dones negres és caure en l’exoticisme: “les dones morenes són les més desitjades perquè tenen aquests trets exòtics que les diferencien de les altres, però arriba a un punt que se les fetitxitza perquè són summament desitjades”, declara Gamboa. 

D’altra banda, existeix també l’estereotip d’home negre com a sinònim de personatge agressiu o salvatge. El dolent de la sèrie, el pare del duc de Hastings, “és el personatge amb la pell més fosca de la sèrie i és representat com un home rude, sever, insensible i assalvatjat”, continua detallant l’activista mexicana. 

L’element de la tragèdia també sol ser un factor comú a l’hora de relatar històries de personatges negres. Ana Bueriberi, acompanyada de 90 col·laboradores d’Afrofeminas d’arreu del món, van debatre a través de Whatsapp sobre el tema arran d’aquest article. Van matisar en el debat que “moltes de les històries de persones racialitzades són molt tristes, els protagonistes ho passen malament i solen tenir un element de tragèdia molt elevat. Això fa que moltes vegades no siguin vistes com a relats d’empoderament”, expliquen. 

 

 

Muntatge recreant el debat sobre el colorisme que van tenir les col·laboradores d'Afroféminas al seu grup de Whatsapp

 

Una arma de doble fil

La demanda d’una major representació per part de la comunitat afrodescendent ha obert nous debats que fins ara no s’havien tingut. Al grup d’Afroféminas han reflexionat col·lectivament que “s’ha d’anar amb compte amb la representació perquè pot ser una arma de doble fil. Ens estan donant els espais per entrar a la indústria mainstream, però quines són les persones negres que arriben a aquests llocs? Són light skin o dark skin?”. L’activista continua detallant que quan veu a la Zendaya triomfar se sent “orgullosa i contenta”, però no se sent igual de representada com quan apareixen altres actrius de pell fosca com la Lupita Nyong'o o Uzo Aduba.

Aquesta nova onada d’històries i personatges més diversos ha posat també en evidencia la formació insuficient per part dels professionals del sector. Cinthia Gamboa declara que molts fotògrafs no saben modular els colors d’una persona negra perquè aquests estan acostumats a treballar amb persones blanques: “Això va passar en una escena de Sex Education (Netflix) on l’Eric Effiong va a una discoteca a Nigèria i els plans on sortien persones negres es veien difusos i la imatge s'acaba perdent.”

 

El debat dins la comunitat

El colorisme és un tema que dins la mateixa comunitat genera opinions molt variades. Gamboa afirma que les “avantatges de tenir la pell més clara dins la comunitat negra són evidents” però, així i tot, encara hi ha persones que hi pertanyen que “no reconeixen que com més blanc sembles més privilegis tens”, apunta Bueriberi. 

El colorisme, que és un concepte relativament nou, ha provocat que moltes persones racialitzades se sentin atacades per no ser “suficientment negres”. Tanmateix, l’activista d’Afroféminas especifica que “molta gent racialitzada encara ni s’havia plantejat que gaudia de certs privilegis que altres no tenien”. 

“Jo sóc una dona negra, però sóc cis, heterosexual, tinc el dni i el passaport europeu, he cursat una educació superior… tenir opressions no t’exclou de tenir privilegis”, comenta Bueriberi i afegeix: “El colorisme posa en evidència que totis ens hem d’anar deconstruint des d’un punt de vista interseccional per tal d’obrir les nostres ments i saber en quin punt et trobes i per quines coses cal lluitar i donar suport.”

 

Davant d’aquesta problemàtica, les dues activistes remarquen que cal centrar la crítica en el sistema i les estructures racistes de la indústria. “La culpa no la té Regé-Jean Page, l’actor que interpreta el Duc de Hastings a Bridgerton ni la Zendaya ni la Zoe Kravitz per haver tingut més oportunitats”, destaca Bueriberi. 

Per tal d’aconseguir una igualtat total, l’activista de Hijas Digna destaca que “cal que hi hagi persones negres en tots els àmbits, no només davant de la càmera. Calen persones racialitzades en producció, guió, càmera i a càstings perquè l’enfocament sigui realment divers.”

L’esperadíssima segona temporada de Bridgerton ha tornat a posar en manifest tots aquests debats que han aparegut a les xarxes i que mostren el marge de millora de totes aquestes sèries per tal d’assolir una diversitat més real. Ana Bueriberi afirma que "és molt interessant que tinguem una reina negra a Bridgerton i que t’expliquin una història així, encara que pugui semblar naïf. Està molt bé tenir referents nous en el mainstream, però hem de continuar revisant i analitzant sempre. El colorisme és el següent tema a debatre.”

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —